Corrien els darrers mesos de l’any 2000. En les habituals trobades culturals que organitzaven les associacions de la futura Iniciativa Cultural de la Franja començava a circular el rum rum de perquè no fèiem una revista en català que donés veu i es fes ressò de la vida ciutadana i cultural de totes les comarques de la Franja.
Tradició editorial ja n’hi havia en cadascun dels nostres territoris. Al llarg de la dècada dels 80 van aparèixer les revistes Desperta ferro!, publicada des de les comarques de Llitera i Ribagorça; Batecs, al Baix Cinca, i Sorolla’t!, al Matarranya, a més de nombroses publicacions locals, de periodicitat variable i vida efímera.
El nou projecte començà a prendre cos a finals de l’estiu de l’any fundacional, arran d’una reunió a la terrassa del bar TJ de Fraga, convocada i dirigida amb mà de ferro per Josep Galan Castany, president de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, ànima i principal impulsor de la nova revista.
Tal com vam destacar en l’entrevista publicada al número 126 (gener de 2016) de Temps de Franja, Josep Mauri i Gràcia, nascut a Barcelona el 1932, va viure part de la infantesa —de 1936, en esclatar la guerra civil, a 1940— al poble ribagorçà dels seus progenitors, Casserres del Castell. D’aleshores ençà s’ha sentit compromès amb aquesta població ribagorçana, deshabitada de fa dècades.
El 8 de desembre, vam visitar el domicili de Josep Mauri, a Sant Just Desvern, per fer-li lliurament del guardó que els acredita —a ell i al seu fill Francesc— com a mereixedors del Premi Franja Cultura i Territori de 2013 que els atorgà Iniciativa Cultural de la Franja. Es va aprofitar l’avinentesa per fer-li una breu entrevista.
La troballa casual d’un document guardat a l’arxiu municipal de Sant Esteve Sesrovires (Barcelona) rescata la memòria de la llar infantil on 120 xiquets del Matarranya van viure el darrer capítol de la Guerra Civil.
// Lluís Rajadell
L’arxiu municipal de Sant Esteve Sesrovires (Barcelona) ha iniciat una recerca per rescatar de l’oblit la colònia «Hogar del Niño Aragonés», que, entre 1938 i 1939, va funcionar a una finca del municipi, la Masia Bach, per acollir 120 xiquets de la Comarca del Matarranya. Els sagals, d’entre 4 i 14 anys, havien estat evacuats davant l’ofensiva franquista que va provocar la caiguda del front aragonès.
L’existència de la colònia és pràcticament desconeguda a Sant Esteve Sesrovires, on pertany el nucli de La Beguda Baixa que va acollir el refugi de xiquets procedents de Vall-de-roures, Beseit, Pena-roja, la Torre del Comte i altres pobles. Encara que va ser un ambiciós projecte solidari i educatiu promogut per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) —un organisme multinacional de filiació anarquista— amb el llibertari matarranyenc Juan Bautista Albesa ‘Batiste’ com a principal responsable, la memòria de l’«Hogar del Niño Aragonés», amb el pas del temps, s’havia esvaït.
La nostàlgia ha tocat a les portes de ma casa estos dies de confinament. No duia dalla ni una carta d’avís, però si la factura de l’inescrutable pas del temps.
Un 9 de juny de l’any 2000, pujava per primera vegada a un escenari. Amagat a un racó. Darrere una bateria. Va ser al Capsigrany. A Vilafranca, a la comarca dels Ports. Primera edició del festival. Los Draps, Azero, Ítem i Quatre Gats de Xiva. Quatre gats també entre el públic, dins d’un pavelló. A fora, una nit de llamps i de trons que pareixie que s’acabare el món. I entre el públic, gent que va marxar massa prompte d’este trosset de terra.
A l’est d’Alemanya, a l’angle on aquest país fa frontera amb Polònia i Txèquia, es troba la regió de la Lusàcia, actualment dividida entre les comunitats autònomes de Brandenburg i de Saxònia, on viuen els sòrabs, la minoria eslava de l’Alemanya actual, una minoria demogràficament prou pareguda a les nostres: unes seixanta-mil persones, i una minoria la història de la qual presenta també força analogies amb les del nostre país: una i altres asprament perseguides en el passat per les respectives monarquies, amb un breu moment de tolerància durant la República de Weimar, i ací ni això durant la Segona República, per caure en la persecució més aferrissada durant el feixisme tant ací com allà, però amb una diferència i en aquest cas a favor nostre: a Alemanya el feixisme, si hagués triomfat definitivament, hauria aplicat no només el genocidi cultural com en el nostre país, ans també el físic del sòrabs.
Alemanya, al costat de la majoria de llengua alemanya o germanòfona, reconeix oficialment l’existència de quatre minories nacionals, pròpies i històriques —per dir-ho en terminologia prelapaïsta—, amb les llengües i les cultures que aqueixes conformen. Al nord, a la frontera amb Dinamarca, hi ha les minories daneses i frisones, que parlen les llengües germàniques respectives. A l’est, a la frontera amb Polònia i Txèquia, hi viuen els sòrabs, de llengua eslava. I una mica per tot arreu trobem els gitanos, que parlen romani, llengua indoeuropea com les de tots els altres alemanys, i la nostra mateix.
PEGIDA, llegiu PEGUIDA, són les sigles alemanyes de “Patriotes europeus contra la islamització d’Occident”. És una organització xenòfoba coneguda sobretot, des de finals del 2014, per les seues manifestacions, auto-qualificades de pacífiques passejades, que en alguns casos arriben a les 20.000 persones, especialment a Dresden. Es més que res present a l’Alemanya Oriental, on hi ha poquíssims estrangers, mentre que a l’Occidental, on hi ha molts estrangers, no acaba d’engegar. Encara que no oficialment, PEGIDA se sent volgudament acomboiada pel partit Alternativa per a Alemanya (AFD), tot fent veure que no en vol saber res dels partits neonazis, evidentment presents també a les seues passejades.
Javier Giralt Latorre publica Llibre de Testaments (1398-1429) d’en Pere Oriola, notari de Fondespatla. Edició i estudi lingüístic
// Artur Quintana
En la nostra Renaixença, en la recuperació del català com a llengua literària a l’Aragó, que com sabeu no ha començat fins als anys seixanta del segle passat, amb més de cent anys de retard en comparació amb tots els altres territoris de la llengua, en aquesta Renaixença té un paper molt important l’edició dels textos aragonesos en català del segle XIII fins a principis del XVIII, quan la submissió d’Aragó a les Lleis de Castella. I els seus editors en són ben conscients: com ho afirma al pròleg na Maite Moret en escriure que “aquest estudi palesa de bell nou que no hi ha cap mena de dubte que el català era la llengua pròpia de la Comarca del Matarranya”, i escriu de bell nou perquè ella mateixa i en Javier Giralt un any abans havien publicat El català del segle XIV en textos notarials del Matarranya on en Jesús Vázquez Obrador deia al pròleg: “No puede haber duda alguna de que la lengua propia de la comarca del Matarraña era ya en la Edad Media el catalán”.
