Sobre centenaris de pintors i escriptors

// Joaquim Montclús i Esteban

Calaceit és una vila de la comarca del Matarranya, coneguda també amb els noms, inventats pels escriptors que van viure a la població, com Refugi d’Artistes, el Cadaqués de terra endins i també com la Capital Cultural del Matarranya.

Darrerament, l’Ajuntament de la vila ha col·locat unes petites plaques a les cases on van viure aquestes insignes persones, en les quals es pot llegir una petita biografia.

Aquest any es compleixen cent anys del naixement dels pintors Albert Ràfols Casamada i de la seva muller Maria Girona.

A Calaceit, els cèlebres pintors amb el cronista van ser veïns. Recordo que els vaig conèixer per primera vegada a la dècada dels anys vuitanta. També recordo que mels va presentar un altre pintor, fill d’Alcanyís, Enrique Trullenque. Aquest no solament era un pintor molt interessant, sinó també un gran assessor cultural, principalment de l’Ajuntament d’Alcanyís. Va morir molt jove, el 15 de novembre de 1990, quan encara no havia complert els quaranta anys.

Precisament, durant aquests dies a Barcelona coincidint amb el centenari del seu naixement, la Fundació Vila Casas presenta una exposició antològica de Maria Girona (Barcelona, 1923-2015), comissariada per Victòria Combalia i Àlex Susanna, que ens ajuda a descobrir la seva obra i contribueixi a situar-la al lloc que es mereix. Com deia un reconegut crític d’art de la premsa de Barcelona, «recomano la visita».

L’any que ve es commemorarà el centenari de l’escriptor xilè José Donoso Yañez (Santiago, 5 d’octubre de 1924, Santiago, 7 de desembre de 1996) que durant uns anys va viure a Calaceit. També vaig ser veí i recordo, perfectament, que durant els dies de l’hivern, després de dinar, sortíem al carrer per prendre una mica el sol. Jo tindria uns dotze anys i les converses es reduïen a monosíl·labs, però un dia que va fer una excursió a Morella, em va preguntar i li vaig parlar del cèlebre general Ramon Cabrera, perquè tenia molt interès pel personatge. No és que jo conegués molt bé la vida i gestes del prestigiós Comte de Morella, però ell, naturalment, encara el coneixia menys.

Fent una lectura de les seves obres en una d’elles, Historia personal del “boom”, parla de la ciutat de Morella, si no ho fa ell ho fa la seva dona, perquè després de la primera edició no queda molt clar qui escriu la resta d’edicions: «Una altra vegada quan ja vivíem en Calaceit, vam fer els tres, Pepe, Pilarcita i jo un passeig fins a un poble no gaire llunyà i sí molt bell anomenat Morella».

Sobre Albert Ràfols Casamada, l’any 1995, comentant les darreres exposicions del pintor, a la revista l’Actual de Barcelona que dirigia el prestigiós periodista Joan Roy, el cronista es va atrevir a escriure unes ratlles sobre la seva obra. Serveixin aquestes com homenatge:

«Parlar de Ràfols Casamada, és parlar del mestre. Del mestre com a pedagog i del mestre en sentit de perfecció. La vocació de pedagog, desenvolupada al llarg dels anys, en què el portà a dirigir les escoles de disseny com Eina i Elisava es manifesta i desprèn en admirar les seves obres. El mestre, en sentit de perfecció, es tasta i paladeja en contemplar i gaudir la bellesa de les seves pintures.

»Contemplar aquestes superfícies perfectament pintades, on s’interrelacionen els colors blaus amb els grocs, els ocres o grisos amb els negres i roses i sobre els que apareixen signes, suggeriments d’objectes i elements naturals sobre espais que els fan agafar vida i que desperten en l’espectador un delit espiritual i un sentiment d’admiració. Tot això és, ni més ni menys, el que s’anomena bellesa.

»En aquesta exposició, malgrat que el pintor ja assolit i passat els vuitanta, el seguim veient amb la seva vitalitat de sempre, inconformista, innovador, però a la vegada fidel a la seva línia, i, sobretot, el veiem més savi i reflexiu, fruit del treball i de l’experiència acumulada al llarg dels anys».