Sobre els orígens del Monestir de Benifassà
// Joaquim Montclús Esteban
La Tinença de Benifassà és una comarca històrica i natural del País Valencià, molt a prop de la comarca dels Ports i també del Matarranya, que actualment es troba integrada en la comarca del Baix Maestrat, malgrat que sempre ha estat més unida, potser per l’orografia, a la comarca dels Ports i també a les Terres de l’Ebre. Des del punt de vista judicial, fins fa poc, pertanyia al districte de Morella i, des del punt de vista eclesiàstic, pertanyia a l’arxiprestat de Santa Bàrbara, avui Montsià —la Tinença. La joia de la corona és el Reial convent de Santa Maria de Benifassà. Un monestir fundat per l’orde del Cister, actualment està ocupat per monges cartoixanes. Va ser el primer monestir cristià que es va fundar en terres valencianes, arran de la conquesta de la Tinença per tropes catalanes l’any 1230. El monument, principalment, està classificat com d’estil gòtic cistercenc, i és Monument Nacional des de l’any 1931. L’edifici, totalment restaurat, es troba en perfecte estat de conservació. Segons informacions del seu arxipreste, mossèn Antoni Borràs i Giner, està habitat per cinc o sis monges cartoixanes i un cartoixà que l’atent en les seves necessitats espirituals. El monestir es pot visitar només el dijous de 13 a 15 hores. En un primer moment la Tinença va pertànyer al terme de Tortosa després de la seva conquesta l’any 1149 pel comte Ramon Berenguer IV. Amb la fundació del Monestir de Benifassà van començar els plets amb Tortosa per la qüestió de jurisdicció i, fins i tot, van continuar després que Jaume I va incloure la Tinença dintre dels límits del Regne de València. Però, són pocs els que coneixen l’origen de la fundació del magnífic monestir. Tot apunta que la construcció del Monestir de Benifassà va ser una penitència imposada pel Papa de Roma Innocenci IV a Jaume I, per haver manat tallar la llengua al bisbe de Girona, Berenguer de Castellbisbal, que va xerrar un secret de confessió del mateix Rei. Aquest succés no apareix relatat en el Llibre dels Fets, però els historiadors aporten suficients proves de la veracitat del fet. N’hi ha que discuteixen sobre si la penitència imposada va ser per la fundació o per l’acabament de les obres del monestir. Després d’haver-li tallat la llengua al bisbe, el rei en Jaume va ser excomunicat pel Papa. Per això, penedit va acudir al Pontífex, qui reabsoldre mitjançant la promesa de fundar i construir un convent de l’orde de Sant Bernat, de demanar perdó al Bisbe públicament, bo i reconeixent la seva reial culpa, i aixecar-li i restituint-li tots els seus honors i dignitats. Sobre si va ser la fundació o l’acabament del monestir, l’historiador i polifacètic home de lletres Víctor Balaguer aporta un document que diu així:
«Se obligó a don Jaime a pedir perdón al ofendido Obispo, a levantarle el destierro, y a reconocer su culpa en Junta de prelados, nobles y ciudadanos, acto que tuvo lugar en Lérida en novembre de 1246. Hecho esto, procedieron a absolverle los Legados Pontifícios y le impusieron por penitencia que acabara el monasterio de Benifazà.»
No sabem la veracitat d’aquest document, perquè d’altres historiadors la neguen. Sigui com sigui, amb la fundació o amb l’acabament, el fet de tallar-li la llengua al Bisbe de Girona va servir per consolidar la construcció del meravellós edifici del Monestir de Benifassà. Per cert, el rei va demanar perdó per la por d’haver estat excomunicat. Això volia dir estar apartat de l’Església i les conseqüències podien ser molt greus. Tenia l’experiència en el seu pare, el rei Pere I el Catòlic, que es va rebel·lar contra l’Església i ho va pagar molt car a la batalla de Muret on va morir. És allò: «Con la Iglesia hemos topado».
Tags: Reportatges