La Franja i el ‘Poble Espanyol’ de Montjuïc

//Pep Espluga Trenc

El Poble Espanyol de Montjuïc és una d’ixes estranyes obres que els humans d’esta part del món fan de tant en tant. La història és coneguda: al caliu dels preparatius de l’Exposició Universal de Barcelona de 1929 es va decidir construir un espai que representés l’arquitectura popular de les diferents regions d’Espanya. Un espai singular i desconcertant, que va ser dissenyat com una obra efímera però que, malgrat totes les calamitats passades, encara està dempeus. El cas és que, des de fa uns mesos, al Poble Espanyol de Montjuïc s’hi pot veure l’exposició titulada “Un viatge fotogràfic: La construcció del Poble Espanyol”, que n’explica tot el procés constructiu i les circumstàncies en les que es va fer. Encara sou a temps de veure-la perquè té voluntat de ser permanent, com el propi conjunt arquitectònic.

Per tal de documentar i triar els edificis que formarien part d’aquell peculiar recinte, es va organitzar una expedició prospectora (ben bé com si fos una operació antropològica colonial) que va recórrer una bona part de la geografia ibèrica. Entre les poblacions visitades n’hi ha unes quantes de les comarques de la Franja, de les que se’n van fer fotografies, dibuixos i anotacions diverses, que van servir per a seleccionar els edificis a replicar.

Ací en fem una breu ressenya a partir de la informació obtinguda a partir de la pròpia exposició i del seu catàleg, així com de l’exhaustiva tesi doctoral de l’arquitecta Sandra Moliner Nuño (Un viaje en el tiempo: El Poble Espanyol de Montjuïc, ETSAB-UPC, 2017), que també és la comissària d’aquella exposició, juntament amb el fotògraf Rafael Torrella, de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Ambdós són també els autors del catàleg de l’exposició.

La estrafolària idea del Poble Espanyol

La idea ja venia d’abans, almenys des del 1923, data en què s’aprova oficialment la petició de fer una l’Exposició Universal a Barcelona (que primer havia de ser només d’indústries elèctriques, però que després mutà a ‘universal’). En aquella data, l’enginyer, pintor i crític d’art barcelonès Miquel Utrillo va proposar al Comitè organitzador la inclusió d’un espai urbanístic que reflectís la varietat cultural i arquitectònica local. El nom que Utrillo va proposar per al projecte va ser ‘Iberiona’.

No obstant això, cal dir que la idea ja tenia un precedent. El 1916 l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch havia proposat un projecte similar en el marc d’una hipotètica futura Exposició universal, que hauria de reflectir diferents ‘tipus de vida rural espanyola’, però que amb l’esclat de la I Guerra Mundial fou oblidat.

No va ser fins el 1926 quan la idea va començar a agafar cos de debò, a partir del moment que el Comissariat de l’Exposició anomenà l’esmentat Miquel Utrillo i el dibuixant Xavier Nogués com assessors artístics de la futura Exposició Universal, amb l’encàrrec de dur a terme el que posteriorment es coneixeria com el ‘Poble Espanyol’. Allò d’Iberiona els devia parèixer un nom poc patriòtic. En plena dictadura de Primo de Rivera, pareix que es va intentar reorientar el projecte per a utilitzar-lo com un aparador d’un pluralisme discret sota la suposada uniformitat cultural i espiritual d’Espanya; un aspecte que preocupava molt el dictador, que veia tota reivindicació de fets culturals territorials com serioses amenaces a l’ordre estatal.

El cas és que Utrilla i Nogués, acompanyats dels arquitectes Francesc Folguera i Ramon Reventós, es van encarregar de dissenyar i projectar les característiques del recinte. Per tal de documentar-se, entre 1927 i 1928 van realitzar diversos viatges per la geografia espanyola, dels quals en van deixar un nombrós material gràfic i escrit, així com milers de postals que els protagonistes s’escrivien entre ells, sempre en català (cosa que no és menor als anys 20). Durant aquest temps van fer tres viatges llargs i tres o quatre més de més curts.

El primer viatge

El 2 de setembre de 1927, el quartet va emprendre el seu primer viatge per Espanya, que els va permetre recórrer Catalunya, Aragó, Navarra, País Basc, Cantàbria, Astúries, Galícia, Castella i Lleó, Madrid, Castella-La Manxa, Extremadura i València. Fou el més llarg dels realitzats. Van renunciar a passar per Andalusia i Múrcia per tal d’evitar rivalitats amb l’Exposició Iberoamericana que s’estava organitzant a Sevilla per les mateixes dates. Aprovisionats amb llibretes de viatge, material de dibuix i dues càmeres fotogràfiques, durant tot el mes de setembre van recórrer uns 20.000 quilòmetres i van visitar més de 600 poblacions. En 137 s’hi van aturar per a prendre notes a fons. L’automòbil era un Hispano-Suiza comprat expressament per a l’expedició i portava una bandereta publicitària de l’Exposició. Van llogar, a més, un xofer professional al que anomenaven ‘Santiac’. Cal dir que el cotxe se’ls avarià el mateix dia de la sortida, just abans d’arribar a Tarragona (Moliner Nuño 2017, vol. 1, p. 84). En conjunt, van fer més d’un miler de fotografies que mostraven una curiosa imatge etnogràfica i arquitectònica de l’Espanya de 1927.

El pas per la Llitera i la Ribagorça aragonesa

Només dos dies després de la partida, el 4 de setembre, era diumenge i havien pernoctat a Lleida. Amb l’automòbil ja reparat eixiren de Lleida en direcció a Almacelles i entraren a l’Aragó. El primer poble aragonès que visiten és El Torricó, que és on, segons ells, observen les primeres cases fetes de toves de fang. Pel que pareix, s’hi van detenir i van estar parlant amb diverses persones del lloc (amb uns tals Miguel i Juan Jiménez, Isidro Castro, etc.). Després s’aturen a Tamarit de Llitera, on visiten l’església de Sant Miquel (avui desapareguda), que els impressiona per la seua imponent portalada de fusta i el retaule de l’interior, que atribueixen als Ximénez, pare i fill. El dibuixant Xavier Nogués fa un dibuix de la silueta de Tamarit, que pensen que els pot anar bé per al disseny posterior del Poble Espanyol.

En deixar Tamarit, fan camí cap al Campell i els crida l’atenció la carretera plena de corbes, que consideren massa perillosa (Moliner Nuño 2017, vol. 1, p. 89). Passen pel Campell sense aturar-s’hi i continuen cap a Baells, on sí que paren a fer-hi dues fotografies. Després continuen cap a Benavarri, on visiten el convent-hospital de les monges de Santa Helena per a veure un retaule de Lluís Borrassà. Com en el cas de Tamarit, fan una dibuix del skyline del poble, que consideren rellevant per allò que estan buscant.

Continuen per la carretera plena de revolts cap a Aler, on es detenen a fer dues fotografies i dibuixen també una silueta del llogarró. Més endavant es detenen a Torres del Bisbe, des d’on continuen cap a Graus, tot i que abans encara es desvien a dibuixar el campanar de Pueyo de Marguillén. Acaben de passar el matí per Graus i aprofiten per dinar (pel qual els cobren 16 pessetes) (Moliner Nuño 2017, vol. 1, p. 92). L’ajuntament de Graus serà representat a la plaça major del Poble Espanyol. Continuen per diversos pobles de la Ribagorça aragonesa i del Somontano, per anar a fer nit a la ciutat d’Osca.

Itinerari pel Matarranya

El viatge continuarà per tota la zona nord de la península ibèrica: Navarra, el País Basc, Cantàbria, Astúries, Galícia, Lleó, Castella, etc. Després de dues setmanes de viatge, el 18 de setembre, al poble de Riaza (província de Segòvia, tocant a Madrid), hi trobaran la plaça que els servirà de model per a dissenyar la del Poble Espanyol. Continuen camí cap a la província de Càceres i des d’allà tornen a pujar cap a Madrid i Guadalajara, des d’on es dirigeixen cap a la província de Terol, tot passant per Calatayud i Daroca. Des de la ciutat de Terol escriuen una llarga carta al Comissionat de l’Exposició Universal explicant que ja porten fetes unes 900 fotografies i uns quants milers de dibuixos (Moliner Nuño 2017, vol. 1, p. 167). També indiquen que el dibuixant Xavier Nogués s’ha tallat el cabell al zero. Des de Terol baixen a València i després pugen per la costa fins que, a l’altura de Vinaròs, s’endinsen cap a l’interior amb la intenció de passar per Morella, Alcanyís i Calaceit. Segons ells, són els últims pobles que tenien previst visitar.

De Morella en trauran una casa típica que es representarà al Poble Espanyol. D’Alcanyís van dibuixar la portada de l’Església de les Carmelites, que posteriorment replicaran a l’església que construiran a Montjuïc (només la façana). Passen per la Vall-del-Tormo sense detenir-s’hi i arriben a Calaceit, on pernocten a l’Hostal Zuavo. A Calaceit prenen moltes fotografies i una de les cases retratades, Casa Moix, serà reconstruïda a Montjuïc, així com un balcó de fusta i una gelosia de la Casa Jassà que s’incrustaran en una altra casa replicada a Montjuïc.

En eixir de Calaceit els aturà una patrulla de la guàrdia civil i els demanà la documentació de l’automòbil i el carnet de conduir. Aleshores s’adonaren que no en portaven, cosa que els complicarà les coses durant una bona estona. I això que comptaven amb un xofer professional. Unes hores després, quan ja estaven disposats a tornar a Barcelona en tren, van aconseguir resoldre l’embolic i reprendre el viatge en cotxe.

Després de Calaceit van passar per Cretes en direcció a Vall-de-roures. L’ajuntament de Vall-de-roures els deixarà impressionats (a la llibreta hi apunten “aquí hi ha aquella llotja tan espatarrant”) (Moliner Nuño 2017, vol. 1, p. 174). Els impressiona tant que decidiran reconstruir-lo al centre de la plaça major del futur Poble Espanyol, tot i que en faran una reinterpretació força diferent (el fan molt més gran). Serà l’edifici emblemàtic del futur conjunt urbà de Montjuïc. El que sí que mantindran és la fidelitat als detalls ornamentals de la façana, de la que en fan diversos croquis i fotografies. A l’interior hi instal·laran una escalinata d’un convent d’Oriola, i al primer pis hi faran un enorme saló d’actes amb una reproducció del sostre de l’Audiència de València.

Després aniran a la Freixneda, on visitaran la casa consistorial i la “casa de l’Encomienda”, dos edificis que els deixen bocabadats. Totes dues seran posteriorment replicades al Poble Espanyol, a un dels costats de la plaça major, molt a prop de la rèplica de l’ajuntament de Graus. Cal dir que la casa consistorial de la Freixneda la fan més curta (redueixen a la meitat la longitud de la façana) i li donen un aire més simètric duplicant el pòrtic d’entrada.

Aquella nit dormiran a Tortosa. L’endemà s’encaminaran cap a Tarragona, on pararan a dinar, i després seguiran camí fins arribar a Barcelona. És el 2 d’octubre de 1927.

Travessia pel Baix Cinca durant el segon viatge

El segon viatge va ser més curt. Van eixir de Barcelona el dimecres 9 de novembre de 1927 i van tornar el diumenge 20 del mateix mes. Durant tot el viatge es queixen que fa molt de fred. Aquest itinerari pretenia recórrer la Catalunya interior, pel Bages, Osona, La Selva, Pla de l’Estany, Girona, la Garrotxa, la Cerdanya, etc., fins a fer nit a la Seu d’Urgell. L’endemà, baixant cap a Lleida els agafa una nevada. Arriben a Lleida pelats de fred, tant que no poden escriure la postal diària, ja que, segons ells, les mans no els responen (Moliner Nuño 2017, vol. 1, p. 195). Els dies següents visiten el Pallars i tornen a fer camí cap a Lleida.

El 13 de novembre ixen de Lleida, passen per Alcarràs i s’aturen a Fraga, on dibuixen un campanar i una barana de fusta i fotografien diverses cases. Dues d’elles seran reproduïdes al Poble Espanyol. També hi haurà un balcó d’una casa de Fraga que s’inserirà en una rèplica d’una casa de Sarinyena.

Després travessen els Monegres fins que arriben a Alfajarín i Utebo, on passen la nit. El campanar d’Utebo serà el que els servirà de model per a la futura església del Poble Espanyol. De fet, serà una església que comptarà amb una rèplica d’aquell campanar d’Utebo (una mica més baixet que el real) i amb una façana que barrejarà la portalada de l’església de les Carmelites d’Alcanyís amb la de Torralba de Ribota.

L’endemà continuen ribera de l’Ebre amunt. Se’ls espatlla el cotxe de nou i han de fer nit a Tudela. Deixen el cotxe al mecànic i van en taxi fins a Gallur, on agafen el tren cap a Saragossa, on s’allotgen dues nits seguides a l’Hotel Universo (Moliner Nuño 2017, vol. 1, p. 201). Un cop reparat l’automòbil, van a la cerca del que ells anomenen “els campanars de maó” per tota la zona de Calatayud, Daroca i Terol. Són els campanarsmudèjars, que ells consideren que representen millor que cap altra cosa l’originalitat de l’arquitectura popular ibèrica. Aquells dies tornen a passar per Alcanyís en direcció a Reus, cosa que fa pensar que van tornar a passar per Calaceit, però esta vegada no en van deixar registre. L’11 de novembre, amb una nit de pluja intensa, diuen que passen molt de fred i pernocten a Reus. L’endemà fan camí cap a Barcelona, passant abans a prendre algunes notes per Cornudella, Prades i Montblanc.

El tercer viatge: Andalusia i Múrcia, amb aturada a Maella

Les obres del Poble Espanyol estaven en marxa des del mes de gener de 1928. El 21 de maig d’aquell any, la família reial hi va fer una visita per veure com avançava el projecte. Va ser llavors quan Alfons XIII es va mostrar decebut i indignat perquè no hi va veure cap representació de cases andaluses, cosa que, com s’ha dit, els promotors havien deixat expressament de banda per a no interferir amb l’Exposició Iberoamericana de Sevilla. Si havia de ser un “poble espanyol” no es podia deixar Andalusia a fora. Des del punt de vista del govern i de l’Estat, el projecte tenia una clara dimensió política: havia de transmetre una imatge del nacionalisme espanyol i la seua implantació incontestada per tot el territori nacional.

Per tal de resoldre-ho, sobre la marxa, van haver de refer el projecte. Utrillo i Nogués van eixir de Barcelona el 7 de maig de 1928, i els arquitectes Raventós i Folguera els anirien a trobar a Sevilla uns dies després (ja que aquests no podien marxar perquè havien d’acabar de certificar unes obres del Poble Espanyol). Van agafar l’Hispano-Suiza, amb el tal Santiac al volant, en direcció a Sitges, des d’on es van adreçar cap a Reus, van passar per Pradell i van fer cap a Gandesa i a Batea. La seua intenció era anar a fer nit a Calatayud, però abans es van aturar a Maella per recomanació de l’escultor Pau Gargallo, amic d’Utrillo i Nogués. Van prendre algunes notes, dibuixos i fotografies. A Utrillo li van cridar molt l’atenció unes pedres de color groc que hi havia en aquell poble (Moliner Nuño 2017, vol. 2, p. 196).

Després continuen cap a Saragossa, on s’aturaran a veure una exposició de Goya. Arribaran a Calatayud a les 7 de la tarda i faran nit al “Mesón de la Dolores”. Des d’allà, aniran a Madrid. Visitaran de nou alguns llocs de l’expedició anterior (Àvila, Plasencia, Càceres, etc.) i faran camí cap a Mèrida i Badajoz. El 15 de setembre es reuniran tots quatre a Sevilla, i després recorreran junts un itinerari per Écija, Jerez, Còrdova, Granada, Múrcia, Elx i Oriola. Durant aquest viatge no cerquen més edificis emblemàtics, que ja en tenen suficients, sinó que procuren fixar-se en les solucions constructives més habituals en els pobles del sud. El 25 de maig són a Alacant. El 27 ja han tornat a Barcelona.

Els viatges llampec

Amb els tres viatges fets fins aleshores, l’equip promotor ja tenia suficient material per a dur a terme el projecte amb prou solidesa conceptual. No obstant això, mentre les obres estaven en marxa, Utrillo i Nogués encara van fer alguns viatges extra, més curts, per a recollir informació i detalls d’alguns edificis o construccions específiques.

Dos d’aquests viatges curts van travessar la Franja de nou per la zona de Fraga. Així, el 2 d’octubre de 1928 fan un viatge llampec que després de parar a Tarragona i a Reus els va portar fins als pobles aragonesos de Sádaba, Castiliscar, Bernués i Ansó, al Pirineu. El 5 d’octubre ja tornaven a ser a Barcelona. Suposadament van passar per Fraga de nou, però no hi ha constància que s’hi aturessin (o no ho van enregistrar).

El 19 d’octubre de 1928 fan un altre viatge llampec que inclou alguns pobles aragonesos. Des de Tarragona van cap a Utebo, Egea de los Caballeros, Sos del Rey Catòlic i Ansó (de nou). A Utebo hi van anar per a tornar a prendre mides del campanar mudèjar, mentre que a Ansó per a estudiar i dibuixar unes quantes xemeneies pirinenques. En aquest viatge tornen a creuar la Franja per Fraga, i és molt probable que a la tornada passessen per la Llitera de nou, però no van deixar notícies del seu pas. El 26 d’octubre tornaven a ser a Barcelona.

L’apertura del recinte i el seu destí incert

La construcció del Poble Espanyol s’inicià el 19 de gener de 1928, en un espai marginal de la muntanya de Montjuïc, i comptà amb un pressupost de dos milions i mig de pessetes. La inauguració es va fer el 21 de maig de 1929, dos dies després de l’apertura oficial de l’Exposició Universal de Barcelona. Tot i això, les obres no es van acabar fins a deu dies després, el 29 de maig de 1929. El dibuixant Xavier Nogués va ser anomenat alcalde fictici d’aquell poble inventat. També va ser ell el creador del cartell oficial.

Tant l’Exposició Universal com el recinte del Poble Espanyol van tancar portes el 15 de gener de 1930. En principi, el recinte s’havia de desmuntar per dedicar-lo a altres usos. No obstant això, les controvertides circumstàncies polítiques dels anys 30 i les més tràgiques que vindrien després van capgirar totes les prioritats i la zona quedà en un relatiu desús durant dècades.

Durant la Guerra Civil el seu caràcter lúdic i cultural va canviar dràsticament per a ser utilitzat com a camp d’internament de presoners. Posteriorment, després d’uns anys abandonat, l’ajuntament va intentar ubicar-hi alguns museus municipals d’arts populars, però amb escassa repercussió pública, ja que el règim va voler fer-ne un lloc de propaganda espanyolista (Poble Espanyol, sf). A partir dels anys 80, els nous ajuntaments democràtics intentaren revitalitzar la zona amb escàs èxit, fins que el 1996 se’n privatitzà la gestió i s’enfocà al turisme. Aquesta és la imatge que ha prevalgut fins avui dia. No és fins el 2020 que es va intentar convertir en un centre d’activitats lúdiques i culturals adreçades al conjunt de la ciutadania (tot i que la pandèmia de la Covid-19 ho va tornar a obstaculitzar). Una antiguitat de quasi un segle ja comença ser un temps prudencial per a que es pugui considerar com una mena de museu arquitectònic a l’aire lliure.

Curiosament, durant aquest llarg arc temporal, molts dels edificis originals que van servir de model van anar desapareixent, enderrocats per l’avanç del progrés, les excavadores i el formigó, de tal manera que avui dia les rèpliques del Poble Espanyol són l’únic testimoni fefaent de la seva existència passada. Probablement, la solidesa amb la que es va construir el conjunt arquitectònic ha permès que, gairebé un segle després, encara existeixi i estigui en funcionament com un dels nuclis d’atracció turística de la ciutat de Barcelona.

Conclusió

Cal reconèixer que la construcció del Poble Espanyol no deixa de ser una cosa més aviat estrambòtica. Tot i que, en el fons, tampoc era tan estranya, ja que en aquest tipus d’Exposicions universals els països amfitrions sempre intentaven posar en valor les seves tradicions arquitectòniques, una operació que difícilment es pot deslligar de les pressions polítiques del moment. En el cas de l’Exposició Universal de Barcelona de 1929, la pressió va venir sobretot del govern dictatorial de Primo de Rivera, que va intentar introduir-hi la seua visió del que havia de ser Espanya. La inclusió a corre-cuita del barri andalús seria un exponent clar d’esta pressió.

En tot cas, cal reconèixer que els promotors del projecte, Utrillo, Nogués, Raventós i Folguera, tenien una idea clara, prèvia i pròpia de com s’havia de dur a terme, i que, malgrat les interferències polítiques, encara van aconseguir mantenir-ne una certa essència. Per exemple, en la tria d’edificis i de motius arquitectònics van intentar fugir de la monumentalitat (que ells van veure representada, per exemple, a Santillana del Mar, i que els semblava excessivament falsa i impostada) (Moliner, 2017, vol. 1, p. 117). A més, abans de prendre decisions sempre van intentar fer una exploració el més sistemàtica i aprofundida possible de les solucions arquitectòniques populars. Per això el Poble Espanyol no va acabar sent un mostrari de grans palaus ni d’edificis sumptuaris, sinó més aviat una col·lecció de façanes de cases de poble i d’ajuntaments.

Tot i això, la idea d’enviar una expedició a recórrer Espanya amb intencions prospectives no deixa de tenir un cert aroma colonial. A la fi, no deixava de ser una empresa propagandística en la que quatre homes acomodats recorrien el territori a tota velocitat amb l’excusa de recollir dades per a un gran esdeveniment que es faria a la capital. En el fons, el que feien era recol·lectar fragments descontextualitzats del territori al servei de la gran ciutat.

D’altra banda, cal tenir en compte que els anys 20 i 30 eren els de l’expansió de les grans avantguardes arquitectòniques i urbanístiques del segle XX. La Carta d’Atenes, el manifest promogut pels urbanistes racionalistes (Le Corbusier, Gropius, Van der Roe, etc.), és de 1930. L’estètica general dels edificis de l’Exposició Universal de Barcelona va quedar molt lluny d’aquelles propostes racionalistes, el Poble Espanyol inclòs. De fet, el propi Le Corbusier declarà sentir-se decebut amb el classicisme que imperava al conjunt de l’Exposició (Moliner Nuño 2017, vol 1., p. 29), tot i que va comptar amb pavellons d’avantguarda, com els d’Alemanya, Suècia o Iugoslàvia. No obstant això, cal reconèixer que el recinte del Poble Espanyol se situa en una altra dimensió. No suposa l’exaltació del neoclassicisme de l’època ni de l’arquitectura monumental barroquitzant (com podria ser la del Palau Nacional), sinó que proposa una recuperació d’arquitectures anònimes amb especial protagonisme de l’estil mudèjar, que els promotors consideren una solució humil i barata però alhora enginyosa i amb profundes arrels populars.

El cas és que els promotors van elaborar una important documentació sobre una sèrie d’edificis i motius arquitectònics de les comarques de la Franja, alguns dels quals van acabar replicats a Montjuïc, entre els que destaquen els edificis i ornaments de Vall-de-roures, la Freixneda, Calaceit i Fraga. Altres pobles de la Franja també van ser descrits, dibuixats i fotografiats per l’equip promotor, però no van acabar per formar part del disseny final. En el fons, no és poca cosa per a unes comarques tan perifèriques com les nostres.

Referències citades:

Arxiu Fotogràfic de Barcelona (sf). Un viatge fotogràfic. La construcció del Poble Espanyol. URL: https://ajuntament.barcelona.cat/arxiumunicipal/arxiufotografic/ca/galeries/un-viatge-fotografic-la-construccio-del-poble-espanyol

Moliner Nuño, S. (2017) Un viaje en el tiempo. El ‘Poble Espanyol’ de Montjuïc. Doctorat en Patrimoni Arquitectònic, Civil, Urbanístic i Rehabilitació de construccions existents. Escola Técnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB). UPC. Tesis doctoral. (4 volums).

Moliner Nuño, S.; Santacreu Tudó, I.; Redondo Domínguez. E. (2019) El Poble Espanyol de Montjuïc. Su génesis tras un viaje por España. ACE: Arquitectura, Ciudad y Entorno, 13 (39): 233-252, 2019. DOI: http://dx.doi.org/10.5821/ace.13.39.5460

Moliner Nuño, S.; Torrella, R. (2021) Un viatge fotogràfic. La construcció del Poble Espanyol. Ajuntament de Barcelona. URL: https://www.barcelona.cat/ca/conocebcn/barcelonalibros/la-construccio-del-poble-espanyol

Poble Espanyol, Barcelona (sf). https://poble-espanyol.com/el-poble-espanyol/historia/