Les creus i les cares del llop*
// Natxo Sorolla
Ha tornat lo llop per les nostres terres. La tradició jueva, i per tant cristiana, té en la figura de Noé el símbol de la diversitat animal, que ell va salvaguardar, posant a l’arca una parella de cada espècie animal. Hi ha qui contemporàniament xale en eixa diversitat animal anant al zoo, alegrant la ment i la vista en una presumpta biodiversitat, hiperdomesticada. A poc gust que tingues pel teu entorn també hauràs xalat veent cabres monteses pels Ports de Beseit. Va passar de ser una espècie en seriosa regressió, per la pressió cinegètica, a tindre una densitat tremenda als Ports. De fet, fa uns anys ere habitual veure raberes extremadament grans de cabres. En pocs centenars de metres es podien veure desenes d’exemplars. I en los conseqüents beneficis que també en traïen les reserves de caça.
Eixa sobrepoblació va ser possible perquè els seus dos principals depredadors van deixar d’atacar-la. Los humans mos vam autolimitar una mica en la caça, perquè mos va entrar el coneixement a temps (més que en lo bucardo dels Pirineus, que vam extingir per afanosos). I els llops les van deixar de caçar al Mediterrani perquè natres els vam extingir a ells. Acabar en un depredador com lo llop no només fa desaparèixer una espècie, si no que provoque un desequilibri a tot lo sistema, perquè les malles superiors de la cadena no tenen a on menjar, i les malles inferiors no hi ha qui se’ls menjo. L’aliment del llop, com la cabra montesa, tenie sobrepoblació estos últims anys, i això va lligat en altres desequilibris, com la difusió ràpida de la sarna, una malaltia que es propague sobretot quan hi ha alta densitat d’animals, i que novament les ha sobrepassat. La cadena d’alimentació i caça entre animals està extremadament entrelligada, i quan un depredador desapareix, hi ha desajustos molt bèsties en les espècies de les que s’alimente, i sobretot les que s’alimenten d’ell.
Tots mos ham criat en lo conte dels tres gorrinets, que pateixen una persecució perversa d’un llop. O d’una xiqueta en caputxeta roja a la que es va menjar el llop. I no vull fer spoiler, però el caçador té un paper molt rellevant al final. I és que el llop és protagonista de dos patiments humans: lo llop com a depredador del nostre aliment (gorrinets), i com a depredador directe de xiquets (caputxeta). Sovint la història universal també mos la expliquen les llegendes locals. A Pena-roja hi ha dos històries molt arraïlades: Joseret ere un xiquet que es va perdre als Molinars, i el van trobar gelat a la mola Pellera (la Creu de Joseret), i un altre xiquet pastor tornant al mas en lo bestiar se’l va menjar el llop (la Creu del Llop). Los dos són símbol també dels principals perills ancestrals: la cruesa del clima, i la cadena tròfica que entrelligue els nostres aliments i els nostres pocs depredadors. I els dos han quedats marcats a la memòria, i a la toponímia. Lo fotut és que no són llegendes: són fets documentats de la nostra història recent. La Creu del Llop és del segle XIX, i la mateixa documentació explicite que el suposat llop va ser una hiena que s’havia escapat d’un circ. I va lligada a una sèrie de suposats atacs de llops i animals feréstecs als Ports de Beseit a mitjans del segle XIX.
La nostra infantesa i joventut també té la banda sonora dels programes de Rodríguez de la Fuente, que va dedicar bona part del seu treball a desmitificar els llops, i destacar el seu paper als sistemes naturals. De fet, los exemplars que estan corrent pel Baix Aragó tenen un valor biològic clau: hi ha una lloba ibèrica, de la subespècie que s’hauria extingit aquí el segle XIX, i ha arribat pels canals naturals des del Cantàbric. Esta lloba està embarassada d’algun exemplar mascle itàlic, que han arribat al Pirineu també per canals naturals. Este fet seria molt important en les estratègies per a conservar els sistemes animals, perquè afavoreix l’intercanvi genètic entre les poblacions europees i ibèriques, i redueix riscos associats a colls d’ampolla demogràfics que té el llop ibèric, per l’extrema pressió que n’ham exercit los humans al llarg de la història. Eixe llop que vam extingir al mediterrani vivie en una realitat social molt distant a la nostra. Tan distant que els xiquets anaven sols pel monte a treballar. Aquí i avui no van sols al monte ni a pedalar en bicicleta.
Però alguna cosa no ha canviat: lo llop sí que ataque les mateixes especies que alimenten als humans. I mos fa mal especialment quan ataquen les espècies que tenim domesticades. Este és lo principal problema actual per aquí. Perquè el llop ha tornat a un entorn completament humanitzat i desbordat per natres. Però ha tornat en totes les temors habituals. I ha tornat sense una bona gestió de les indemnitzacions. Sense un pla de ¿qui pague els mals que fa el llop? Perquè recordeu que no és una bona política pensar en biodiversitat sense oblidar que el perjudici se l’emporte el més dèbil i qui sovint no pot decidir. Perquè això és clau: los pastors als que perjudique són un actor dèbil en tot este procés de recuperació. I protegir els pastors perjudicats és una política de protecció del llop, i una responsabilitat de tots. I cal que les compensacions que es done als perjudicats los siguen tan favorables que a algun pastor se li ha d’escapar un «més llops nyaguere!». Eixe dia podrem gestionar altres qüestions menors sobre el llop.
Los humans devem ser alguna cosa com hiperdepredadors. I conviure en natres no és fàcil ni per a un superdepredador com lo llop. Lo llop mos va marcar en los atacs dels llops a xiquets. Que han estat excepcionals a la història. Però el seu dramatisme, evidentment, mos ha marcat. Los estudis apunten que el llop és un animal organitzat socialment, jeràrquicament, i que cada individu d’una llopada s’especialitze en la caça d’animals diferents. I que aixina ho transmet a les seues cries. Per tant, que els llops tenen allò que identifiquem com a «cultura». Tot i que tenen preferència per atacar herbívors, i no humans, també n’hi ha que a la història es van acostumar a la presència humana, i els van arribar a atacar. Però com a casos molt excepcionals. En realitat lo llop té el que podem assimilar a una cultura pròpia, i per tant una cultura mal·leable que podem gestionar. De fet, en los dos exemplars mascle que teníem per aquí, aquell que va morir atropellat pareix que ere l’únic dels dos que atacave raberes domèstiques, perquè l’altre es dedique als conills. Per això és necessari redirigir els exemplars que tenen comportaments contra els interessos humans.
La nostra cultura humana també ha perdut habilitats en la seua relació en lo llop. Com a espècie extinta al nostre domini fa moltes dècades ham perdut les pautes de com comportar-mos-hi. Com a excursionistes no mos cal patir: un llop intentarà marxar, més que atacar-mos. Però un bastó és sempre una bona defensa, al monte. Però com a pastors ja no mantenim una de les vies més efectives per a allunyar el llop: mastins. Una idea central és arribar a acords en pastors per a les indemnitzacions. I una altra es convertir el llop en un recurs. A Somiedo en tenen una bona experiència, de com convertir un superpredador odiat i perseguit com l’onso (l’ós) en un reclam central de turisme diferenciat i reconversió comarcal.
Però una cosa és allò que hauríem de fer com a humans, i l’altra, el que realment fem com a humans. No podem oblidar el paper dels animals com a recursos econòmics. De vegades (no sempre) los caçadors es converteixen en els principals aliats per a conservar la diversitat d’espècies. En tenim exemples en la protecció del cabirol, o en l’alimentació de cabra salvatge o jabalins. Sí, és la visió de la la natura com a recurs que cal aprofitar al màxim. És veure la natura només com un servici als humans, i no veure com d’entrelligats estem en eixa natura. Perquè un animal acabe sent un recurs econòmic per a les reserves de caça. Igual que ho són los caps de cabra mascle, lo llop també té un preu, i és una peça que es pague per 6.000€. Eixa és una altra via de conservació del llop. Convertir-la en un recurs cinegètic.
Si naixen les cries de lloba ibèrica i llop itàlic tindrem una temporada de discussions enceses entre proteccionistes i perjudicats. Sovint alguns aprofitaran per a atribuir els atacs del llop la despoblació i la pèrdua de vocacions al sector primari. Però recordeu que sense llop ja mos despoblàvem i mos terciaritzàvem.
Mentres, també s’atropellarà algun exemplar, algun altre morirà en mans d’un furtiu, i qui sap si en una mica més de sort trobaran algun dels espais menys humanitzats del nostre territori. A on puguen fer vida natural sense veure humans per setmanes. A on controlon les futures sobrepoblacions de cabirol i cabra. I a on la cadena tròfica recupero una mica allò que va ser.
Al final, la realitat mos mostre que els mateixos projectes de molins són repulsats a alguns pobles i i esperats en candeletes a algunes viles. I els embassaments i bombejos d’aigua són rebutjats a uns pobles i aplaudits a altres.
La clau és conscienciar la població rural dels avantatges com a recurs, i conscienciar la població urbana que mantenir la biodiversitat té un preu, i no l’han de pagar els més dèbils. Saber quins espais són apropiats per al llop, i quins conflictius. A més, cal ser transparent sobre quins exemplars hi ha i què fan. Potser a mitjà termini caldrie crear un entorn amable: des de les escoles i des de les organitzacions locals. Entendre l’animal, i ser transparents sobre el seu comportament. Ham de fer un esforç per a buscar un equilibri entre la conservació ecològica i el manteniment de les activitats rurals. Ser molts conscients de les creus i les cares del llop.
*Publicat a Compromiso y Cultura, n. 103, juliol 2023
Tags: Reportatges
