Miquel Moixó es delia per ser capellà. Tothom estava convençut que era quelcom vocacional. Feia una bona temporada que es preparava a consciència en el Seminari de Lleida. Quan li quedaven dies per fer els vots canònics, un sector dels africanistes, uns generals tocats del bolet, emplaçats al Rif, es van rebel·lar contra la República espanyola. I, aquell juliol de 1936, es va desfermar una guerra, que va durar gairebé tres anys. A la rereguarda republicana també hi havia patuleies armades, que feien i desfeien, com ara els que van detenir Joan Baptista Altisent Jové, curador de l’Arxiu Capitular, i una setantena més de religiosos, que setmanes més tard foren assassinats en el fossar de Lleida. Per acabar d’espessir el suc, Miquel fou convocat la tardor per l’Exèrcit Popular espanyol de cara anar cap al front, del qual en va sortir sa i estalvi. No va poder evitar de viure episodis d’una crueltat desmesurada. Em refereixo sobretot al setge de Belchite de 1937. Els republicans espanyols es van pensar que es tractava d’una operació militar fàcilment assolible. Però la batalla es va allargar dues setmanes. En el decurs de la darrera nit de combats, a Belchite, un centenar llarg dels assetjats es van veure obligats a fugir travessant les línies roges. Va ser a la desesperada, guiats només per unes fogueres, que els franquistes, parapetats a uns kilòmetres, van improvisar a la redona.
Amb la desfeta republicana, Miquel Moixó va anar a espetegar, en plena retirada, en els camps de refugiats del Rosselló. A mesura que les condicions en aquests recintes van millorar lleugerament, va poder dur a terme la seva dèria: dir missa entre els catòlics exiliats, que ja no calia que amaguessin les seues preferències confessionals. A ran d’haver passat pel seminari lleidatà i de disposar d’avals feixistes de bona conducta, Miquel va poder travessar els Pirineus, a començaments dels 40, de retorn cap a casa. En el seu pas pel Bages es va fixar amb Generosa, una mossa que s’estava en una balconada d’un casalot prop de Manresa, amb qui la va fer petar una bona estona. El masover l’havia acollit, en plena postguerra, en veure que la xica anava d’Herodes a Pilat.
Els combats vora la casa pairal de Generosa, entre Fraga, Seròs i Massalcoreig, allà on el front de guerra es va estancar durant mesos, van esbotzar parcialment la masia de la mossa. Això explica que Generosa també hagués fugit, amb els pares i els germans, encalçats pel brogit de fons de la metralla. I que, a causa del desori, Generosa es perdés. Trobar, en el lloc més insospitat, al cap d’un any llarg, a un seminarista fragatí, com ara Miquel, que feia la tornada cap a la llar familiar, la va encalmar i engrescar a l’hora de decidir acompanyar-lo en aquest llarg camí a peu. Va ser així com es van enamorar. Per art d’encantament, la vocació religiosa va perdre pistonada. Maria Engràcia, la mare de Miquel, en saber que festejava, es va ofendre d’allò més. I és que Maria Engràcia era una feligresa catòlica, apostòlica i romana que desitjava, tant sí com no, que el fill esdevingués sacerdot. Generosa i Miquel es van casar de seguida. I prompte van tenir a Elisabet, la filla. Maria Engràcia estava tan dolguda que ni va voler conèixer la néta. Però l’any següent, amb el naixement de Joan, un germanet, Maria Engràcia va acceptar reconciliar-se amb el fill i la nora. I així, conèixer les criatures.
Joan Moixó, el meu informant, és ara mateix un conco octogenari escanyolit, que sol anar mal afaitat i amb la roba llardosa. I se’n riu d’una altra bala perduda, que encara va més deixat que ell. Joan viu en una caravana amb goteres, envoltat de gats, en un extraradi. Arribar a finals de mes és una de les seues preocupacions. Això sí, el fa sentir d’allò més bé recordar que fou l’artífex indirecte del retrobament familiar en l’instant de ser infantat.
