Com gairebé cada any, pels voltants de Tots Sants ma mare i la qui signa aquestes ratlles vam fer cap al cementeri local per visitar els nostres, netejar-los els nínxols, exclamar-nos de com passa el temps, assabentar-nos dels nous residents i fer petar la xerrada amb parents i coneguts.
La mare està en la setantena i, encara que li fallen les cames, té el cap ben clar. Però enguany es va descomptar amb els rams que havíem de dur al cementeri als parents d’un i l’altre costat. «Mama, com ho has comptat, que n’has comprat un de més?» «No m’he errat, filla. He pensat que també li podíem fer el senyalet al so Domingo.»
El so* Domingo, Domingo Maria de Barrafon i Vinyals (1789-1852), va ser un fragatí il·lustre, advocat i militar, que va ostentar els càrrecs d’intendent d’Aragó, intendent de Catalunya, corregidor de Madrid (encarregat d’organitzar els actes de celebració per la coronació d’Isabel II) i finalment senador del Regne, com ha estudiat l’historiador candasní Valerià Labara (Els Barrafon de Fraga, 1994, IEBC-IEA).
En una de les remodelacions del cementeri municipal, allà pels anys 90, es va decidir que les restes de les persones sepultades en uns nínxols antics que no reclamés ningú, serien abocades a una ossera comuna. Un funcionari municipal d’aleshores va avisar ma mare que una d’aquelles persones era l’il·lustríssim Domingo Barrafon. Ma mare ho va fer saber a persones de les diferents branques de la família que encara queden a Fraga sense que ningú reconegués el senador isabelí com avantpassat seu, fet d’altra banda comprensible atès que aquest ocupadíssim home d’Estat mai va arribar a formar família pròpia… i que calia pagar la meitat del nínxol nou que acomodaria els ossos de l’il·lustríssim, aquesta vegada potser sí, fins a l’arribada del Judici Final.
Ma mare, en la seua recerca gairebé desesperada per salvar de l’oblit els ossos, literalment parlant, del nostre protagonista i de posar en valor el talent local, va recordar que son jaio matern, Llorenç, portava Barrafon com a segon cognom, com documentava la partida de naixement de sa mare (la mare de ma mare) que casualment tenia en còpia a casa amb motiu d’haver cursat alguna sol·licitud administrativa. Així que es va presentar tota ufanosa davant les autoritats municipals a reclamar com a parenta legal les restes del senador Barrafon.
L’autoritat va considerar que la petició de ma mare s’ajustava a la llei i, abans del nou sepeli, li va fer entrega oficial dels botons, un eixam de ferro rovellat –Sic transit gloria mundi!–, de la casaca militar ara reduïda a pols amb què havia estat sepultat el nostre insigne fragatí allà pel segle XIX. Cal dir que en el reconeixement legal del parentiu va ser decisiu el compromís de córrer amb el cinquanta per cent del cost del sepulcre on, ara sí, Barrafon descansa eternament.
* La contracció “so” –de “senyor”– és el tractament que donem a Fraga a la gent a qui atribuïm certa categoria.