El 27 de març de 1938 Agustín Muñoz Grandes (Madrid, 1896-1970), al capdavant de legionaris espanyols i d’estols marroquins, va travessar el Cinca, amb la barca de transport que enllaçava Torrent, Baix Cinca, amb Massalcoreig, Segrià. L’ocupació militar de la Catalunya del president Companys, per part dels insurrectes generals, havia començat. La línia de combat però va quedar aturada, a Seròs, una bona temporada.
Mentrestant, Muñoz Grandes fou contínuament desplaçat des dels diferents fronts catalans. Muñoz respon al perfil d’un semidéu temerari, que podia conduir a la mort centenars de soldats, per així satisfer les impetuoses ànsies de glòria. Les seues imprudències desvetllaven una barreja de desconcert i d’admiració entre els més ingenus de l’exèrcit franquista, amb la qual cosa brollaven llegendes urbanes. Una d’aquestes historietes de pissarrí es va forjar quan se li va encomanar una incursió llampec: calia que es dirigís a l’Aran, de cara enllestir uns afers confidencials.
La seua imprecisa ubicació, en un punt d’alta muntanya aragonès, no va impedir que pogués penetrar, entre els dos focs, a la vall occitana. Per arredonir l’encàrrec militar, era precís enfilar cap a Tremp, un dels centres operacions dels sediciosos. L’intrèpid feixista de seguida va constatar que la missió vers el Jussà comportava un cúmul de perills. Els controls republicans a la Bonaigua i altres topants pirinencs solien ser sovintejats. Els companys falangistes, també d’incògnits a Viella, se’n van adonar de l’existència d’uns transportistes que pujavan regularment farina cap a l’Aran i que, de baixada, tornaven carregats d’enormes troncs. L’espionatge de l’Ejército de Ocupación va aconseguir ensopegar amb un tronc d’arbre prou ample i llargarut per poder-lo buidar i embotir-hi a Muñoz Grandes. Dit i fet, el capitost africanista va ser traginat d’estranquis, a l’interior de l’immens tió, que al seu torn va ser col·locat a la caixa del camió. Van ser coneixedors, tant el xofer com el copilot, del risc del trajecte, des de l’instant que, a la força, els hi va ser confiat. Atès que se’ls va ordenar que en cas d’un «alto» continuessin en ruta com si sentissin ploure. Tanta va ser la por que van passar el conductor i l’acompanyant, que només aparcar a Tremp, els va faltar temps per a dutxar-se i ficar la roba en estova: tots dos anaven bruts de restes de femta i humits d’orins. La raó per la qual l’audaç coronel va seguir l’esmentada ruta en el Pallars tampoc mai s’ha desvetllat.
Abans de participar en la ruptura del front d’Aragó, en el currículum castrense de Muñoz figuraven capítols heroics en el Rif, que va confirmar, els anys 1941 i 1942, com a primer cap de la División Azul. Tant és així, que Hitler en persona li va concedir la Creu del Cavaller amb Fulles de Roure, alta distinció del Tercer Reich. I, en paral·lel, va mantenir una entrevista amb el führer, que va ser el detonant del seu relleu en terres russes.
Els entusiastes dels relats de pa sucat amb oli diuen que la meteòrica carrera militar de Muñoz Grandes va engelosir a l’invicto Generalísimo. I que, de resultes, l’any 1943 fou nomenat agregat militar a l’ambaixada de Roma. Venia a ser una mena d’exili forçós, a causa del qual no podia trepitjar territori espanyol. A fi i efecte de poder veure familiars i amistats, s’atansava a la part francesa de l’estació internacional de Canfranc. La meitat del complex ferroviari gaudia d’extraterritorialitat, a més de funcionar de frontera. La descomunal estació pirinenca també disposava d’hotel, en el seu interior, entre d’altres serveis. Així doncs, es va citar amb la parentela els anys 1943 i 1944, com si es tractessin de trobades furtives. Amb motiu d’un conveni transfronterer de 1885, l’estació Canfranc havia estat inaugurada el 18-7-28, de cara establir un enllaç ferroviari en direcció cap a l’Europa profunda.
Muñoz va saber combinar la severitat amb llargues estones a prop la tropa. També s’escoltava els veïns de les contrades que l’Ejército de Liberación anava ocupant. En conseqüència, quan es van produir denúncies per violació de la soldadesca, comeses entre la població civil, el comandant madrileny va ordenar formar immediatament la guarnició. I la víctima, amb el suport dels familiars, podia detectar el recluta agressor, el qual solia ser afusellat poques hores més tard.
La fama d’estricte del coronel castellà la van poder constatar els massalcoretjans congregats, tant sí com no, a la plaça de la vila. Els historiadors Joan Villarroya i Josep Maria Solé Sabaté detallen que la vehemència i el to amenaçant de l’arenga d’Agustín Muñoz Grandes, un pic Torrent de Cinca havia quedat a l’altra banda del riu, «encara és recordat avui pels qui el visqueren».
