El lapaïsme a Soràbia*
// Júlia Llambert
Alemanya, al costat de la majoria de llengua alemanya o germanòfona, reconeix oficialment l’existència de quatre minories nacionals, pròpies i històriques —per dir-ho en terminologia prelapaïsta—, amb les llengües i les cultures que aqueixes conformen. Al nord, a la frontera amb Dinamarca, hi ha les minories daneses i frisones, que parlen les llengües germàniques respectives. A l’est, a la frontera amb Polònia i Txèquia, hi viuen els sòrabs, de llengua eslava. I una mica per tot arreu trobem els gitanos, que parlen romani, llengua indoeuropea com les de tots els altres alemanys, i la nostra mateix. Segons les lleis d’Alemanya totes aquestes minories nacionals tenen els mateixos drets que la majoria nacional germanòfona. Tanmateix, com bé sabem, una cosa són les lleis i una altra la realitat del dia a dia. Les minories daneses i frisones són prou ben acceptades per la majoria germanòfona, no debades parlen llengües germàniques, llengües de la mateixa família que l’alemany –encara que a Espanya, i més encara a l’Aragó això serveix de ben poc: tots, llevat dels bascos, parlem llengües romàniques, i tots, bascos inclosos, som profundament discriminats per la majoria hispanòfona. La minoria nacional gitana d’Alemanya és, si fa no fa, tan mal tractada i discriminada com la minoria gitana a Espanya. Fixem-nos ara, amb més detall en la situació a Soràbia. En el passat remot els sòrabs, que eren potser milions, ocupaven gairebé la meitat oriental de l’actual Alemanya. Actualment degut a les conquestes i a la forta immigració alemanyes, amb la corresponent i violenta persecució, han quedat reduïts a uns 60.000 repartits per la ruralia de la comarca de Lusàcia; les ciutats són quasi únicament germanòfones. Només des de després de la Guerra del 1939-1945 són reconeguts els sòrabs com a minoria nacional i frueixen d’una prou correcta política cultural, amb immersió inclosa allà on la transmissió intergeneracional de la llengua flaqueja –per a més informació llegiu l’article d’Artur Quintana “Els sòrabs, la minoria eslava d’Alemanya” (Temps de Franja, 61, desembre 2006, p. 19). Els sòrabs, tanmateix, segueixen sense ser plenament acceptats pels seus veïns germanòfons de Lusàcia i de les comarques pròximes –la resta d’Alemanya amb prou feines si sap que existeixen. Hi ha un antisorabisme latent que fins ara es manifestava només amb pintades antisòrabs o escridassades i amenaces per parlar la llengua. Darrerament l’antisorabisme ha pujat de nivell. Bandes organitzades de jovent germanòfon d’extrema dreta es dediquen a atacar els sòrabs, que, evidentment, només poden identificar en sentir-los parlar. Aquestes accions antisòrabs han crescut tant, que fins i tot la policia de Lusàcia, que fins ara solia fer els ulls grossos davant de l’antisorabisme, sembla –llegeixo als diaris– que ara mirarà de reprimir-les fins on podrà. Tant la policia, com les altres institucions político-culturals de Lusàcia, no troben oficialment cap altra justificació de l’antisorabisme que el rebuig de l’altre, oblidant que les minories nacionals danesa i frisona, que també son ‘l’altre’, no pateixen rebuig per part de la majoria germanòfona, i fent veure que no saben que l’antisorabisme té unes arrels més profundes: els sòrabs són vistos pels germanòfons sobretot com a eslaus, i eslau és sinònim de txec, polonès, rus, ‘enemics tradicionals’ dels alemanys; són considerats, ras i curt, una quinta columna del paneslavisme –és com si entre nosaltres hagués subsistit fins avui en la ruralia d’una comarca una minoria arabòfona, malgrat les persistents i ferotges persecucions a què els hauríem sotmesos. Com podem veure: el lapaïsme és a tot arreu.
Cartells bilingües alemany/sòrab a Lusàcia amb la versió sòrab tatxada
/ Uwe Soeder
/ Die Linke
/ Mitteldeutscher Rundfunk
*Publicat a Temps de Franja digital 18, desembre 2014
Tags: Reportatges
