Els sòrabs, la minoria eslava d’Alemanya*

// Artur Quintana

A l’est d’Alemanya, a l’angle on aquest país fa frontera amb Polònia i Txèquia, es troba la regió de la Lusàcia, actualment dividida entre les comunitats autònomes de Brandenburg i de Saxònia, on viuen els sòrabs, la minoria eslava de l’Alemanya actual, una minoria demogràficament prou pareguda a les nostres: unes seixanta-mil persones, i una minoria la història de la qual presenta també força analogies amb les del nostre país: una i altres asprament perseguides en el passat per les respectives monarquies, amb un breu moment de tolerància durant la República de Weimar, i ací ni això durant la Segona República, per caure en la persecució més aferrissada durant el feixisme tant ací com allà, però amb una diferència i en aquest cas a favor nostre: a Alemanya el feixisme, si hagués triomfat definitivament, hauria aplicat no només el genocidi cultural com en el nostre país, ans també el físic del sòrabs. Ve després la fi del feixisme, allà l’any 1945, ací trenta anys més tard. Vegem quina és ara la situació als territoris de llengua sòrab i comparem-la amb els de llengua aragonesa i catalana del nostre país. Quan ara fa uns quinze anys la República Federal d’Alemanya s’incorporà la República Democràtica Alemanya i procedí a una reestructuració del territori, era un bon moment per a posar tots els territoris sòrabs dins d’una mateixa regió, però no es va fer així, i els sòrabs segueixen dividits entre els de Baix, inclosos a Brandenburg, i els de Dalt situats dins de Saxònia. Es tracta del conegut mètode del divide et impera! i que ací a l’Aragó s’ha seguit fidelment a l’hora d’establir les comarques, mirant de no tenir gens en compte la cohesió de la comarca segons criteris de llengua. Però ací s’acaben els pareguts entre el nostre país i Brandenburg i Saxònia a l’hora de tractar les seues minories. L’Estatut nostre parla de modalitats i mig d’amagat també de llengües que són una riquesa que cal fomentar i protegir, sense anomenar-les mai pel seu nom. Les Constitucions de Brandenburg i Saxònia diuen clar i català que en aquestes comunitats es parla sòrab: l’article 6.1 de la Constitució de Brandenburg diu «La Comunitat Autònoma garanteix el dret dels sòrabs a mantenir llur identitat, així com també al conreu i desenvolupament de la llengua pròpia, cultura i tradició, especialment a les escoles, parvularis i institucions culturals» i els paràgrafs 3 i 4 de l’article 25 de la Constitució de Saxònia són encara més explícits: «Els sòrabs tenen el dret de mantenir i fomentar la llengua i la cultura sòrabs en la vida pública i d’ensenyar-la a les escoles i parvularis» (§25,3) i «En el territori sòrab s’ha d’incloure la llengua sòrab en la senyalització pública» (§25,4)i perquè no es produesquen malentesos a l’hora de desenvolupar les lleis que afecten els drets dels sòrabs s’indica que en legislar-les hi han de prendre part representants sòrabs (§ 25, 5). Com que els sòrabs es troben dividits en més d’una comunitat autònoma amb dues constitucions insisteixen en la col·laboració transfronterera en tot allò que afecte qüestions sòrabs (§6,3 de l’Estatut de Brandenburg i § 25, 2 del de Saxònia). Vegem ara com és el dia adia, la crua realitat a la Lusàcia, al país del sòrabs. Tot i que 60.000 persones declaren que són sòrabs sembla —ací les estadístiques no són gaire clares— que escassament la meitat parlen la llengua: entre set i deu mil a Brandenburg, la majoria adults, i entre 15 a 20.000 a Saxònia, adults i infants, la llengua és doncs molt més viva entre els sòrabs de Dalt que entre els de Baix. La Lusàcia és una de les regions de més feble economia d’Alemanya amb una forta emigració. Tot plegat, difícil situació econòmica, emigració, no transmissió familiar de la llengua entre els sòrabs de Baix, recorda bastant la situació al nostre Pirineu. La situació a l’escola és diferent: ací, a l’Aragó, ensenyament optatiu d’aragonès i català a algunes escoles, allà cal distingir entre Brandenburg on s’ensenya sòrab a les escoles i Saxònia amb dos tipus d’escola: un on tot es fa en alemany tret de la classe de sòrab i un altre, les dites escoles sòrabs, on tot es fa en sòrab llevat de la classe d’alemany. A Brandenburg hi ha un institut d’ensenyament mitjà —recordem que als instituts alemanys van els alumnes dels deu als divuit anys— on s’ensenya sòrab, mentre que n’hi ha tres a Saxònia cadascun d’ells amb una línia sòrab, amb ensenyament d’alemany, i una altra d’alemanya, amb ensenyament de sòrab. Des de fa uns pocs anys per a l’examen de final del batxillerat i accés a la universitat els alumnes poden triar el sòrab com a assignatura de llengua en comptes de l’alemany. A totes les escoles de Saxònia, vull dir també a les que són fora del territori de llengua sòrab, és obligatori tenir coneixement bàsics de la història i cultura sòrabs. Per a fer front als casos prou freqüents d’escassa o inexistent transmissió familiar del sòrab s’ha introduït en algunes escoles la immersió, anomenada witaj (=benvinguts) en sòrab.En els mitjans de comunicació els sòrabs de Saxònia disposen d’un diari, Serbske Nowiny (=Diari Sòrab), i els de Brandenburg d’un setmanari, Nowy Casnik (=El Jornal Nou) i tots ells d’algunes publicacions mensuals. Hi ha emissions de ràdio d’algunes hores diàries, així com programes de mitja hora de televisió. I evidentment hi ha teatre, música, dansa i literatura sòrab. Molt conegut, també a la resta d’Alemanya, és la figura de Krabat, procedent de la tradició popular i present a moltes obres literàries i musicals, personatge a mig aire entre el misteri, la malenconia i l’afirmació vitalista. Un altre dia en podríem parlar.

Cartell bilingüe d’una vila dels sòrabs de Saxònia. En lletres més grans el nom en alemany, més xiques en sòrab. A sota posa «Districte de Bautzen» en alemany. / Christian Symmank

*Publicat a Temps de Franja n. 61, desembre de 2006