Gran Recapte 2018
Menús temàtics dela Fàbrica de Solfa

El català dels testaments del segle XV al Matarranya*

Javier Giralt Latorre publica Llibre de Testaments (1398-1429) d’en Pere Oriola, notari de Fondespatla. Edició i estudi lingüístic

// Artur Quintana

En la nostra Renaixença, en la recuperació del català com a llengua literària a l’Aragó, que com sabeu no ha començat fins als anys seixanta del segle passat, amb més de cent anys de retard en comparació amb tots els altres territoris de la llengua, en aquesta Renaixença té un paper molt important l’edició dels textos aragonesos en català del segle XIII fins a principis del XVIII, quan la submissió d’Aragó a les Lleis de Castella. I els seus editors en són ben conscients: com ho afirma al pròleg na Maite Moret en escriure que “aquest estudi palesa de bell nou que no hi ha cap mena de dubte que el català era la llengua pròpia de la Comarca del Matarranya”, i escriu de bell nou perquè ella mateixa i en Javier Giralt un any abans havien publicat El català del segle XIV en textos notarials del Matarranya on en Jesús Vázquez Obrador deia al pròleg: “No puede haber duda alguna de que la lengua propia de la comarca del Matarraña era ya en la Edad Media el catalán”. Tals declaracions, que foren innecessàries, i en tot cas sorprenents, si els documents editats procedissen de Pontoise o de Carrión de los Condes, són ací a l’Aragó absolutament necessàries, car vivim en un país on el negacionisme és quasi la norma, i on no falten diputades ni diputats que afirmen sense enrojolar-se que “en Aragón nunca se ha hablado catalán, ni se habla ni se hablará”.

 

Coberta del llibre

De publicacions de documentació aragonesa en català ja n’hi havia una certa tradició abans de la nostra Renaixença, però l’interès dels editors era pels fets històrics que referien, i gens, o gairebé, per la llengua en què eren escrits, i que sovint editaven amb prou descurança, cosa que va induir a error a en Joan Coromines en alguns casos. La recerca de documentació en català al nostre país on l’interès per la llengua en què és escrita hi és ben present, comença realment als anys vuitanta del segle passat amb els treballs d’en Josep Moran, Desideri Lombarte i n’Hèctor Moret, entre altres, i pren volada amb els de na Maria Rosa Fort i els seus deixebles, amb el magne propòsit de recollir-la i publicar-la en totalitat del segle XIII al —diguem— 1704. El llibre que ací comento és un dels fruits d’aquest darrer projecte, que encara té molta feina per endavant.
L’obra d’en Giralt conté 97 testaments de Fondespatla procedents d’un mateix notari d’aqueixa vila, en Pere Oriola, de qui sabem només que era notari “per auchtoritat del senyor arquebisbe de Çaragoça”. Tret d’un breu encapçalament dels testaments en llatí, i encara no sempre, i d’algun mot escadusser dins del text, la redacció és en català, també l’antroponímia: res de Juan José, José Miguel, sinó Pere, Jaume, Miquel… ni María Dolores ni del Carmen… sinó Miquela, Agnès, Violant… com tampoc Valderrobres, Monroyo, Fuentespalda… sinó Vall-de-roures, Mont-roig, Fontdespatla… Només un 4,6% té noms com Pedro, Alfonso… La gent de Fondespatla vivien aleshores plenament llur catalanitat: testaven en català, s’anomenaven en català i en aquesta llengua prenia nom el territori, tenien una especial devoció a la Mare de Déu de Montserrat, i no havien de témer que vingués algú a dir-los que parlaven malament o que ni tan sols parlaven, que xapurrejaven.
Els testaments són una bona mostra del català notarial de l’època, molt influït per la llengua de la Cancelleria Reial, però també amb prou mostres de les variants comarcals, com els subjuntius en o: s’atorgo, pàguon, … i van bé per a mostrar que moltes paraules que el castellà des del Desastre de Casp s’ha esforçat per a fer-nos-les oblidar, eren ben vives als segles XIV i XV, i ho continuen sent en la llengua literària, i un lloc o altre de la nostra geografia: els moltíssims en i nana Dolceta, na Barcelona, en Guiamó, n’Arnau…; o mots com marmessor, òbit, exovar, ensems, lurs, vermella, carrera (=carrer), entrega (=sencera), plagues (=nafra), o l’esplèndid la mia avior
Ens calen molts, molts més llibres com aquest.

 

Testament d’en Ramon Coll i la seua muller, n’Asenó, veïns de Fondespatla (1r) de 1403. Fossos, 1961

 


*Publicat a Temps de Franja n. 145, abril 2020

 

Vols compartirShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

Tags:

Trackback des del seu lloc.

Deixa un comentari

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: