Joaquín Celma, d’alcalde de Vall-de-roures a víctima dels camps de concentració*

Va estar empresonat per participar en la revolució anarquista de 1933 i va morir a Gusen amb 41 anys

// Lluís Rajadell

“Lo meu pare mos escrivie cartes des del camp de concentració de França. En una d’elles mos die que mos havie comprat dos bicicletes en los diners que guanyave al eixir a treballar i que promte mos les portarie”. Però l’anhelat retrobament entre Joaquín Celma, alcalde republicà de Vall-de-roures, i els seus dos fills, Florentín i Hermínia, mai es va produir. Mitjançant falses promeses, els ocupants nazis de França van aconseguir que Celma marxés voluntari a Alemanya, on va estar internat en els camps de concentració austríacs de Mauthausen i Gusen, on va morir l’any 1941, amb 41 anys.
Va ser un dels 4.000 republicans espanyols morts als camps de concentració durant la II Guerra Mundial amb l’aprovació del general Franco.
Hermínia recorda que els nazis li van prometre a son pare que si treballava sis anys a Alemanya li concedirien un passaport que li permetria tornar a Espanya. “Lo van enganyar com a un xiquet”, es lamenta. Va mossegar l’ham i ja mai va tornar al seu país, del qual havia fugit en acabar la Guerra Civil per escapar de les represàlies franquistes.
A través de companys de captiveri, especialment de Salvador Benítez ‘Pajaritos’, Florentín i Hermínia van assabentar-se de les penalitats del seu pare en la captivitat nazi. En una ocasió, un veí de Vall-de-roures es va acostar als filats de Mauthausen per interessar-se per la situació de Joaquín Celma i d’un altre vallderrourà pres, Francisco Berge, que també moriria al camp. El visitant els va llançar per sobre del filat una peça de sabó, un article de neteja que, segons es va saber després, els va servir d’aliment.
Les cartes que arribaven amb certa regularitat des de l’exili a França van escassejar des de Mauthausen fins a desaparèixer tot tipus de comunicació. La família de Joaquín Celma, que havia tornat a Vall-de-roures després d’una curta estada com a refugiada a Catalunya, va conèixer la mort de l’alcalde republicà per la Creu Roja. Florentín i Hermínia no rebrien mai les bicicletes que el seu pare els havia promès.

Joaquín Celma en una foto de la seua joventut. / Arxiu familiar

Joaquín Celma havia nascut en una família llauradora de Vall-de-roures. Es va casar amb una vídua del poble, Feliciana Gil, i van tenir dos fills, Florentín i Hermínia, encara que aquests no van ser els noms que els seus pares els van imposar. Nascuts durant el període republicà, cap dels xiquets va esser batejat per l’Església i van ser registrats amb els noms de Floreal i Armonia, dues denominacions molt del gust llibertari. Hermínia conta que durant les “missions” que es van dur a terme a la postguerra per evangelitzar els esgarriats republicans els van canviar els noms pels definitius. Les “missions”, organitzades per l’Església i protagonitzades per frares de distints ordes, es dedicaven a batejar xiquets que havien naixcut durant la II República i a fomentar la fe religiosa a pobles sospitosos pel seu passat obrer o esquerrà.
Joaquín Celma era alcalde de Vall-de-roures quan el 9 de desembre de 1933 va esclatar un aixecament que pretenia instaurar el comunisme llibertari com a sistema de vida. Celma es va sumar a la revolta des del primer moment, fet que li va valer la detenció immediata quan la revolució va ser sufocada per un destacament de l’Exèrcit arribat des de Tarragona. A més de ser jutjat per sedició per la seua implicació en la temptativa anarquista, se li va obrir un segon processament per haver-se emportat queviures d’una tenda del poble per alimentar als detinguts pels revoltats. El fiscal va demanar tres anys i vuit mesos d’empresonament per a Celma i el seu company “d’expropiació”, Aureliano Julve. El comerciant perjudicat, Modesto Burillo, va negar al judici que fora amenaçat per entregar els queviures, el fiscal va retirar l’acusació i el jutjat va absoldre els dos imputats per “manca d’acusació”. Tot va quedar en no res.
Pitjor li va anar amb el processament per sedició, que va comportar una condemna de 24 anys. A Joaquín Celma se li va aplicar com agreujant el seu càrrec d’alcalde. Va anar de presó en presó fins a l’amnistia aprovada pel Govern l’abril de 1934.
En caure el front d’Aragó durant la Guerra Civil, a la primavera de 1938, va fugir cap a Catalunya amb tota la família i, d’allí, a França, on va emprendre el viatge sense retorn al camp de concentració de Gusen.

Salvador Benítez ‘Pajaritos’, en una imatge publicada a la premsa 
per la commemoració del 55è aniversari de l’alliberament de 
Mauthausen. / Foto cedida per Juan Benítez

*Publicat a Temps de Franja n. 144, gener de 2020