El somni de la col·lectivització*
// Vicent Pallarés Pascual
Aquest any es compleixen 25 anys de l’estrena de la pel·lícula de Ken Loach “Terra i llibertat”, un viatge al cor de les col·lectivitzacions que es van portar a terme abans i durant la Guerra civil a molts indrets d’Aragó.
Aquest director anglès va mostrar en el seu treball de ficció aquella realitat per la qual cada vegada s’interessen més historiadors i historiadores. El film, com va explicar aleshores el cineasta, narrava “la història d’una gran esperança, la d’una societat on la terra fos un bé comú”. El somni anarquista s’enfrontava a la realitat social d’aquells temps: unes estructures de poder on grans terratinents i l’Església tenien el control. Les noves idees revolucionàries que arribaren van ser un revulsiu que va intentar trencar amb tot el passat.
Aquesta obra es podria considerar com a pionera per dues grans raons. La primera, com bé recorda Julián Casanova Ruiz al pròleg, l’estudi té el mèrit de ser-ho en l’àmbit de les col·lectivitzacions, tema aleshores pràcticament desconegut per la historiografia ja que el franquisme havia esborrat qualsevol indici que tingués a veure amb l’anarquisme i les col·lectivitats. La segona raó seria perquè fa una mirada a la història local per a comprendre un fet, el de les col·lectivitzacions de caire anarcosindicalista, que, cada vegada més, centra l’atenció internacional dels estudiosos.
El meu avi Emilio recordava que la nostra masia que pertanyia en aquells temps a la família dels Foz —els Fossos—, fou col·lectivitzada. A ell li va arribar la informació pel que explicaven els masovers més vells d’aquells temps. En aquells anys el Baix Aragó fou un autèntic laboratori d’idees polítiques i socials que van intentar trencar estructures de poder que no havien estat mai qüestionades. Segons ens contava, puntualment arribava un representant a qui li entregaven els fruits i la verdura de les hortes de la masia que recollien cada setmana perquè la col·lectivitat els repartira. Aleshores, des del comité els donaven uns vals que canviaven a Vall-de-roures pels productes que necessitaven. El record que ens ha arribat sembla que no va ser negatiu. Tothom va continuar realitzant les seves tasques habituals sense que res canviara. La masia va passar de les mans dels Foz a la col·lectivització. Més enllà d’aquí, la rutina dels masovers continuà com sempre. Treballar de sol a sol la terra, com s’havia fet des de molts anys enrere.
Un val per un pot de llet (9.8.1936) i un altre per a dos pots de pintura vermella (15.9.1936). / Imatges cedides per Encarnita i Renato Simoni
Durant molt de temps aquests testimonis van quedar silenciats. Parlar de la col·lectivització era parlar en un pretèrit molt llunyà. De fet, encara quan ho penso, segueix sorprenent-me que el meu avi recordara aquells detalls que s’havien transmès en el temps sobre aquest fenomen.
En el meu cas, fa ja 25 anys, la pel·lícula de Loach em va ajudar a conèixer el tema. Tot i això, per a aprofundir-ne més, em va resultar idònia la investigació d’Encarnita i Renato Simoni, realitzada amb testimonis de molt avançada edat que havien viscut l’experiència a Queretes. Dues obres, molt recomanables, cadascuna en el seu àmbit, per poder recordar i comprendre les col·lectivitzacions inspirades en el comunisme llibertari en aquest territori. Per apropar-nos a un camp, silenciat i ocultat, del qual encara queda molt per investigar.
Foto de la coberta del llibre de Renato i Encarnita Simoni. Bernardo del Blau (esquerra) amb un altre milicià de Queretes. / Arxiu familiar
*Publicat a Compromiso y Cultura, n. 64, abril 2020
Tags: Reportatges
Trackback from your site.
