A tot Drap*

// Rubén Lombarte

La nostàlgia ha tocat a les portes de ma casa estos dies de confinament. No duia dalla ni una carta d’avís, però si la factura de l’inescrutable pas del temps.

Un 9 de juny de l’any 2000, pujava per primera vegada a un escenari. Amagat a un racó. Darrere una bateria. Va ser al Capsigrany. A Vilafranca, a la comarca dels Ports. Primera edició del festival. Los Draps, Azero, Ítem i Quatre Gats de Xiva. Quatre gats també entre el públic, dins d’un pavelló. A fora, una nit de llamps i de trons que pareixie que s’acabare el món. I entre el públic, gent que va marxar massa prompte d’este trosset de terra.

Ens vam soltar, i a poc a poc li vam perdre la por a això de tocar en públic. En uns mesos va arribar la maqueta. Terra de Frontera. Va ser parida a Tarragona. Decidírem traure un casset. Quan el CD s’imposave al mercat, quan tots parlaven de la revolució digital, natres vam tirar de fetitxisme. Érem uns visionaris. “La nostra música és per a escoltar al cotxe”. Quina colla! Tot i això, no quede res de les 500 còpies que vam fer.

Concerts i més concerts. A saber! 150? 200? 250? No els he comptat mai. Encara que sí recordo el primer de molts. I moltíssima gent que t’has trobat, has perdut i has recuperat durant tot este temps. Eixa és la maleta del músic. Los viatges, les experiències, la gent. Amics eterns que marxen sense avisar i sense dir adéu. I com vos trobe a faltar. Sobretot a tu, Ester. Ara bé. Sempre amb un somriure. Perquè així és com mereixem que sempre se’ns recorde. Amb un somriure.

Maqueta i discos…. denúncies… patiments i riures. I molts concerts. Des d’Euskadi fins a Ses Illes. Saragossa, Artieda, Oiartzun, Granollers, la Font d’en Carrós, Binissalem, les Coves de Vinromà, Alcanyís, Villores, Allepús… Desenes d’escenaris i altes i baixes entre els nostres. Dani, Sisco, Natxo, César, Marc, Iván, Carlos i Natàlia entre els dissidents. A l’altre plateret, Jorge, Álex, Rafel, Franchi, Víctor, Andrés, Germán, Mario i l’etern Sergio, lo nostre ‘agüelo’. Pel camí, una maqueta, tres discos, molts recopilaris, cançons soltes i algunes obres creades exclusivament per a festivals. Anècdotes que donen per a llibres.

Si eres músic, o artista en general, ho entendràs. Al final, aquells que estan allí fotent-li a la solfa, dedicant-li hores i més hores a parir una cançoneta o una melodia bonica, sigue quin sigue el seu objectiu, s’acaben convertint en la teua família. Una segona família que, si això no fos suficient, fins i tot pots triar.

Està clar. Això no serà etern. Però com deia el nostre poeta Desideri Lombarte, Quedarà. Quedarà en la nostra memòria i en la memòria col·lectiva. Com també és etern el nostre agraïment a la gent del Matarranya i de mil racons que hem visitat per la seua generositat.

Soziedad Alkoholika, Eina, La Carrau, Bandolers, Obrint Pas, La Gossa Sorda, KOP, los Gen, Azero, Mallacan, Dusminguet, Antònia Font, Ebri Knight, Betagarri, Maitips, Brams, Companyia Elèctrica D’harma, Els Pets, Pinka, Banda Bassotti, Pupil·les, Xeic!, Pepet i Marieta, Los Quicos, Zea Mais, Huntza, Metall i so, Santgatxo, Aluminosis, Gargamboig, Agua Bendita, Subterranian Kids, Aspencat, Tremenda Jauria, ZOO, Koma, Ilegales, La Ronda de Boltaña, Piperrak… La tira de liades que hem fotut.

Este estiu bufarem espelmes pels 20 anys que han caigut. Però sobretot, per tot allò que està per vindre.

Els membres de Los Draps el gener de 2006 al mas de Xutxa. Al fons, Pena-roja. D’esquerra a dreta: Kolores, Arsís, Kolorines, Marc, Xutxa, Flare, Rosset. / Doly Gil

Caràtula del casset Terra de Frontera (2000)

*Publicat a Temps de Franja n. 146, juliol 2020