Pegida*
// Artur Quintana
PEGIDA, llegiu PEGUIDA, són les sigles alemanyes de “Patriotes europeus contra la islamització d’Occident”. És una organització xenòfoba coneguda sobretot, des de finals del 2014, per les seues manifestacions, auto-qualificades de pacífiques passejades, que en alguns casos arriben a les 20.000 persones, especialment a Dresden. Es més que res present a l’Alemanya Oriental, on hi ha poquíssims estrangers, mentre que a l’Occidental, on hi ha molts estrangers, no acaba d’engegar. Encara que no oficialment, PEGIDA se sent volgudament acomboiada pel partit Alternativa per a Alemanya (AFD), tot fent veure que no en vol saber res dels partits neonazis, evidentment presents també a les seues passejades. L’AFD és un partit contrari a l’Euro i a Europa, i cada vegada més obertament xenofòb. Fundat el 2013 va pujant com l’escuma: a les darreres eleccions regionals de Saxònia va traure el 9,7% dels vots, i si ara hi haguessen eleccions entraria al Parlament Federal. Ahir –escric aquest text el 21 de gener– PEGIDA esperava de 40.000 a 60.000 manifestants a Leipzig, però només n’hi van anar uns 15.000, mentre hi havia 20.000 manifestants a favor dels estrangers. És possible que aquesta baixada tan considerable haja estat perquè abans d’ahir es va saber que Lutz Bachmann, l’autoanomenat cap de PEGIDA, havia fet anteriorment a la xarxa declaracions rabiosament xenòfobes. L’AFD l’hauria obligat a dimissionar per a evitar d’ésser empesa cap al racó neo-nazi. En aquests pròxims dies es veurà si PEGIDA continua o no. Però persiundecàs a Madrid ja han corregut a fundar una PEGIDA l’endemà de l’atemptat a Charlie-Hebdo.
Tot plegat, això de les Peguides i l’AFD, ha esvalotat el galliner dels partits alemanys tradicionals que actuen com altament sorpresos en veure que un bon gruix d’alemanys es mostra, suposadament de repent, descaradament xenòfob. Però per què se n’haurien de sorprendre, si els grans partits, els cristiano-demòcrates (CDU) amb els cristiano-socials (CSU), i els social-demòcrates (SPD), des de sempre –i sempre vol dir des que van començar les grans immigracions a final dels 50, principi dels 60– s’han mostrat prou reticents a l’hora d’atorgar drets i obrir francs processos d’integració a l’immigrant, al ‘treballador-hoste’ com el qualifiquen eufemísticament? Hi ha hagut, certament, la frase aquella del president alemany Christian Wulff que ‘l’Islam es part d’Alemanya’, amb tantes implicacions. Però al costat d’això: quants d’entrebancs no s’han fet als immigrants? que fins i tot quan tenen la nacionalitat alemanya se’ls segueix titllant de persones amb ‘antecedents migracionals’, i se’ls insta a parlar tant a casa com en públic en alemany –com consta en el recentment aprovat programa de la CSU, actualment al Govern Federal. Però ja se sap, si la xenofòbia dóna vots, bé cal aprofitar-la, com féu el president democristià de Hesse Roland Koch, recollint signatures contra la proposta d’atorgament de la nacionalitat alemanya als immigrants tot mantenint la d’origen. Replegà cinc milions de signatures, guanyà les eleccions de Hesse i la llei de la doble nacionalitat no ha prosperat. De casos semblants se’n podrien afegir molts més. La xenofòbia, poc o molt encoberta, dóna vots a Alemanya. A Espanya no tant, ara com ara: la Plaforma per Catalunya no té gaire més que la xenofòbia al seu programa, però els seus resultats electorals són escassos. Són unes altres fòbies les que donen més vots a Espanya: les fòbies contra les llengües espanyoles no castellanes i la cultura que conformen. Les podríem anomenar autofòbies, perquè són, agrade o no, fòbies d’espanyols contra espanyols. Penseu només en Ciutadans, un partit que no té al seu programa gaire més que la catalanofòbia, amb resultats electorals prou presentables. O, també amb la catalanofòbia, els èxits del PP al País Valencià, a les Balears i entre nosaltres. Resumint: xenofòbia a cara descoberta o vergonyant a Alemanya, amb ben poca autofòbia –una mica contra els sòrabs. A Espanya la xenofòbia tira més a vergonyant, mentre que l’autofòbia deu abastar el 70% de la població.
*Publicat a Temps de Franja digital 19, febrer 2015
Tags: Reportatges
Trackback from your site.
Motis Purroy
| #
La comparació es una mica fòra de lloc. Pero encertada simbólicament per reflexar lo que vosté diu autofobia de espanyols contra espanyols. Y que , no hi ha que descuidar, que van en dues direccions, tan lamentable una com l’altra.
Reply