// Raquel Llop

Totes hem tingut, tard o d’hora, una mestra que ha provocat un canvi dins nostre, substancial però discret. Un canvi que potser hem tardat anys a entendre, en relacionar amb aquella “absurda redacció” que mos va manar en tornar de les vacances, o amb aquell poema tan avorrit que vam haver de recitar per Sant Jordi i que també vam tardar anys a entendre lo seu significat. Així són les mestres que mos desperten, senzilles, però essencials, necessàriament radicals, perquè és allà a on mos porten: a l’arrel de tot, i fan que mos preguntam lo perquè de les coses, primer pas per entendre lo món on vivim.

// Lluís Rajadell

Per reivindicar-se aragonès als anys de la Transició calia rebutjar tot allò que vinguera o estiguera relacionat amb Catalunya, començant per la llengua. Així ere i, per desgràcia, encara ho és en gran mesura. Jo sempre havia parlat català amb mon pare, mos iaios i amb els veïns i amics del poble, Vall-de-roures.

// Màrio Sasot

Dos de les primeres coses que mon pare va fer la tardor de 1956, quan tota la família ens vam traslladar a viure de Saidí a Saragossa, van ser: subscriure’s al diari Amanecer (órgano del Movimiento) i fer-se soci de la Casa Catalana. Això volia dir que mon pare tenia molt clares dos coses: la seua ideologia i quina llengua parlava.
Això no volia dir tanmateix que li donés molta importància i transcendència a la seua llengua materna. De fet, només arribar els pares van deixar de parlar-la a casa, potser perquè mon germà, que acabava de nàixer, i jo, que tenia cinc anys, ens centréssem en el castellà i no ens féssem un embolic a estudi entre una llengua i l’altra.

// Carles Terès*

Així, amb un “Querida abuela”, començava les cartes que li enviava a la iaia Rosario de Queretes. Però va arribar un dia que vaig sentir que aquella “abuela” no era ma iaia, ni jo el “nieto” que signava. Fins allavons només havia escrit en castellà; i haig de dir que treia notes molt altes en redacció, però una cosa eren los deures de classe i l’altra explicar a la iaia les meues coses. Aquell dia, doncs, vaig agafar una altra quartilla i vaig provar d’emprar les nostres paraules, les de Queretes. Així va ser, si fa no fa, lo meu “primer camí”.

// Glòria Francino Pinasa

Des de quan soc conscient que enraonam en llengua catalana? Des de molt xica.

Les mestres que tinívam a Sopeira parlaven en castellà, excepte dos de les que vai tinre: una la Sra. Concepció de Llesp, a qui l’altre dia vai podre abraçar, va ser la primera mestra amb qui vai començar a anar a estudi; tamé la Sra. Maria de Barruera va ser mestra del poble, però totes les classes les donaven en castellà.

// Pietro Cucalón Miñana

D’antuvi haig de dir que el català que parlo i faig servir quotidianament a la meua localitat d’Aiguaviva de Bergantes és la meua llengua d’adopció. Encara que fill de l’emigració de finals dels seixanta a Centre Europa i nascut fora de l’Estat, els meus orígens familiars són a les terres de l’interior d’Aragó, però esta llengua plena d’expressions de trets tortosins i de les terres de l’Ebre, vocables valencians, paraules de procedència mudèjar i vehicle de comunicació entre els pobles del Matarranya i les valls del Bergantes i del Mesquí ha esdevingut “la meua llengua de vida” perquè n’és la del meu fill, de la meua parella i la dels meus veïns i amics… i per mitjà d’ella, a hores d’ara, canalitzo els meus sentiments més profunds.

// Antoni Bengochea

Xapurriau. Aquella paraulota sempre em resultava sospitosa. De menut reconec qu’alguna vegada l’esmentava, però sempre era per evitar soltar allò que tothom deia (i encara diu) i que em resultava tan llarg, confús i fastigós: “la nostra llengua és una mescla (ara m’agrada dir més barreja) de català, valencià, tortosí, aragonès, castellà, etc.”. La clau era sobretot que no aparegués sol el mot tabú: “català” (que, quan parlàvem amb catalans. tot s’ha de dir, moltes vegades l’empràvem).

// Roberto Albiac

A finals d’octubre del 2009, uns dies després de la mort del meu iaio patern, me van picar al mòbil des de Tortosa: “És vostè Roberto Albiac? Mire, que no trobem professors en experiència docent a la nostra llista per a cobrir una substitució de francès, que li importaria debutar demà a l’Institut Sòl de Riu d’Alcanar?”. Jo, al·lucinant, i en lo tremolor al cos, vaig contestar: “Pos claro que hi vull anar!”. Un any i pico que estava a les llistes d’interins de les Terres de l’Ebre, era dels últims per numeració i encara no m’havia estrenat. Aquella nit a penes vaig dormir pensant: “ai, mare, què em trobaré per allí, no he fet una classe en la vida…”. Tenia davant meu lo somni pel qual havia batallat, l’oportunitat de treballar a l’ensenyament públic després d’haver superat sis anys d’estudis universitaris.