Gran Recapte 2018
Tel·lúric Matarranya

Debut canareu

// Roberto Albiac

A finals d’octubre del 2009, uns dies després de la mort del meu iaio patern, me van picar al mòbil des de Tortosa: “És vostè Roberto Albiac? Mire, que no trobem professors en experiència docent a la nostra llista per a cobrir una substitució de francès, que li importaria debutar demà a l’Institut Sòl de Riu d’Alcanar?”. Jo, al·lucinant, i en lo tremolor al cos, vaig contestar: “Pos claro que hi vull anar!”. Un any i pico que estava a les llistes d’interins de les Terres de l’Ebre, era dels últims per numeració i encara no m’havia estrenat. Aquella nit a penes vaig dormir pensant: “ai, mare, què em trobaré per allí, no he fet una classe en la vida…”. Tenia davant meu lo somni pel qual havia batallat, l’oportunitat de treballar a l’ensenyament públic després d’haver superat sis anys d’estudis universitaris.

I allí vaig anar, aquell 27 d’octubre de fa nou anys, una miqueta acollonit però il·lusionat per descobrir què ere això de ser “profe”. Lo cap de departament de Llengües estrangeres ─que va ser l’encarregat de presentar-me l’institut, los companys, horaris…─ me va dir: “Te trobes bé? Estàs blanquet! No patisques que la primera classe que faràs és de 1r de Batxillerat, sols tens dos alumnes i són molt brillants”. Quan, ja davant de la pissarra, va arribar el moment de parlar als meus primers alumnes, a la inexperiència se va sumar una nova preocupació: jo, escolaritzat en castellà a l’Aragó, acostumat a utilitzar-lo com a vehicular a la cultura, les assignatures, les traduccions… quin model de llengua utilitzaria? Optaria per l’estàndard de Catalunya que vaig aprendre a l’assignatura de català de la Universitat de Saragossa (i que practicava en la TV3) o per l’estàndard del País Valencià que vaig estudiar per a obtindre el Grau Mitjà que em va obrir les portes d’aquell mercat laboral (i que vaig reforçar en Canal 9)? No sé per què, en un primer moment, no vaig considerar lo meu parlar familiar prou digne o apte per a ser triat com a opció, potser sols lo concebia per a un ús informal en lo meu àmbit local i/o comarcal.

Recordo que en lo demà vaig tindre un claustre que em va marcar: Escoltava atentament als membres de l’equip directiu exposar l’ordre del dia, companys del Baix Ebre i del Montsià que intervenien… tots ho fien en un català formal trufat de verbs tortosins (“pàrligues”), de “mos”, de “natros”, una pronúncia clarament occidental, utilitzaven lo “lo” sense cap tipus de complex i en plena naturalitat! Més tard, me van assignar un tribunal d’un treball de recerca i aquella xica va fer una exposició brillant seguint lo mateix procediment. Si ells podien articular un acte administratiu o una dissertació científica en una varietat coincident en un 95% ─aproximadament─ a la de ca meua, a l’altra banda del riu d’Algars, per què jo no, si no m’havia avergonyit mai del meu origen favarol (tot al contrari)? A partir d’aquell dia i d’aquell debut canareu, sempre he lluït en orgull lo meu parlar com a instrument docent per aules d’Amposta, Santa Bàrbara, l’Ametlla de Mar, Roquetes i Falset, i no penso deixar de fer-ho. Com diuen los mestres de Quico el Célio, lo Noi i el Mut de Ferreries a la seua cançó La lliçó: “Per aprendre bé la llengua no hi ha altra cosa millor que parlar-la com a casa, conservar l’entonació. Aprofitar les paraules que aquí sempre s’han sentit, que no es pergue esta manera ni en la parla ni en l’escrit. (…) Quan més rica és una llengua i a més llocs sap arribar, més diverses les maneres i les formes de parlar. Tant a les Terres de l’Ebre, a Mallorca o l’Empordà, a València, a Barcelona, no patisques, que s’entendrà. (…) Has de saber que parlant com a casa, no has de tindre mai problemes en la gent, i que també les coses de la llengua sempre van millor posant-hi enteniment”.

 



L'IES Sòl de Riu d'Alcanar. / Roberto Albiac





Alcanar, 9 de gener de 2010. / CC Carlos Corzo


Tags:

Trackback from your site.

Comments (1)

Leave a comment

You must be logged in to post a comment.

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

 


Membre de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal

Logo ACPC blanc 150 px

 

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Sagrat Cor, 33. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: