Del no res al principi de la normalitat (Apunts per una autobiografia lingüística)

// Antoni Bengochea

Xapurriau. Aquella paraulota sempre em resultava sospitosa. De menut reconec qu’alguna vegada l’esmentava, però sempre era per evitar soltar allò que tothom deia (i encara diu) i que em resultava tan llarg, confús i fastigós: “la nostra llengua és una mescla (ara m’agrada dir més barreja) de català, valencià, tortosí, aragonès, castellà, etc.”. La clau era sobretot que no aparegués sol el mot tabú: “català” (que, quan parlàvem amb catalans. tot s’ha de dir, moltes vegades l’empràvem).
En la plenitud de la meva infantesa (11 anys) va començar el meu viatge iniciàtic que em va dur uns quants anys a l’internat dels escolapis, primer a Alcanyís i després a Saragossa. Jo, que anava molt d’aragonès al meu poble (Calaceit), allego em vaig acatar de que la majoria dels aragonesos eren una mica diferents de mi i dels que parlaven com jo. Bé, tampoc vaig tardar massa en adonar-me que en realitat els diferents érem nosaltres (natres). La majoria dels nous aragonesos qu’anava coneixent utilitzaven la paraulota molt sovint i amb naturalitat, i de vegades (és cert que no sempre) de manera despectiva. Així em vaig anar fent la idea de que els altres aragonesos eren els “normals”, i nosaltres, no podia ser d’altra manera, els “anormals”, això sí, molt aragonesos. Allavons vaig comprendre clarament perquè la nostra gent (i jo mateix) deia allò de la «mescla de…», perquè, clar, era impossible ser aragonesos i parlar català. Els meus companys aragonesos “normals”, d’Alcanyís, Calanda, Andorra, Samper, La Puebla, Híjar, Albalate, Puigmoreno, Castellseràs, etc., tenien tots molt clar que nosaltres no parlàvem català i que xampurrejavem, però en realitat tampoc sabien molt bé el nom real de la nostra llengua: un l’anomenava “chapurreau”, un altre “chapurriau”; n’hi havia que deien “xampurriau”, “chapurreat”, o fins i tot “pichurri”, o qualsevol altra ocurrència. Alguna vegada, quan ens desplaçàvem a jugar a fora amb el nostre equip de futbol, i les coses s’embolicaven (quan perdíem clarament no hi havia problema), sovint ens estampaven a la cara la nostra anormalitat lingüística.
Als 14 anys, quan vaig anar a l’internat a Saragossa, ja tenia molt clar que jo m’havia d’integrar plenament a l’Aragó (Saragossa era Aragó de Primera) i que el tema lingüístic convenia evitar-lo per oblidar aquesta mena de “complex de Rigoletto” (d’anormalitat i marginalitat) que dúiem al damunt, a la nostra gepa. Gràcies al meu avi (molt aficionat a l’òpera) ja coneixia aquest malaurat personatge, i molt aviat vaig conèixer també a Quasimodo (el mateix avi em va insistir en la lectura de la novel·la de Víctor Hugo, que, com el meu avi, tenia una especial sensibilitat pels geperuts). En total, que s’havia d’amagar, o, si més no, dissimular, aquella deforme prominència: érem “rigoletto-parlants”, o, el que era pitjor: “quasimodo-parlants”. Aquest període saragossà del batxillerat i el COU no va ser massa problemàtic, ja que érem molt pocs els “quasimodo-parlants” i, a més a més, cada vegada jo dominava més el castellà baturro propi de les barriades rurals i dels pobles de l’entorn saragossà. El defecte, doncs, es dissimulava bé.
Quan vaig entrar a la universitat per estudiar filologia espanyola, l’ambient es va fer molt més cosmopolita, i vaig contactar amb molts bascos i catalans (que en aquella època estudiaven a la Facultat de Veterinària). Amb els bascos no hi havia gaire problema, però els catalans… parlaven el tabú. Jo era militant de l’aragonesisme labordetià, doncs com dissimular que no formava part d’aquella gent qu’anomenavem “polacos” i que s’entossudien en robar-nos l’aigua de l’Ebre? Tocava fer teatre; com jo no parlava català, doncs en públic no parlaria mai la meva llengua ni res que es pogués semblar al tabú. En privat o en ambients molt discrets feia veure que entenia el català i que, fins i tot, era capaç de parlar-lo (això sí, en una mica de dificultat que fàcilment podia fingir) Quan parlava amb la meva família o en algun conegut de la terra, me les arreglava per fer-ho de manera molt privada, que no em veiés ningú. Moltes vegades em trobava immergit en un dels passatemps més practicats a Saragossa: una conversa anticatalana; era una situació incòmoda, però jo sempre prenia una posició bastant neutra, segons com anava bufant el cerç. Tenia un amic d’Àgreda (Sòria) que ara és metge, que deia molt sovint i amb contundència: “los catalanes no hablan, ladran”; jo li contestava coses com “hombre, tampoco hay que exagerar”. Evidentment ell res sabia del meu deplorable vici de nyaular com ells en moltes ocasions. Mon pare, en canvi, la presència del qual a Saragossa va ser només a la “mili” a principis dels cinquanta, va poder nyaular de quan en quan amb alguns amics franjolins. Aquell grup de nyauladors “quasimodo-parlants” era anomenat pels aragonesos “normals” los “turments”.
Amb el títol de llicenciat en Filologia Espanyola, i estant en la expectativa de trobar un treball, vaig tornar cap al poble. Tots els llibres qu’havia estudiat sobre el tema afirmaven que sí, que el que nosaltres parlàvem era català. El 1980 la Real Academia de la Lengua Española, llençava un document signat per un munt d’acadèmics i personalitats de la cultura espanyola, reafirmant (ho havien fet en 1975) que els parlants de la franja oriental aragonesa parlaven català. Jo en aquella època preferia utilitzar el localisme “calaceità”, però entendreu que si totes aquells eminències de la RAE (Manuel Alvar, Dámaso Alonso, Lázaro Carreter, Madariaga, Zamora Vicente, Lapesa, Buero Vallejo, Cela o José Mª Pemán, etc.) o el cardenal Tarancón deien el que deien, qui era jo per portar-los la contrària?
L’estància d’aquells anys a Calaceit va ser molt fructífera i em va recarregar les piles de la meva relació amb la meva llengua: allò que parlava m’agradava cada volta més, i ho volia demostrar. M’havia d’integrar lingüísticament al meu poble i a la meva comarca, com abans havia fet amb la llengua castellana (que com veieu, com el català, també té un nom forani, d’una altra comunitat, però l’ús del qual està totalment normalitzat). D’alguna manera vaig comprendre i vaig resoldre qu’havia de compensar tants anys de fer el paperot intentant amagar la meva gepa, intentant ser un aragonès “normal”. Vet aquí que vaig començar a estimar aquesta gepa i a no amagar-la, primer al poble, després a la comarca i més tard a tot arreu. D’aquí en avant mostraria la meva deformitat lingüística; faria palesa la meva llengua, perquè era meva i perquè formava una part important de mi. N’hi ha un fart de tindre qu’anar sempre d’amagot com si fórem talps, o el que és pitjor, de tindre de vegades que fer d’estores per a poder estar ben integrats a la nostra comunitat. Era l’hora d’actuar: d’ara en avant la nostra llengua seria normal i tindria nom, com totes, i seria una llengua activa i viva, que s’havia de conrear i millorar, perquè tampoc era ni és una peça de museu.
Després hi ha hagut molts esdeveniments. N’esmentaré uns quants conscient de no voler ser exhaustiu: la Declaració de Mequinensa, el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana on vaig conèixer a molts qu’ara són amics meus (i a Desideri Lombarte); l’ensenyament del català a l’Aragó i la col·lecció “Pa de Casa”; el Duo Recapte i les nostres actuacions per tot Aragó, especialment a les tres capitals: Saragossa, Osca i Terol; l’Associació del Matarranya; el programa Jesús Moncada, o la Llei de Llengües d’un Marcel·lí de tardor. Però també les eternes discussions de les modalitats, on molts aragonesos “normals” es mostraven i es mostren preocupats per la possible desaparició de les nostres modalitats a causa de la normativització, i no els importa gens ni mica la desaparició de les seves, com poden ser el bilbilità, el binefarenc o el mateix alcanyissà; o el rebuig d’ofertar l’ensenyament de la llengua catalana a la Escuela de Idiomas 1 de Saragossa, argumentant que era una llengua polèmica, el mateix dia qu’acceptaren ofertar l’àrab; o els vergonyosos “Fets de la Codonyera”; o la incomprensió encara de molts aragonesos del fet de que es pugui ser aragonès i parlar català (com es pot ser aragonès i parlar castellà): a una important llibreria de Saragossa m’ho discutia una dependenta amb el principal argument de que ella “tenia carrera”; o l’evolució que va del Chapurriau al Baix Aragonés, l’Aragonés Oriental i finalment al LAPAO (Lengua Aragonesa Propia del Aragón Oriental) qu’anava acompanyat pel LAPAPYP (Lengua Aragonesa Propia de las Áreas Pirenaica Y Prepirenaica), i que m’incitava a jugar a fer acrònims curiosos, com aquest: LAPUTA (Lengua Aragonesa Propia de la Unidad Territorial De Aragón).
Entre tants fets, històries, cabòries i ocurrències, hem anat madurant i hem arribat al present, on un important esdeveniment acapara el protagonisme: la institució Comarca Del Matarranya, acaba de demanar al Govern d’Aragó (després d’una votació i amb una important majoria) que el català sigui declarat llengua històrica, per tant, patrimoni de la comarca. Aquest acte, que em fa sentir orgullós de pertànyer a aquesta comarca baixaragonesa, és tota una declaració d’intencions per part de les nostres autoritats comarcals de que ja n’hi ha prou de ser “quasimodo-parlants” i que volem ser simplement parlants “normals”. De tots nosaltres depèn qu’aquesta acció sigui la pedra cantonera d’un nou edifici que entre tots hem de construir (abans que s’enfonsi l’actual) o un codolet que, una vegada més, haurà caigut en un gran sac foradat.

Antoni Bengochea, en una actuació del Duo Recapte 
a la Trobada Cultural del Matarranya, Pena-roja 2009.
/ Carles Terès

Publicat a Temps de Franja 139, novembre 2018, amb permís de la revista Compromiso y Cultura n. 29, maig 2017