Gran Recapte 2018
Tel·lúric, oli & vi & ametlles ecològics

El català, una llengua Guadiana*

// Màrio Sasot

Dos de les primeres coses que mon pare va fer la tardor de 1956, quan tota la família ens vam traslladar a viure de Saidí a Saragossa, van ser: subscriure’s al diari Amanecer (órgano del Movimiento) i fer-se soci de la Casa Catalana. Això volia dir que mon pare tenia molt clares dos coses: la seua ideologia i quina llengua parlava.
Això no volia dir tanmateix que li donés molta importància i transcendència a la seua llengua materna. De fet, només arribar els pares van deixar de parlar-la a casa, potser perquè mon germà, que acabava de nàixer, i jo, que tenia cinc anys, ens centréssem en el castellà i no ens féssem un embolic a estudi entre una llengua i l’altra.
El català quedava reservat per a parlar amb la família per telèfon, a les cabines que hi havia a la seu de la Telefònica al passeig de la Independència, i quan anàvem de vacances al poble.
Los pares empraven també el català, curiosament, per relacionar-se amb els membres de la Casa Catalana de Saragossa, de la qual, com he dit, es van fer socis només arribar a viure a la capital, coincidint amb la inauguració de la seua seu social. En aquell cèntric local de la Gran Via els pares hi assistien a les festes de cap d’any i a altres actes culturals que s’organitzaven quasi tots els mesos. Penso que van trobar, en fer-se socis d’aquella entitat, una manera d’integrar-se en la gran ciutat a través d’una gent que parlaven la seua mateixa llengua, una manera, diguem-ne que més suau, de socialitzar en un entorn desconegut i hostil.
Pel que fa a mi, tot i que em va sorprendre aquella dràstica decisió dels pares de canviar de registre idiomàtic a casa, no em va importar massa perquè el castellà que sentia dels professors a la nova escola saragossana, el que parlaven los companys d’estudi, molts dels quals procedien de llocs allunyats de la capital, eren una font de sorpreses agradables que satisfeien la meua curiositat.
A més, en aquells primers mesos de viure a la capital, me trobava de vegades amb situacions a les quals no hi treia l’entrellat i que em deixaven una mica perplex, al temps que em divertien bastant.
Una nit, mentre sopàvem tots a la taula, li vaig preguntar al pare:
—Per què li diuen ‘Latassa’ a aquest carrer on vivim? ¿Què no parlen castellà a Saragossa?
—És clar que parlen castellà. Pos com li haurien de dir a aquest carrer, segons tu?
—Pos la calle del Vaso!
Però sense adonar-me, aquella precipitada immersió lingüística monolingüe en castellà, va portar a la llarga, un indesitjada pèrdua. Poc a poc, quan anava de vacances al poble m’era més còmode parlar amb els companys de la colla en castellà i ells acabaren contestant-me i relacionant-se amb mi en eixa llengua. No va ser el mateix amb els avis i oncles materns que van continuar parlant-me en català independentment de la llengua que jo utilitzés.
A casa de l’àvia paterna, que vivia amb un des seus fills i la seua dona, la tia Nati, una dolça dona navarra i euskoparlant, la pista d’aterratge per a parlar exclusivament en castellà estava inevitablement desplegada.
Va ser molts anys després, quan vaig anar a treballar a Barcelona en acabar els estudis a la universitat de Saragossa, que van tornar los ressons de la meua llengua materna i vaig lamentar no recordar-la prou be. El substrat lingüístic emmagatzemat al meu cervell em va servir per a recuperar lèxic ràpidament i per a actualitzar paraules, expressions i estructures noves del català, fins al punt que als pocs mesos d’estar vivint a Santa Coloma de Gramenet vaig estar en condicions (o no, però ho vaig fer) de donar una xerrada en català animant a participar en els òrgans locals i les activitats de l’Assemblea Democràtica de Catalunya un públic selecte i interessat del Barri del Centre, únic lloc de la ciutat on hi havia catalanoparlants de soca-rel. Estem parlant de finals de l’any 1974 i principis de 1975.
Molts més anys després, crec que va ser l’any passat, en un sopar de viejos rojeros a Saragossa, el que en aquella època era el secretari general del Moviment Comunista d’Aragó, José Ignacio Lacasta Zabalza, em va confessar que, en una reunió del Comité Central, el secretari del Moviment Comunista de Catalunya, Ignasi Álvarez Dorronsoro li va comentar en un apart:
—Oye, este tío que nos habéis mandado de Zaragoza, es un fiera. En menos de seis meses que lleva aquí ya habla catalán y da charlas en esa lengua.
Caps dels dos sabia en aquells temps que jo procedia de la Franja. Ni tan siquier devien saber llavors que la Franja existia.
Després de sis anys de viure a Santa Coloma, treballant políticament en el moviment veïnal, cultural i periodístic, vaig tornar a Saragossa.
A partir de llavors, principis dels anys 80, vaig anar molt més sovint al meu poble, vaig viatjar i conèixer molt més la realitat de la Franja i vaig entrar en contacte amb la gent de les associacions culturals, com els Consells Locals de la Franja, IEBC, ASCUMA i les seues publicacions.
En definitiva, vaig tindre finalment consciència de la meua identitat lingüística i de la situació de menyspreu, marginació i opressió que vivia la nostra llengua catalana a l’Aragó.
A partir d’aquí vaig tindre la necessitat, per coherència amb la cerca de la dignitat d’aquesta llengua, d’aprendre a escriure-la i vaig anar un temps a les classes de català que donava la professora Rosa Fort a la Universitat de Saragossa. I d’aquí a escriure el llibre “Així s’escriu a la Franja” i d’altres, i a dirigir Temps de Franja i a escriure articles, i a divulgar la poesia dels nostres autors a través del duo Recapte, etc., i fins ara.

 



La foto que il·lustrava la “Salutació del director” en la llarga 
i exitosa època de l’autor com a director d’esta revista. / Arxiu


*Publicat a Temps de Franja n.142, juliol-agost 2019

 

Vols compartirShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

Tags: ,

Trackback des del seu lloc.

Deixa un comentari

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: