«Querida abuela»

// Carles Terès*

Així, amb un “Querida abuela”, començava les cartes que li enviava a la iaia Rosario de Queretes. Però va arribar un dia que vaig sentir que aquella “abuela” no era ma iaia, ni jo el “nieto” que signava. Fins allavons només havia escrit en castellà; i haig de dir que treia notes molt altes en redacció, però una cosa eren los deures de classe i l’altra explicar a la iaia les meues coses. Aquell dia, doncs, vaig agafar una altra quartilla i vaig provar d’emprar les nostres paraules, les de Queretes. Així va ser, si fa no fa, lo meu “primer camí”.

M’havia criat en un barri on tots érem immigrants, la majoria provinents d’indrets castellanoparlants, i a l’escola, en aquells anys de plom, no hi entrava cap altra llengua espanyola que no fos lo castellà. Lo meu català, per tant, es limitava gairebé exclusivament al que parlàvem a casa i amb los familiars aragonesos que vivien, com nosaltres, repartits per Barcelona i les seues perifèries. D’ortografia no en sabia, tot i que no m’era estranya gràcies la revista infantil Cavall Fort. I sobretot, hi havia els tres mesos de vacances al poble, una immersió total en els carrers, en els tossals i en les paraules de Queretes. Sovint penso que la meua passió lingüística té l’origen en aquells estius de felicitat, associats en el meu subconscient al català que parlàvem tothora i arreu. Vaig descobrir també, en un racó de la biblioteca de l’escola, els llibres dels ‘Grumets de la Galera’. Aquelles lectures i les que van vindre després, em van fer entendre que no sempre era necessari renunciar a la meua llengua per llegir o escriure sobre qualsevol tema.

A finals de la dècada dels 70, quan ja era a tercer de BUP, van arribar les classes de català a l’ensenyament reglat. Era una mísera horeta setmanal, però vaig adquirir unes nocions bàsiques de gramàtica. Sobre aquests fonaments, he anat bastint la meua competència lingüística en tots els àmbits possibles.

I aquí estic, escrivint esta columna en l’idioma que vaig mamar. Igual que, afortunadament, fan los meus amics castellanoparlants. Tot ben normal.

 Inici d'una de les primeres cartes que vaig escriure a ma iaia en castellà.  Intentava la lletra "d'impremta" perquè la meua era horrible.

*Publicat a La Comarca, divendres 5 de juliol de 2019