L’any 2014, avorrit de no poder exercir la docència a causa de les retallades, vaig decidir avançar aquell projecte que tenia pensat per a la meua jubilació com a “profe” de francès: ser filòleg, també, en la nostra llengua. Quan vaig arribar al “Cap i Casal” d’eixe país que tenim al sud dels Ports, totes les il·lusions plantades durant la Primavera Valenciana començaven a florir: vaig viure com aquelles velles fruites podrides caïen socarrades pel “caloret” i donaven pas a uns pollissos que brotaven ben decidits, plens de sàbia nova.
L’orquesta toque un vals al Casino i les sabates remouen confeti mentres un jove mire, en un somriure còmplice, als ulls de la seua parella de ball. No és una parella qualsevol ja que, una majoria d’edat entarrere, ella lo va portar al món un dia en què ell va ser el protagonista principal.
Res no m’agrade tant com amerar d’oli empeltre la punta del pa del dia, transformada en clotxa. Eixa barra que, calenteta i torradeta, ha abandonat fa poc lo forn de llenya i acabe de cruixir, pel repiscó, a la part final del crestelló. Mosso llavons, orgullós, ensalivo l’oli nostre, en un producte de la terra.
No sé per què, durant los mesos d’estiu, la gent se sol metamorfosejar en animals: una bona part opte per l’esfardatxo i, de tantes hores al sol, acaben com a gambons; altres preferixen posar-se una clasca plena de fato a les costelles i anar a voltar com los caragols; a la meua vila, alguns fan de formiguetes, i van portant tomates de l’hort per guardar-les en pots, mentres uns altres carregen palots de prunes i presquilles o mouen remolcades d’armelles. Jo, després d’unes dècades de vida estival de formigueta, enguany, he decidit aprofitar eixos mesos de vacances docents per a transformar-me en salmó i remuntar lo meu riu des del Baix Matarranya a l’Alt Matarranya i, allí, desovar o fresar un estudi dialectal.
Fa un parell de dècades, al meu jo adolescent, durant unes setmanes, li va tocar llegir una lectura obligatòria de l’assignatura Lengua castellana y literatura. Aquella lectura no ere com les altres que mos havien fet llegir als cursos anteriors: lo professor caspolino mos va dir que l’autor ere del poble del costat (i que vindrie a visitar-mos), l’argument tenie una fonamentació històrica i aquells fets van passar per la nostra zona.
Torno a casa, prompte farà un any que la ràdio del meu cotxe va absorbint emissores mentres se mou per eixa línia viària que va entre el Baix Matarranya i el Priorat. Algunes d’eixes emissores, depenent de la força de les ones radiofòniques, m’acompanyen al volant com a lleidatanes o com a ebrenques.
Isco de casa a primera hora, sols se sinten moixons i el “bon dia” en l’agüeleta que agrane lo pedrís de ca seua i en lo jubilat que va camí de l’hort en la galleta. Passo entre les diferents parades del mercat que van prenent forma mentres lo pregó anuncie d’on han vingut i què mos oferiran. Avanço pel Carrer Major, respiro eixa oloreta de pastisseria de forn de llenya i la carnissera de la cantonada va emparellant lo seu repertori d’embotits.
Durant segles, los favarols, com tot lo país, van anar naixent a ca seua. A finals del Franquisme, les mares corrien a les clíniques de Móra de la mateixa manera que les actuals ho fan a Alcanyís. Entre Móra i Alcanyís, la meua generació va vindre al món a la nostra capital administrativa: Saragossa. Primer, a la vella “Casa Grande” (o Miguel Servet); més tard, los meus quintos, a la Clínica Ruiseñores i, acabada aquella reforma, de nou a la “Casa Grande”. Com a saragossà de naixement, d’universitat i ─sovint─ de segona residència, podria fer meua la lletra de Labordeta a Zarajota Blues: “La amo, la odio, le tengo un cariño ancestral”.
“Esta madrastra terrible que crece entre los secanos arrebatándole al Ebro la fuerza de entre sus manos”, i no sols a l’Ebre: ha crescut tant a costa del seu voltant que, per exemple, ha arribat a ser la primera localitat d’Aragó en aragonesoparlants (7.180, neofablants inclosos) i, curiosament, en catalanoparlants, uns 12.300 (lo 22% del total, superant los 7.350 de Fraga), alguns d’ells originaris de la meua comarca.