A finals d’octubre del 2009, uns dies després de la mort del meu iaio patern, me van picar al mòbil des de Tortosa: “És vostè Roberto Albiac? Mire, que no trobem professors en experiència docent a la nostra llista per a cobrir una substitució de francès, que li importaria debutar demà a l’Institut Sòl de Riu d’Alcanar?”. Jo, al·lucinant, i en lo tremolor al cos, vaig contestar: “Pos claro que hi vull anar!”. Un any i pico que estava a les llistes d’interins de les Terres de l’Ebre, era dels últims per numeració i encara no m’havia estrenat. Aquella nit a penes vaig dormir pensant: “ai, mare, què em trobaré per allí, no he fet una classe en la vida…”. Tenia davant meu lo somni pel qual havia batallat, l’oportunitat de treballar a l’ensenyament públic després d’haver superat sis anys d’estudis universitaris.
Potser és un dels meus primers records d’infància: uns tres anyets, mirant per davall de tomateres emparralades i bellugant fulles d’enciam per a organitzar carreres de caragols. Segurament, d’eixa manera, vaig descobrir què ere un hort. Gràcies a açò, dècades més tard, vaig viure un moment proustià al Parque del Agua-Luis Buñuel de Saragossa: passejava pel “Recorrido de los Alimentos” del jardí botànic quan un xiquet i la seua mare se van aturar davant d’un cartell, en veu de lector inicial vaig escoltar “TO-MA-TE-RA… ¡mamá, eso de ahí es una tomatera!”. “Poques competicions de caragols haurà fet este pobre crio”, vaig pensar.
Fa 10 anys que este mateix dia seguisco un ritual: posar a la llavadora dos samarretes, una lluïx lo nom de la meua penya, l’altra té a l’esquena en lletres grans “Comissió de Festes”. Això vol dir que és lo demà d’aquells dies anunciats per unes banderetes que el cerç movie a La Plaça i que es van acabar entregant centenars de racions de “llanguanissa en xiringol” lo Dia del Gos (tal i com designam a l’últim dia).
Estrenat lo 2016, lo president de la Generalitat Valenciana –lo morellà Ximo Puig– va fer públic lo seu desig d’una reciprocitat de sintonització entre les televisions públiques catalana, balear, aragonesa i valenciana, quan esta última començare a caminar i reparar, així, los tancaments del 17 de febrer de 2011 i del 29 de novembre de 2013. Pocs mesos més tard, lo 15 d’abril, ja se va recuperar entre IB3 i TV3, tres anys i mig després que es suspenguere eixa senyal. Al mes següent, a la trobada entre los dos “Puig” del 18 de maig a Barcelona, se va ratificar aquell desig d’any nou.
Has acabat los teus estudis secundaris i no saps quina titulació en futur estudiar? No trobes faena en lo teu currículum actual i te vols reciclar? Si eres d’eixes persones que viuen preocupats pel mercat laboral, potser t’hauries de plantejar estudiar Filologia Catalana, t’ho dic per experiència.
Des del moment que es va resoldre la confusió Mazarrón/Mazaleón del Ministeri de Cultura al Libro Memorial. Españoles deportados a los campos nazis (1940-1945) i vam descobrir lo vertader origen massalioner de Soledad Cortés Cubeles —Ravensbrück, n. 27099─, sabem que van ser 145 los veïns de la Franja que van patir aquell infern: 15 de la Ribagorça, 32 de la Llitera, 21 del Baix Cinca, 20 del Baix Matarranya, 42 de l’Alt Matarranya i 15 del Bergantes-Mesquí. La majoria d’ells van passar per Mauthausen-Gusen, un camp de concentració i d’extermini que cada 5 de maig rememore el seu alliberament de l’any 1945.
Durant un curs de la meua etapa estudiantil, despertava cada matí en la panoràmica del 8è pis de la Residència d’Estudiants de la Université de Pau et des Pays de l’Adour. Contemplar des del Bearn l’espectacle de com la climatologia anave modelant tots los dies aquella frontera natural va fer que cresquere la meua fascinació per tot lo que representen los Pirineus: paisatges, pobles, llengües… Un dia vaig descobrir per casualitat l’occità ─i em vaig enamorar d’ell─ en un pamflet universitari del Med’Òc (Movement deus Estudiants d’Occitania) repartit quan anava a entregar documentació Erasmus, lo vaig retrobar bussejant pel dial en Ràdio País i sols va reaparèixer puntualment als cartells promocionals del Carnaval Biarnés i de l’escola Calandreta.
La nostra web Temps de Franja utilitza cookies pròpies i de tercers per a personalitzar la navegació i millorar els seus serveis. Si continues navegant entenem que n'acceptes el seu ús de conformitat amb la nostra Política de Cookies.TancarVeure més informació
