Un canvi tan radical com sobtat al paisatge i tot pareix explotar en una festa de colors. Les armelleres han estat les primeres en unflar los borrons i fer-los petar, d’un dia pel l’altre, com si fossin los coets de serpentines d’una festa infantil d’aniversari. També han eubert les flors, com euria los ulls Pola Negri, los mullarerers i les nectarines, pintant lo paisatge, com si fossin artistes puntillistes que venen de carregar la paleta de colors, de tots los tons de rosa possibles. Per la seua part, les pruneres, més modestes, s’han limitat a tintar tot de blanc llampant, il·luminant los dies de sol i carregant l’aire d’olors de nèctar i mel que fan embogir a abelles i borinots que ballen agraïts de viure.
En la que està caient. En los científics eixint dels seus laboratoris plantat-se davant del temple més sagrat del segle XXI: lo sacre Congrés dels Diputats, farts com estan de que ningú els hi faci cas; en un acte de valentia, han decidit jugar-se-la i manifestar-se i exposar-se a la criminalització del seu acte. En l’ONU fent comunicats apocalíptics, que llencen l’ultimàtum de que: «o aconseguim que la temperatura del planeta “només” augmenti 1.5ºC d’astí al 2030 o patirem unes conseqüències devastadores per a l’espècie humana».
Fa una pila d’anys que Manuel Fraga Iribarne (aquell home amb semblant proto-Toni Soprano) va eixir a passejar-se pels carrers d’Euskadi amb un paraigua en los colors de la bandera d’Espanya, al crit de: “la calle es mía”. Certament hi ha qui creu que poques coses han canviat des d’allavonces, però n’hi ha alguna de molt important que ha canviat més del que ens podríem pensar. I no parlo del preu dels cigrons, que certament ha patit grans canvis des que el quasi Toni Soprano pugés a exhibir-ne un paquet davant de Sas Senyories fent crides a baixar al carrer a connectar amb la vida real. Parlo dels carrers. No sé si é a conseqüència de la ressaca nadalenca de carrers plens de llumenetes, però veig que de dia en dia anem perdent la sobirania sobre los carrers i deixant-los en mans dels mercaders.
Ja sé que continuar parlant de pandèmia, confinaments i restriccions fa casi tanta mandra com escriure sobre el tema, sobretot ara que hi ha un deliri per recuperar allò semblant a una normalitat, que no té res de normal, que figura que era lo que fèiem abans de març de dos mil vint. Ara bé, no voldria desaprofitar l’ocasió pa parlar d’allò que més he trobat a faltar durant tot eix temps que, per dur que paregue, encara no ha acabat.
Sembla ser, pel que diuen experts i expertes en la matèria, que no hi ha cap evidència històrica de què hagi existit, més enllà de la literatura, un mapa del tresor. Això vol dir que a cap pirata li va passar pel cap, en cap moment, fer un mapa detallat que expliqués com arribar a un amagatall agon dormís lo seu botí, com si fossin estalvis allunyats de la banca. Hi ha diversos motius que expliquen que los pirates no fossin donats a deixar rastre d’on guardaven les seues riqueses, però n’hi ha un que crec que é la motivació, o desmotivació, definitiva.
Dies enrere s’ha produït un estrany succés més propi d’aquell programa de misteris de la tele que d’una realitat mínimament coherent; i és que hem assistit a la convocatòria per part de «Fuenteovejuna» d’una manifestació en defensa del món rural.
Mireu, per començar, quan una manifestació té un convocant indefinit ja em fico a la defensiva, no ho puc evitar. Desprès, quan qui convoca, invoca a una cosa que anomena «món rural» i que vol incloure: caçadors, taurins, agricultors i ramaders (no sé si em deixo a n’algú, ja disculpareu, però amb est poti poti…) com si fossin un compendi d’aquell meravellós règim especial de la Seguretat Social que incloïa: toreros, artistes, representants de comerç, futbolistes professionals i escriptors de llibres; é que està jugant i amagant les cartes. A més a més ficats a fer barreges dingú ho farà millor que un règim especial.
—Miri, so Antònia, que la truco pa a avisar-la de que ve una situació molt complicada. Com ja haurà sentit a les notícies tindrem una vaga de transport i crec que convindria que comprès una bona provisió de carn, perquè no puc garantir que tindrem subministrament pa eixos nadals.
Així é com l’Antònia, una de les millors clientes del Manel, va comprar carn fresca com pa alimentar a un regiment d’artilleria, tenint una nevera com pa alimentar a dues persones jubilades i a dieta per diferents desviaments d’anàlisis de colesterol, sucre i àcid úric entre d’altres.
Quan era petit lo de la higiene general quedava circumscrit al dissabte. Així que durant la setmana calia sobreviure com bonament podíem. Colònies comprades a granel per onzes i nebulitzada excessivament per cabell i roba; ràpides rentades de cara i mans a correcuita a l’aigua gelada, i mocadors humits, que haguera dit que eren fets de paper de vidre, refregats per la cara, pa intentar mantenir-me mínimament polit mentre tocava acudir un dia i un altre a mestra, a la mestra franquista.
La nostra web Temps de Franja utilitza cookies pròpies i de tercers per a personalitzar la navegació i millorar els seus serveis. Si continues navegant entenem que n'acceptes el seu ús de conformitat amb la nostra Política de Cookies.TancarVeure més informació
