
La petita mort
// Patrici Barquín
¡Un moment! A veure si tenim una mica de tranquil·litat. Que teniu la ment molt bruta. Ni quan penso en muntar a cavall me ve al cap la pobra Caterina de Rússia, de la que si voleu algun dia en parlarem; ni quan parlo de la petita mort m’estic referint a aquell concepte francès de «petite mort» que va pels canals, diguem, alegres d’internet. Igual que en la equitació de Caterina de Rússia, la «petite mort» també transita els camins de la polisèmia.
Del que parlo, quan dic petita mort, é de quan estic malmarrós, que sol coincidir en los períodes en què puc gaudir de vacances. Passa que dec tenir una mena de gen productiu, me cago en tot!, que fa que esperi en candeletes les pauses laborals pa patir petites morts; no res seriós, normalment un refredat, una grip, una contractura o, com me va passar no fa massa, una passa, que diem a Fraga.
Una passa consisteix en una mena de virus que fa unidireccionals los orificis d’entrada i eixida del cos humà i els optimitza fins a quotes absolutament increïbles. I astí, quan ja no queda res que treure del meu cos, esdevé la meua petita mort.
La petita mort consisteix a gitar-me al sofà, tirar-me una manta pel damunt i deixar de respondre als estímuls externs. No menjo, no parlo, no puc llegir i conjunto bastant bé en la resta del mobiliari de la casa. Així que, un cop mimetitzat, encenc l’ordinador i em dedico a dormitar mentre vaig veien cintes i documentals sense cap mena de criteri.
Eix camí va tocar «Kiss the Ground». Un documental agon des de l’autoritat que, suposadament, atorga l’academicisme, se’ns intenta convèncer de que la salvació del planeta vindrà a través de l’agricultura regenerativa i la seua capacitat de capturar grans quantitats de carboni al sòl. A veure, que està bé que ja no parlem de captura de CO2 a les mines en teoria abandonades. Dic en teoria perquè la realitat é que no estan abandonades sinó que, en realitat, s’ha suspès l’extracció de carbó per a convertir-les en un reservori d’energia fòssil, per si de cas les coses se fiquen peludes i cal recórrer al carbó com a traca final de la nostra extinció. Però d’això ja en parlarem, si voleu, un altre dia, si hi ha temps i una bona provisió de cervesa freda pa passar lo mal tràngol.
També està bé que ja no parlem d’altres tecnologies, com los nano drons i altres xorrades per l’estil que, en comptes de plantejar canvis reals, només plantegen solucions tecnològiques que únicament serveixen per a accelerar lo nostre avenç cap a l’abisme.
En definitiva, que malgrat lo hippie que pugue semblar lo documental eix que vaig veure enmig d’al·lucinacions gàstriques, ni l’agricultura regenerativa, ni la permacultura, ni l’agricultura ecològica, ni cap altra són una solució per si mateixes. No passarà, que si de sobte a tot lo món se fa un canvi cap a qualsevol d’eixes tècniques de cultiu, frenarem de sobte l’escalfament global i el canvi climàtic, i podrem continuar contaminant com si res. Per això, eixes formes de treballar la terra, tan sols poden ser plantejades com una manera de recompondre la trencadissa que hem fet en la nostra manera de viure en societat, no com una finalitat. Així que, mentre no ens plantegem com vivim sense un creixement econòmic permanent i en un canvi radical en la relació amb la natura i amb les persones, ficant en valor la vida i el benestar per sobre de tot, la resta és vendre sopars de duro. Però, com sempre, tot això cal que ho anem solsint des d’una perspectiva col·lectiva i vital.
Tags: Se va solsint