Poc desprès de l’estrena de la cinta de Superman, va haver-hi una mena de «proto fake news», que afirmava que un xiquet, imbuït per la fantasia de la cinta, s’havia lligat un llençol a l’esquena i havia saltat per la finestra d’un gratacels, perquè pensava que podia volar. Lo mateix expliquen de l’estrena de Spiderman i un xiquet que va aboconar-se per la finestra, convençut de que s’enganxaria per la paret i treparia amunt i avall, tal com feia lo superheroi (encara sort que prèviament no havia fet que li piqués una aranya radioactiva). Espero que no fos lo mateix xiquet que en veure pel·lícules violentes o de tant jugar al Call of Duty o al GTA o a qualsevol altre videojoc, va acabar amb un kalashnikov disparant, a tort i a dret, a mestra.
Los canons de Navarone és un tros de pel·lícula d’aquelles que vèiem la gent menuda, asseguts a la cuina, davant una tele en blanc i negre, mentre menjàvem una torrada de pa en oli i sucre (lo vi me donava cor agre). Com que se suposava que era una pel·lícula de guerra i d’herois, la veiem quasi com qui va a missa i desplega tota la seua fe, pa poder quedar extasiat davant l’avorrit sermó del capellà. És a dir, la veiem entre l’expectació de que hi hagués una ma de trets i explosions i la realitat d’un gran guió i d’una història carregada de reflexions i resistència contra lo nazisme que tenia terroritzada una part del mediterrani, o de l’Egeu (mai he acabat de tenir-ho clar del tot), a compte d’uns enormes canons estratègicament col·locats: los canons de Navarone.
Feia més de dos anys que la maleïda pandèmia ens havia separat, malgrat tot, sabia que venies per aquella lleugera picor de nas que em vas provocar. Una picor de nas com la picor de nas produïda per una forta emoció, com quan Pepe, «el Boleco», arrenca a gemegar a ritme de fandango i saps la brutalitat que desplegarà després la seua veu omnipotent.
Després, no gaire després, vaig poder confirmar que venies, pel gust estrany i atenuat que em vas deixar al fons de la boca, allà agon la llengua se precipita cap a la verticalitat de la gola. Aquell gust estrany atenuat i sorprenent, com los primers petons que et fas amb algú, que tenen aquell sabor a estranyesa i aquell tacte lleugerament incòmode de lo desconegut.
Un canvi tan radical com sobtat al paisatge i tot pareix explotar en una festa de colors. Les armelleres han estat les primeres en unflar los borrons i fer-los petar, d’un dia pel l’altre, com si fossin los coets de serpentines d’una festa infantil d’aniversari. També han eubert les flors, com euria los ulls Pola Negri, los mullarerers i les nectarines, pintant lo paisatge, com si fossin artistes puntillistes que venen de carregar la paleta de colors, de tots los tons de rosa possibles. Per la seua part, les pruneres, més modestes, s’han limitat a tintar tot de blanc llampant, il·luminant los dies de sol i carregant l’aire d’olors de nèctar i mel que fan embogir a abelles i borinots que ballen agraïts de viure.
En la que està caient. En los científics eixint dels seus laboratoris plantat-se davant del temple més sagrat del segle XXI: lo sacre Congrés dels Diputats, farts com estan de que ningú els hi faci cas; en un acte de valentia, han decidit jugar-se-la i manifestar-se i exposar-se a la criminalització del seu acte. En l’ONU fent comunicats apocalíptics, que llencen l’ultimàtum de que: «o aconseguim que la temperatura del planeta “només” augmenti 1.5ºC d’astí al 2030 o patirem unes conseqüències devastadores per a l’espècie humana».
Fa una pila d’anys que Manuel Fraga Iribarne (aquell home amb semblant proto-Toni Soprano) va eixir a passejar-se pels carrers d’Euskadi amb un paraigua en los colors de la bandera d’Espanya, al crit de: “la calle es mía”. Certament hi ha qui creu que poques coses han canviat des d’allavonces, però n’hi ha alguna de molt important que ha canviat més del que ens podríem pensar. I no parlo del preu dels cigrons, que certament ha patit grans canvis des que el quasi Toni Soprano pugés a exhibir-ne un paquet davant de Sas Senyories fent crides a baixar al carrer a connectar amb la vida real. Parlo dels carrers. No sé si é a conseqüència de la ressaca nadalenca de carrers plens de llumenetes, però veig que de dia en dia anem perdent la sobirania sobre los carrers i deixant-los en mans dels mercaders.
Ja sé que continuar parlant de pandèmia, confinaments i restriccions fa casi tanta mandra com escriure sobre el tema, sobretot ara que hi ha un deliri per recuperar allò semblant a una normalitat, que no té res de normal, que figura que era lo que fèiem abans de març de dos mil vint. Ara bé, no voldria desaprofitar l’ocasió pa parlar d’allò que més he trobat a faltar durant tot eix temps que, per dur que paregue, encara no ha acabat.
Sembla ser, pel que diuen experts i expertes en la matèria, que no hi ha cap evidència històrica de què hagi existit, més enllà de la literatura, un mapa del tresor. Això vol dir que a cap pirata li va passar pel cap, en cap moment, fer un mapa detallat que expliqués com arribar a un amagatall agon dormís lo seu botí, com si fossin estalvis allunyats de la banca. Hi ha diversos motius que expliquen que los pirates no fossin donats a deixar rastre d’on guardaven les seues riqueses, però n’hi ha un que crec que é la motivació, o desmotivació, definitiva.
