Dies enrere s’ha produït un estrany succés més propi d’aquell programa de misteris de la tele que d’una realitat mínimament coherent; i és que hem assistit a la convocatòria per part de «Fuenteovejuna» d’una manifestació en defensa del món rural.
Mireu, per començar, quan una manifestació té un convocant indefinit ja em fico a la defensiva, no ho puc evitar. Desprès, quan qui convoca, invoca a una cosa que anomena «món rural» i que vol incloure: caçadors, taurins, agricultors i ramaders (no sé si em deixo a n’algú, ja disculpareu, però amb est poti poti…) com si fossin un compendi d’aquell meravellós règim especial de la Seguretat Social que incloïa: toreros, artistes, representants de comerç, futbolistes professionals i escriptors de llibres; é que està jugant i amagant les cartes. A més a més ficats a fer barreges dingú ho farà millor que un règim especial.
—Miri, so Antònia, que la truco pa a avisar-la de que ve una situació molt complicada. Com ja haurà sentit a les notícies tindrem una vaga de transport i crec que convindria que comprès una bona provisió de carn, perquè no puc garantir que tindrem subministrament pa eixos nadals.
Així é com l’Antònia, una de les millors clientes del Manel, va comprar carn fresca com pa alimentar a un regiment d’artilleria, tenint una nevera com pa alimentar a dues persones jubilades i a dieta per diferents desviaments d’anàlisis de colesterol, sucre i àcid úric entre d’altres.
Quan era petit lo de la higiene general quedava circumscrit al dissabte. Així que durant la setmana calia sobreviure com bonament podíem. Colònies comprades a granel per onzes i nebulitzada excessivament per cabell i roba; ràpides rentades de cara i mans a correcuita a l’aigua gelada, i mocadors humits, que haguera dit que eren fets de paper de vidre, refregats per la cara, pa intentar mantenir-me mínimament polit mentre tocava acudir un dia i un altre a mestra, a la mestra franquista.
Eixa frase que forma part del títol d’una meravellosa cançó de R.E.M., també forma part dels profetes post mil·lenni que ja no són vells barbuts, sinó periodistes/presentadors/opinadors de mitjans de comunicació de masses. I contràriament a lo que lis passava als autèntics profetes bíblics, la població encesa no es llença a lapidar als missatgers de la catàstrofe.
Com mos hem de veure! Embolicats, un camí més, a la indecència d’aquells que ho volen canviar tot pa que tot segueixi igual. Insultats per aquells éssers que, tenint una pila d’estudis i un currículum d’astí a Torrent, són incapaços de desenvolupar un argumentari coherent sense recorre a la fal·làcia i a l’insult. Clar que tot això és culpa meua per llegir-me articles d’aquell diari, tan sàviament qualificat com “coprofàgic” per Carlos Taibo: El País, referent de cultura de la “beautiful people” i la classe social liberal progressista.
Ara que ja fa un any que es va decretar l’inici oficial de la pandèmia i ens van tancar a casa per a que poguéssim consumir paper higiènic, com si Sangonereta (referència de jaio) hagués sobreviscut a l’empatx de botifarra, i elaborar pans, dolços i, també, pa que poguéssim eixir al balcó a aplaudir als policies que ballen; és lo moment d’avaluar en quin punt ens trobem.
Visc a un poble agon los records no es troben als patis. De fet los records es troben amagats sota una pàtina de por heretada, deguda a la terrible repressió franquista. Però no és de franquisme ni de pors de lo que vull parlar. De fet vull parlar de poesia.
Perquè visc a un poble amb records colgats, però amb poesia a boca de carrer. Hi ha prou a fer un repàs pels diferents noms que reben les eines de treballar la terra, treball que representa la ambivalència entre l’esforç i la bellesa del seu resultat.
Atenent a que tenim lo sistema numèric decimal com a referència a l’hora de fer comptes, celebraré los deus anys d’una explosió quasi revolucionària com va ser lo 15M, pa fer lo meu anàlisi particular sobre aquells fets.
Vaig tenir la sort de ser convidat (encara no acabo d’entendre com a un desustanciat com jo li va tocar tal honor) a fer una xerrada a la plaça Ricard Vinyes de Lleida, que era lo puesto agon estava l’acampada de la capital del Segrià. No detallaré més que les petites anècdotes que vaig veure i que encara ara me fan venir carn de poll:
