Pastar fang

// Patrici Barquín

Lo fang ha acompanyat a la humanitat al llarg de la seua història i, inclús, podríem dir que, anteriorment a la història de la humanitat, també la no humanitat ha tingut al fang com a company d’aventures i, concretament, lo fang pastat ha estat un company humil i inseparable de la espècie humana.

Adés que la espècie humana habités lo món dels vius, és a dir, quan no era i no tenia entitat i el que ja era, era (buf, lo so Parmènides sempre m’ha donat mal de cap); va passar que un tal Jhavè, que tampoc tenim tant clar si era perquè no era engendrat, tot i que sí perfecte (un moment que me prenc una aspirina i torno). Hola, he tornat i, tot i no trobar-me massa catòlic, continuo dient que el tal Jahvè va anar a pastar fang, i pastant pastant, no sé si de cansat que estava o perquè ja tenia clar el que volia fer: va bufar i va crear l’home amb l’únic objectiu, a curt termini, d’arrencar-li una costella per a fer una dona. Coses de les matèries primes de fer coses que, pel que sembla, encara no estaven prou desenvolupades. Després la història s’enreda i passen molts esdeveniments que no venen al cas, perquè el que volia explicar era això del fang que ha acompanyat a la humanitat al llarg de la seua història i de la seua no història perquè el que és, és i el que no és…

Però, en lo fang, no tot han estat qüestions místiques, ja que ha servit també com a material de construcció adoptant la forma senzilla, però inqüestionablement sòlida, del tapial. També s’ha fet servir, ben pastat amb palla o herba seca, per a fer los humils adobes (toves), que no per humils deixen de ser extremadament eficients quant a aïllament i solidesa. Igualment ha servit per a arrebossar i com a aïllant dels forns de llenya i com a material de construcció d’altres cúpules menys sabroses. I, com que tot no sirà construcció, també cal recordar lo seu ús com a material artístic en creació de figures de fang, barrals ben decorats, tasses, gerros i una infinitat d’objectes decoratius i útils pel nostre dia a dia.

Ara bé, del fang lo que més m’agrada no és res del descrit fins ara. Lo que més m’agrada del fang és enviar a pastar-lo als governants que creent-se déus, ens llencen lo seu alè fètid pensant que ens donen la vida i, en realitat, lo que donen é mania. Aquells que pensen que perquè han guanyat unes eleccions poden venir des del seu palau de la capital a dir-nos lo que parlem o deixem de parlar. A tots vosaltres: Aneu a pastar fang!

Solsint, solsint i en lo fang pastat, ja hi tornem a ser, ja tornem a començar.