Cartografia III

// Patrici Barquín

Gràcies, entre altres coses, al retrat meravellós que en va fer Blasco Ibáñez, tothom sap de què parlem si diem horta. No, no em refereixo a les històries truculentes que el bo de Vicent relatava al voltant de l’horta, sinó a l’horta com a paisatge. En qualsevol cas, una bona definició d’horta que fem a Fraga é aquella terra que rep l’aigua del riu, sigue a través de les seclles que van fer en temps dels àrabs o sigue a través del reg de tubs de pressió.

Lo que genera més dubtes é la definició de mont. Potser perquè no hem tingut un personatge com Blasco Ibáñez que ubiqués les accions de les seues novel·les al mont. Però la realitat é que genera més confusió. De fet, hi ha dos casos de confusió en lo del mont que me xoquen especialment:

D’una banda aquella xiqueta que, tot i ser descendent de Fraga, només venia astí als estius i quan algú li deia que marxava al mont, ella, en la seua imaginació desfermada, pensava que a aquella persona li havia arribat lo moment de desconnectar-se de la quotidianitat per a iniciar un viatge interior, un viatge cap al seu món interior. Així, m’imagino a aquella família pagesa asseguda, com una mena de Budes en avarques, fent un viatge de meditació i trànsit espiritual que els recarregués los xacres pa poder continuar afrontant la realitat material que els envoltava.

D’altra banda, està lo cas en què un bon dia em van trucar de la feina i no hi era a casa. A la pregunta de si estava a casa se li va contestar; «no, està al mont». La persona que trucava va penjar i és va ficar a plorar desconsolada creient que jo havia traspassat, ja que no estava al món. Quan vaig aconseguir contactar amb ella va costar Déu i ajuda consolar-la.

A veure, lo mont a Fraga é allò que es rega en aigua del canal, o sigui en un braç del canal d’Aragó i Catalunya. Però en eixa definició perdem tota la gràcia dels malentesos i la bellesa. Perquè lo mont també é aquell puesto que té tresors amagats com aquella figuera de la vora de la bassa, que va plantar un avantpassat ja oblidat, a l’ombra de la qual mon tiet camioner, feia migdiades abans de tornar a emprendre viatge. Aquella figuera agon vam fumar los primer cigarrets d’amagat, agon vam somiar los primers amors i agon vam plorar los primer desamors. Aquella figuera que pa moltes generacions va esdevenir intocable i que allí continua, guardant i vigilant les nostres vides i endolcint-les en centenars de sucoses figues que regalimen sucre.

Lo mont també representa aquell espai senyalat com lo puesto agon, després de la guerra, se va enterrar un bagul ple de bitllets inservibles. O aquell puesto agon mon jaio havia sembrat un dàtil i agon va créixer una palmera exuberant que va cuidar fins que va tenir que marxar a la guerra i en tornar se la va trobar gelada i morta, com la resta de veïns.

Tot això i molt més é lo mont, però, si voleu, ho anem solsint a poc a poc.

---

Publicat a Temps de Franja n. 155, novembre 2022