Sobre la realitat i l’electricitat

// Patrici Barquín

Carlos Taibo, a les seues xerrades, cita a un autor francès, conservador, catòlic i monàrquic: Georges Bernanos, que va dir: «lo realisme és la bona consciència dels fills de puta, que afirmen que la realitat és aquesta i no podem evitar-la».

Eixa cita, que pot parèixer tan dura, ve al cas degut als «nous» corrents que tracten de presentar-nos la realitat de la crisi energètica com un carreró amb una única eixida: la plantejada per les grans empreses que fan negoci a compte de l’energia. Estos «nous» corrents, fan eixes afirmacions sense aprofundir en la gravetat de tot lo que estem vivint, especialment a les zones rurals d’Aragó sobre les que pretenen especular i fer negocis, un cop més, amb una nova bambolla especulativa. «No és personal Sonny, només negoci», deia Michael Corleone

En realitat, no tracten de ficar lo saber i la ciència al servei de la humanitat. Ni tan sols tracten d’intentar-ho. Simplement és una nova oportunitat de negoci. Guanyar diners amb les mentides i les pors. Lo temor de què qualsevol cosa pugui canviar ens pot portar, certament, a somiar truites com que les energies renovables són capaces de substituir les energies fòssils. Això sí que és una utopia com una casa! Cap de les energies renovables de les que disposem, avui en dia, està preparada per a mantenir —ni parlem de fer créixer— los nivells de consum d’energia actuals. Per no parlar de què tant l’energia eòlica com l’energia solar, necessiten consumir una quantitat d’unitats d’energia fòssil per a la seua fabricació i ficada en marxa, més elevada que les unitats d’energia que acabaran produint.

D’altra banda, adés de donar per bones les instal·lacions de macro parcs solars o eòlics, caldria que ens preguntéssim per a què volem tanta electricitat. Realment ens cal produir més electricitat de la que ja produïm a Espanya? Quin siria el destí de tota eixa quantitat d’electricitat? Cal recordar que tampoc és viable transformar tot lo parc mòbil mogut per energia fòssil, en elèctric per raons obvies: la maquinària pesant (tractors, excavadores, etc.) no poden funcionar amb motors elèctrics. Tampoc los grans vaixells. Ni tan sols és factible tenir un parc automobilístic com l’actual mogut per electricitat. Ni hi ha tant liti disponible, ni hi ha capacitat de crear suficients punts de recàrrega com per a que no es facin cues impossibles a les «electrobenzineres». Per no parlar de l’ineficient que resulta la fabricació d’eixos cotxes quant a la quantitat d’energia necessària.

Tampoc no és realista l’opció d’utilitzar tota eixa producció elèctrica en fer macro processos d’electròlisi que ens donessin una gran quantitat d’hidrogen, ja que l’hidrogen, per més que el govern d’Espanya estigue ara atacat de megalomania quimèrica i digue que el macro gasoducte que vol construir sirà desprès un transportador d’hidrogen, és molt perillós emmagatzemar-lo i és pràcticament impossible fer que viatge gran quantitat de quilòmetres de forma segura.

En definitiva, sembla que estem vivint una època de tecnoutopia. I no, Tecnoutopia no és un tuguri de la ruta del bacallà o del abadejo, crec que és pot triar lo tipus de peix en funció de l’extracció social, sinó que és una manera irreal d’afrontar los problemes reals; pensant que la tecnologia ens salvarà, quan la tecnologia, en mans de les empreses, lo que fa és enfonsar-nos més i més al carreró sense eixida del col·lapse.

Em permetràs que, des d’eixes línies, faci una crida al decreixement i al senderi. Una crida a poder gaudir d’una bona vida, a mantenir un bon nivell de vida, que no té rés a veure en un gran nivell de consum. Però, com sempre apunten estes columnes, tot això cal que ho anem solsint. Clar, col·lectivament.