Gran Recapte 2018
Chelats Sarrate

És una lata

// Patrici Barquín

Lo mite de l’Atrahasis explica que al principi de tot eren los mateixos déus los que treballaven, però farts d’excavar canals de reg, van decidir crear unes deïtats menors que treballessin per ells; ara bé, com que això del treballar és una lata, les deïtats, tot i ser menors, van a acabar rebel·lant-se contra los propis deus grossos i ganduls. Així que no va queda altre remei que celebrar un judici per a ficar ordre a tot aquell desgavell i mirar de resoldre el conflicte laboral. Els déus van accedir a les demandes de les deïtats i van crear als humans pa que treballessin per ells. I això no m’ho invento jo (siria incapaç), que ho explica el so antropòleg, lo David Graeber; i ho explica citant un llibre de Stephanie Dalley.

Imatge de l’epopeia babilònia d’Atrahasis. / Natalie Lawrence

Sí, estic a dues línies d’encomençar a fumar en pipa mentre me rasco la barba. I sí, me sobren sis línies, mínim, pa que els xiquets i xiquetes del carrer dixen de tirar-me pedres. Però, què hi farem!, volia explicar com la cultura popular, sàvia ella, crea mites pa explicar les coses del dia a dia. Podia explicar també una història que contava mon jaio i que potser é una mica més popular, però he de justificar lo sou que cobro com a col·laborador d’eixa revista i lo meu contracte blindat, així que he de semblar una mica espavilat, sinó em fotran al carrer. Tot i que, mira!, vaig a contar la versió de mon jaio, que me fa il·lusió citar-lo al costat del David Graeber:

Deia mon jaio que ell ho va veure, que no s’ho inventava, que va passar i va passar a la Costa la Nòria. Un paio va anar a una finca i estirant-se i badallant li va dir a l’amo:

—Qui mos llogarà?

L’amo va engegar a prendre pel sac, de males maneres, an aquell gandulot, però el cercador de feina pa comptes de marxar, encara va afegir:

—Pos no é pa jo la feina, é pa mon germà que està fent la migdiada davall d’aquella figuera.

Los renecs de l’amo de la finca diuen que se van escoltar des de Mont-ral fins al barranc de la Clamor, i que també va encórrer en un totxo als dos germans. Una exaltació de la mandra com aquella no podia quedar impune a la nostra societat.

Sí, ja sé que la història resulta menys èpica que la dels mesopotàmics, però sóc la primera persona que la fica per escrit i eix escrit, encara que important, no té la categoria de sagrat, de moment.

L’altre mite que tenim més proper al voltant del treball é aquell del paradís, la mançana, l’Eva, l’Adam, la serp, los querubins i el Déu enfadadíssim.

Al final, sigue per ganduleria divina, per càstig diví o per mandra terrenal; lo treball, tal i com explica la cultura popular, esdevé una lata. I això que pareix tant bàsic i tant obvi, sembla que ho hem oblidat, bé perquè ens han confós deliberadament, o bé perquè ens hem confós sense voler.

Potser sentir parlar de classe treballadora ens pot portar a confusió. Una cosa é ser (jo més aviat parlaria de sentir-se o estar, a la classe treballadora; però qui soc jo per dir res?) i un altra molt diferent é creure que perquè pertanys a la classe treballadora has de treballar indefinidament i patir tota mena de desgràcies.

Quant a l’engany, lo més obvi é quan ens parlen de la cultura de l’esforç. Un esforç que, si fos veritat lo que diuen, com a premi t’ofereix més treball i més diners que no tindràs temps de gastar perquè has d’estar constantment esforçant-te (eufemisme de treballar) per aconseguir més i més diners en una roda infernal que t’acabarà devorant.

Com que ara fumo en pipa mentre me rasco la barba i xiquets i xiquetes del carrer no tenen més entreteniment que llençar-me pedres quan isco a comprar lo pa, vaig a dir una obvietat: «treballar és una lata». I com que em nego a creure en los càstigs divins i em nego a que me venguen sopars de duro en los esforços i lo treballar, especialment al matins quan sona el despertador, encara crec que hem d’estar persones capaces de canviar eixe món per a que sigue el nostre món. Un món agon puguem treballar molt, molt poquet; lo mínim imprescindible per a poder gaudir tota la humanitat d’una vida d’oci, que no de consum, i de creixement personal. Perquè t’ho cregues o no, l’oci é revolucionari. Però vaja, que tot això encara ho hem d’anar solsint.

Tags:

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

 


Membre de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal

Logo ACPC blanc 150 px

 

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Sagrat Cor, 33. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: