Solsint la migdiada

// Patrici Barquín

Quan era petit i d’això fa una pila d’anys, l’hora més temuda era l’hora de la migdiada, especialment a l’estiu. Perquè lamento comunicar que mai he tingut una vida de mem d’eixos de l’internet. Es a dir, allò de que adés un cap de família (fos lo que fos això) en un sou mig comprava una casa, mantenia dona que no treballava (però, però, però… quines bestieses!) i una pila de fills, comprava un sis-cents, marxava de vacances amb la família i, fins i tot, arribava a comprar un apartament a la platja; no ho he vist en ma vida. Vaja que eixos mems pareixen més los premis grossos de l’1, 2, 3 o l’aparador de El Precio Justo que el recorregut econòmic d’una família del suposat desarrollismo, però no vull enfangar-me en això que després me fico fet una Tarasca.

Torno a la migdiada. Com que a casa treballava anda el gat i no teníem poble per a anar de vacances (què devia ser això de les vacances?), pos acabàvem tota la família passant l’estiu amuntegats al mont, collint fruita i figues i altres quefers.I una de les coses que calia fer sí o sí, vullgues o no vullgues era l’odiosa migdiada. Aquell parell d’hores en que es parava el món. Aquelles hores de després de dinar en que els adults anaven a dormir una vida i en què havíem de quedar muts i sense fer soroll. Sense cap possibilitat d’eixir al de fora, bàsicament perquè estàvem fregant los quaranta graus, sigue pel damunt o pel davall. Així que tocava aguantar-se les ganes de llibertat i patir la reclusió i el silenci obligat.

Realment tocava aguantar-se les ganes de llibertat? Diu Rodrigo Cuevas, gurú del tecno folc i del ruralisme, que la llibertat é una conquista d’altres que van viure adés que nosaltres. Que la llibertat s’ha tingut que guanyar en molta lluita, que no ha caigut del cel (ja sé que a estes alçades encara quedarà algú que pense que la llibertat ens ha sigut donada perquè hi havia un govern molt bo que ens la va regalar, però los governs, malauradament, l’únic que volen é fer-nos estar callats i quiets mentre ells dormen la migdiada), per tant la llibertat no la podem gaudir com si res; cal que fem ostentació de la llibertat per a que és noti a tothora que la tenim, per a no oblidar i que no oblidi dingú que tenim eixa llibertat i que dingú, per macarra que sigui, ens la podrà prendre mai més, perquè encara que heretada ens pertany i no renunciarem. Però clar, caldrà, malgrat tot, que ho anem solsint.