Al voltant de la intel·ligència artificial

// Patrici Barquín

Des d’eix espai ocupat per eixa estrambòtica columna, ja he parlat d’allò anomenat algoritme, que feia que sorgissin finestres de publicitat anunciant que hi ha una colla de dones madures al meu carrer que volen tenir sexe amb mi. Òbviament, eix parany publicitari no té cap mena de sentit, si més no, als pobles, ja que tenim lo costum de conèixer tant a dones com a homes madures i verdes que viuen al carrer i mes enllà. I coneixent-les i coneixent-los, us puc assegurar que si algú o alguna desitgés tenir sexe amb mi, ho expressaria d’una forma menys subtil que la oferta per un anunci emergent de l’internet aquell. A més a més i dit sigue de pas, l’anunci sembla més propi d’una empresa de vulcanitzats que d’una agència de festejos i alegries carnals.

Però no ens distraguem amb qüestions banals i poca-soltes. Parlem d’intel·ligència artificial i el desenvolupament que diuen que ve en forma, entre d’altres, de grans texts filosòfics, assagístics i més coses del saber. Pel que diuen, hi haurà una mena de bots (i no són gaites, que són robots que també són una gaita) que escriuran uns articles que sirem incapaços de saber si estan escrits per una màquina o per una persona i que així ens podran manipular en falsedats i arguments tramposos exquisidament construïts. Vaig a fer un glopet d’aigua i torno, que m’ha quedat la boca seca de la sorpresa.

Imaginem que realment, la maquineta eixa tant espavilada, és capaç d’elaborar un text perfecte. I imaginant, imaginant, m’he enrecordat d’una història que relatava Charles Bukowski, aquell escriptor borratxo, misogin, bronques, ludòpata i amb una sensibilitat i una capacitat d’anàlisi de la realitat i de la plasmació de la bellesa que ja la voldria tenir jo. Bukowski explicava allò que va passar amb un cavall de carreres. Un cavall que ho guanyava tot i, els amos del bitxo, veient lo potencial de l’animal, van decidir fer lo que es fa amb la reialesa: buscar-li una femella per a que tinguessin descendència i així poder continuar la línia de sang de l’equí, que tants diners feia guanyar als seus propietaris. A l’enrevès del que passa amb la reialesa que tants diners ens fan perdre, però això formaria part d’un altra columna. Potser la radera que escriuria?

Van trobar una euga perfecta. Bones anques, ventre subtilment convex, potes estilitzades i ben llargues, gropa suau i ferma alhora, crinera llarga, gairebé fins als genolls i amb un serrell que tot just li tapava els ulls, com ho faria una cortineta de delicada mussolina. En contemplar la bellesa tant enlluernadora d’aquell animal, los encarregats de que l’encreuament fos exitós, no tenien cap dubte de que el semental compliria sobradament amb los seus deures. Però contra tot pronòstic lo corser no va fer ni cas de la femella i la va estar ignorant, reiteradament, durant més de vint dies. Los amos, convençuts de que tenien una mena de Carles II d’Àustria reencarnat en forma de cavall, estaven desesperats i ja no sabien que fer. Fins que un noiet que treballava a les quadres va agafar l’euga i la va empastifar de merda i la va arrimar al semental que en un tres i no rés va enllestir la seua feina quatre vegades seguides.

Hola de nou, ja he fet lo glopet d’aigua i torno a ser astí per a explicar que la suposada perfecció que desenvoluparà eixa intel·ligència ens podrà seduir en un primer moment, però ben aviat ens acabarà cansant, com ens cansen los aparells sexuals. Que sí, que van molt bé, al principi, com la granera nova que agrana que dona gust, però a la llarga ens cansem de la perfecció: sempre la mateixa cadència, mecànica, repetitiva i previsible. Al final acabarem trobant a faltar les petites errades: una falta d’ortografia, una desconnexió, una errada tipogràfica (com aquella famosa que va passar a una novel·la escrita en castellà que deia: «se levantó con el coño fruncido» en comptes del «ceño» i que va resultar ser lo més afortunat que s’havia escrit a n’aquell llibre), una frase que de tant llarga perd lo significat…

D’altra banda, què volen dir en allò de texts acadèmics perfectes, articles perfectes, assajos perfectes? Parlen d’una suposada imparcialitat o parlen d’una construcció perfecta? Perquè quan parlen d’imparcialitat lo que volen dir é que siran texts ajustats a la cultura dominant. Quan los texts s’ajusten a la cultura dominant donen la sensació de ser imparcials i quan ixen dels paràmetres de la cultura dominant, detectem de forma immediata la ideologia de qui ho escriu. El que vol dir que estem tant submergits al pensament liberal que som incapaços de detectar-lo sinó é fent un gran esforç. O sigui que si finalment semblen científics per imparcials é perquè en realitat no ho són.

En canvi si del que parlen é d’uns texts de construcció perfecta m’he de remetre a l’euga empastifada de merda, que ha tingut a bé aparèixer a eixes línies aprofitant que estava bevent aigua; sobretot si es tracta de texts literaris com les novel·les o la poesia. Especialment la poesia. Clar que tot això, tot i que ha quedat una mica massa llarg, encara ho he d’anar solsint.