Són la meua debilitat, no en va soc de la «generació Rodríguez de la Fuente». Recordo les hores hipnotitzat pel trafegar de les formigues a la boca del niu, les visites a zoològic o la dèria pels llibres que m’explicaven la vida dels nostres companys de planeta. Tanmateix, la meua malaptesa per les ciències i el meu amor per les paraules em van decantar per les assignatures de lletres —tot i que, al final, vaig acabar dedicant-me a l’ofici del llenguatge visual, però això és una altra història.
A principis d’agost vaig assistir al 30 aniversari del Festival Infantil de Nonasp i em va cridar l’atenció una cosa: quan los xiquets i xiquetes van acabar de ballar, sol un parell de persones van tira’ls un grapat de caramelos que ràpidament van volar d’en terra. Com és això?, vaig pensar estranyada. Pot parèixer una cosa simple o que no tingo cap importància, però a mi em va xocar, perquè tinc molt present lo record de quan la meua generació ballàvem al Festival i sol acabar, mos plovien uns bons grapats de caramelos —que generalment tiraven los iaios i naltres ja esperàvem per córrer a arroplegal’s—.
Olor a raïna i fullarasca de pi en una passejada d’estiu. La intensa calor d’enguany i l’aire calmat, sense una goteta de vent, reforcen la sensació olorosa.
Un xiquet ix de l’escola un dissabte d’estiu pel matí i marxe cap a casa. La classe, el dissabte, acabe més prompte i és més relaxada, amb treballs manuals i passatemps educatius. Sa mare ja l’espera a la porta de casa i li done una cistelleta amb lo dinar seu i de son pare. Com la cistella és menuda, el pa, els dos plats, els coberts, el dinar dins d’una carmanyola i el postre —un pot de confitura— s’han d’encaixar amb precisió per a que tot hi càpigue. Per damunt, un tovalló a quadres guarde el contingut i el protegeix de mirades indiscretes.
Fa cinquanta anys, lo món respirave tranquil: los mitjans de comunicació anunciaven que per fi havie conclòs la guerra de Vietnam.
Vietnam estave en guerra des de 1940, quan los japonesos van conquerir el que, per aquell temps, ere colònia francesa. Després que caigueren les dos bombes de la vergonya, França va intentar recuperar lo territori perdut, però l’oposició de la població va ser tal, que es va vore obligada a firmar una vergonyosa pau el 1954.
Un paio gord, oliós, enorme, en xandall, i una barra grossa de pa davall lo braç. Al costat d’una xica primeta, escarransida. Compartixen un espai doble d’aquells grans al metro. Però ell ocupe quasi tot lo seient, i des de dalt, se la mire desafiant. Ella està pràcticament empastrada a les barres, donant l’esquena i evitant lo contacte visual. Ell li solte «xaica, aparta, que em pansiràs!». És una tira còmica que il·lustre el conflicte de llengües a Ucraïna.
Perquè per a entendre el percal, cal entendre el conflicte lingüístic. L’ucraïnès i el rus son dos llengües eslaves tan emparentades que se disputen lo seu origen en los mateixos escrits antics en «eslau oriental». I molts dels grans escriptors russos son d’origen ucraïnès. Perquè el rus sempre ha anat lligat en lo prestigi i el poder, del tsar, o del soviet, però l’ucraïnès és una llengua històricament minoritzada. Situacions que ja coneixem per aquí. Però Ucraïna, com a entitat, és ben real: esta república que, juntament en la de Rússia i dos més, són les fundadores de la Unió Soviètica. D’igual a igual.
Fa una calor abrusadora. Vora meu, corre l’aigua que llisca, vigorosa, entre roques arrodonides d’aparença granítica. La vegetació és impenetrable. Enllà les capçades, els cims apareixen vellutats d’herbeta bruna, i més amunt, el cel. Suposo que l’hivern els deu cobrir de neu. Ara mateix, però, la paraula ‘neu’ és una quimera.
Avanço treballosament riu avall, de pedra en pedra, mentre m’observen sabaters, espiadimonis i aranyes carregades de paciència. La terra, és una arena grossa que es torna negra en mullar-se i no s’acaba de fer fang.
Encara no estàvem a mitat mes de juny i ja vam tindre la primera onada de calor, no de l’estiu, de la primavera! Fee mesos que no havie plogut i estave tot sec. Lo terreno estave al punt per la temuda temporada del foc. Ficaves les notícies i fee fredat saber la cantidat d’incendis simultanis que arrasaven lo territori, i ja no dic veure-ho en primera persona: Nonasp, 2.400 hectàrees cremades; Vall-de-roures, 30 ha; Corbera d’Ebre, 400 ha; Artesa de Segre, 2.700 ha… per anomenar sol alguns dels que teníem més a prop.
Una informació corre pels mitjans de comunicació aragonesos en esta primavera calorosa. La Policia Local d’Osca troba una serp —«culebra de escalera», més concretament— a un jardí. Pocs dies després, una altra notícia s’escampa pels mateixos mitjans. Els bombers de Terol capturen una altra serp —també una «culebra»— que estava amagada davall d’un vehicle aparcat als afores de la ciutat. Les serps d’estiu han arribat una mica anticipades, enguany.
