Probablement, els llibres d’història del futur descriuran l’Europa del primer segle XXI com un temps relativament tranquil en matèria política. No hi estem tenint guerres a excepció d’aquella bala perduda a l’est, que ja ningú vol recordar; ni cops d’estat autoritaris. Com va dir Fukuyama, Occident ha arribat al fi de la història.
No obstant, sí que s’estan produint canvis soterrats, silenciosos i lents. Alteracions que no canvien als governants, però sí les mentalitats de les persones. Parlo, com ja haureu endevinat, de la cultura.
Només cal obrir Instagram, Tiktok o Twitter per adonar-nos que la realitat cultural ha canviat dràsticament des de 2020. Ara s’ha ficat de moda l’old money, el fenomen Tradwife o el provocador de Vito Quiles, qui inspira un aire de rebel·lia amb un Matcha Latte de sis euros a una mà, i un Iphone vint-i-trés a l’altra. Sense saber molt bé com, hem popularitzat les tendències que romantitzen un passat que créiem superat. Perquè no, els anys cinquanta no eren millor que l’actualitat, a no ser que formasses part d’eixe un percent que portava corbata i censurava les pel·lícules americanes. Eixa idea de rebel·lar-se contra l’ordre, de tornar al passat és una aberració.
La pròxima vegada que un jove «rebel» et parlo de dissidència, recorda-li que un 42% dels salaris a Espanya són considerats precaris, que l’edat mitjana per independitzar-se són els trenta anys, o que els joves de les grans ciutats destinen quasi un 90% del salari a pagar la casa. La dissidència no passa per portar banderetes, ni per cantar l’himne a la porta de la universitat. Passa per pelejar, dia a dia, amb l’objectiu d’aconseguir un futur millor.
*Publicat a La Comarca, 7 de novembre de 2025