// Vicent Pallarés Pascual

En molts pobles petits estan traient els bars, i això representa una pèrdua enorme per a les comunitats locals. El bar no és només un lloc on prendre una cervesa o un cafè; és un centre de reunions, de trobada, un lloc on es comparteixen notícies, alegries i tristeses.

// Carles Terès

No patiu, no m’he passat (encara) al catalanglish. Senzillament he fet una fusió de les paraules ‘ànima’ i ‘animal’, ambdues amb el mateix origen: animam, terme llatí que denominava tant l’ànima (substància espiritual distinta del cos físic) com l’alè o respiració que ens distingeix dels vegetals.

// Estela Rius

L’altre dia estava present en una conversa en la qual participaven persones del poble d’una certa edat i alguns altres més pròxims a la meua. Los més grans es referien en tota naturalitat a determinades partides del terme municipal pel seu nom (Los Vilars, lo Pinyeral, la Serena, Vernola…), mentre que alguns dels més joves se’ls quedaven mirant incrèduls per no poder ubicar aquelles parts del terme municipal del seu poble a les que els altres feen referència. Algun inclús va confessar en veu baixa que mai havie sentit aquells noms.

// Luismi Agud

30 d’abril de 1945. Mussolini penja cap per avall al mig de la plaça major de Milan. Hitler és mort al seu búnquer de Berlin. La guerra ha acabat. Europa és, d’ara en avant, en pau. Encara que a l’est i al sud ens toqués esperar una mica més, podríem situar aquí l’inici del que coneixem com a Europa democràtica. Aquella que Fukuyama va titllar de ser «la fi de la història»; lo triomf de la socialdemocràcia sobre el totalitarisme.

// Vicent Pallarés Pascual

Sempre és trist el moment en què es deixa una casa. Podem pensar que sols és un espai, però és molt més que això. És un lloc on s’han viscut moments, on s’han compartit emocions i s’han creat records que perduraran per sempre.

// Tomàs Bosque

El títol d’avui, com bé saben els centenars de membres de les associacions de la Franja, que ja el tenen a les mans, fa referència a un llibre-disc molt recent que porta per títol: Tomàs Bosque canta Desideri Lombarte. Amb música nostra i vuit lletres del gran poeta de Pena-roja, que ens va deixar ara fa trenta-cinc anys després d’escriure una obra monumental que el situa entre els autor més grans de la nostra llengua.

/ Natxo Sorolla

Fa 35 anys se va complir el que Desideri Lombarte havie escrit: «No faré anar la falç pel groc dels blats / ni esperaré si mou la garbinada, / ni aniré a pasturar més bous al prat». Mos va dixar. No tinc un sol record d’haver coincidit en ell. Per més que segur vam compartir temps i espai. Però la primera imatge que tinc d’ell és d’una commemoració de la seua mort a Pena-roja l’any 1990. En los meus 10 anys, estava a primera fila. Però ni per prodigi infantil ni per res paregut: encara no tenia prou vergonya per a amagar-me. Suposo que la meua ment infantil no devie aguantar les pallisses que s’hi devien repartir 🙂

// Carles Terès

L’altre dia, ma germana em va enviar uns fragments d’El temps de les Cireres, de Montserrat Roig; uns paràgrafs amb un vocabulari riquíssim usat amb naturalitat i precisió. Estava encantada amb els nous mots que hi descobria. Conec la sensació, ja que soc dels que experimentem plaer quan trobem una paraula que ens és desconeguda, una expressió que descriu amb exactitud un objecte, un estat, una acció, un sentiment o qualsevol altre aspecte de la vida i del món que ens envolta.