A les terres del Mesquí sempre ha faltat l’aigua a tots los pobles. Fa cinquanta o seixanta anys, quan plovia més que ara, entre les sèquies del Molí, els açuts de la riera i les fontetes de les valls de més caiguda, s’anave apanyant la necessitat d’aigua per mantindre els animalets, poder cultivar alguns fruiters i tindre fato suficient per anar passant la gent llauradora.
Quina llengua parlen a Canadà? Algú dirà: «canadenc». Un altre el corregirà: «anglès!». Canadà és una mica més complex. Damunt d’un substrat de centenars de llengües aborígens van desembarcar els colons francesos i britànics. Durant dècades van lluitar i lluiten pel control del territori. Quebec, la província en més concentració de francòfons, estave davall lo domini de l’imperi britànic.
La meua relació amb el món de l’art sempre ha estat peculiar. De fet, vaig accedir al meu ofici gràcies a unes preteses «dots artístiques» que sempre se m’havien atribuït. Tinc una foto mental de mi als catorze anys, esperant l’ascensor de casa, amb la guitarra a una mà, l’Olivetti a l’altra i el sarró amb els estris de dibuixar penjat del muscle. Catorze anys, l’època on tot és encara possible (o, si més no, ho pareix). Després la vida —la que triem i la que ens ve donada pels imponderables— ens va situant a un carril del qual, com més avança el temps, és més difícil eixir-se’n.
Al meu poble, hi ha un nom de carrer que m’agrade especialment pel significat que té: estic parlant del carrer Sòl de Vila. Lo “sòl” d’una vila, d’un carrer, d’un riu, de l’horta… vol dir la part baixa (tenim lo topònim Sòl de l’Horta i també Cap de l’Horta, la part oposada).
La peonada del manobre era allavontes de deu hores, tocava treballar els dissabtes pel de matí, del mes de vacacions ni se’n parlava i bona part dels peons eren, en realitat, llauradors que pagaven la Seguretat Social agrària i que anaven a l’obra per a completar els ingressos perquè la terra no donava per a guanyar-se la vida. Posem que parlem del sector de la construcció als anys vuitanta del segle passat a la comarca del Matarranya.
Tothom ens hem imaginat alguna vegada com sonaria el nostre voltant en un temps passat. En alguns casos, els sons que ens acompanyen uns moments concrets de la vida s’han pogut enregistrar però en la majoria de les ocasions no se li han donat gaire importància i han caigut en l’oblit.
Lo passat diumenge 28 de juliol, es va fer a Torrocella d’Alcanyís la presentació del llibre-disc Entre oliveras al que s’ajunta un pendrive amb la informació completa que no hi cap al CD i el vídeo del festival. Tota una celebració molt ben presentada al saló municipal del poble de Pardo Sastrón, plenet de gent que esperàvem reviure el 1r festival Entre oliveras que es va fer el 25 de setembre del 2021 al Rodigacho, un troç del terme del poble d’oliveres centenàries.
La nostra web Temps de Franja utilitza cookies pròpies i de tercers per a personalitzar la navegació i millorar els seus serveis. Si continues navegant entenem que n'acceptes el seu ús de conformitat amb la nostra Política de Cookies.TancarVeure més informació