El ribagorçà és una varietat lingüística, subdialecte del català nord-occidental, enraonada o parlada a la comarca de la Ribagorça aragonesa i catalana. La zona fronterera li aporta un valor de distints matisos: Les isoglosses, línies imaginàries, que marquen en un mapa l’ús de característiques de la llengua, ací tinen un comportament molt variat, segons els llocs. Joaquín Costa a finals del segle XIX escrivia que a la Ribagorça es podia sentir: fet, fecho, fey, feit, feito, feto.
Montanui és un municipi format per disset nuclis xics on es pot gaudir d’una naturalesa espectacular, art, restes medievals i cases molt antigues. Aquesta tardor ha estat notícia per la instal·lació d’una estatua de Pau Donés, obra dels artistes Rafael Arzuaga i Txordi Ricart amb una placa commemorativa de l’Hospital de la Vall d’Hebron, on van atendre el cantant durant la seua malaltia.
Que ningú pensi en llegir el títol que és un plagi de l’esplèndida novel·la de Roal Dahl, Charlie i la fàbrica de xocolata. De cap manera! Senzillament és el que podria haver estat i no va ser.
Des de xica havia sentit dir a casa que la vetlla del bateig de ma tia Glòria, al juliol de 1936, havia fugit el capellà que havia d’administrar el bateig a diversos infants. I sincronies de la vida, la Pili del Sastre em va deixar el llibre La Diócesis de Huesca y la guerra de 1936 de Damián Peñart y Peñart, on s’explica amb fonts orals molt interessants, la persecució i les peripècies que van patir els capellans de la Diòcesi d’Osca.
El dissabte 15 de gener de 2022 a diverses contrades de parla catalana s’ha encès fum des de les torres o talaies i talaiots de la Mediterrània en pro dels drets humans, actes coordinats per l’Institut Ramon Muntaner, amb col·laboració amb altres institucions i entitats.
El Centre d’Estudis Ribagorçans i l’Associació Cultural de la Terreta han organitzat la pujada a dos castells ben propers com són el Castell d’Areny a la Ribagorça aragonesa, i el castell d’Orrit, a la Terreta, Pallars Jussà, veïns del riu Noguera Ribagorçana.
Més que mai aquest estiu la Ribagorça ha vist transitar molts turistes. Si fa unes anyades la Ribagorça era una comarca per descobrir, podem dir que en l’actualitat ha esdevingut no només un lloc de pas per visitar llocs concrets, sinó que a qualsevol poblet s’hi pot trobar excursionistes, recercadors de patrimoni perdut i gent que vol gaudir de la natura, de la casa que té al poble o de l’hotelet o de la casa rural. En fi, als pobles hi ha vida!
Si hi ha un arbre que caracteritza la cultura mediterrània és l’olivera, símbol de la pau, des de Grècia i Israel fins els nostres pobles. A la Ribagorça el nom que ha prevalgut és oliver i el trobem conreat fins a més de 721 metres d’altitud. Se sol dir que fins al Pas d’Escales, avui les comportes de la central hidroelèctrica d’Escales, hi ha olivers productius, això no vol dir que a latituds més altes se’n trobin alguns exemplars.
Aquests arbres carregats d’història, a Sopeira també la tenen des del temps dels frares del monestir de Santa Maria d’Alaó. L’any 845 ja està documentada una villa anomenada Oliveranum a Sant Ginés, on sabem que hi havia edificis, Algunes cases havien de pagar a l’abat del monestir els delmes d’oli, de gra, de corders.
Sembla que face quatre dies i han passat vint ans, tempus irreparabile fugit! Pas a pas Temps de Franja mos ha permès conèixer les comarques aragoneses catalanoparlants i la seua gent, que comparteix la mateixa llengua materna: el català.
Lluny queda el 22 de gener del 1984, quan set alcaldes de la Ribagorça van sol·licitar al govern d’Aragó l’ensenyament de la llengua catalana als estudis, escoles, instituts, i, l’1 de febrer, 17 alcaldes signaven la Declaració de Mequinensa.
