// Màrio Sasot

Burla, burleta, com dirien los clàssics, hem arribat fins aquí. En aquest mes de novembre de fa vint anys eixia el primer exemplar de Temps de Franja, una empresa gens fàcil que ha anat eixint endavant per la il·lusió i l’afany d’un grup de persones i entitats amb voluntat de ser i que ningú els ensorre la seua identitat cultural i lingüística.

// Roberto Albiac

Torno a casa, prompte farà un any que la ràdio del meu cotxe va absorbint emissores mentres se mou per eixa línia viària que va entre el Baix Matarranya i el Priorat. Algunes d’eixes emissores, depenent de la força de les ones radiofòniques, m’acompanyen al volant com a lleidatanes o com a ebrenques.

// Roberto Albiac

Potser és un dels meus primers records d’infància: uns tres anyets, mirant per davall de tomateres emparralades i bellugant fulles d’enciam per a organitzar carreres de caragols. Segurament, d’eixa manera, vaig descobrir què ere un hort. Gràcies a açò, dècades més tard, vaig viure un moment proustià al Parque del Agua-Luis Buñuel de Saragossa: passejava pel “Recorrido de los Alimentos” del jardí botànic quan un xiquet i la seua mare se van aturar davant d’un cartell, en veu de lector inicial vaig escoltar “TO-MA-TE-RA… ¡mamá, eso de ahí es una tomatera!”. “Poques competicions de caragols haurà fet este pobre crio”, vaig pensar.

//PSOE-Matarranya

Els pobles del Matarranya, per la seva situació de confluència, porten més de 800 anys compartint cultura, tradicions, llengua i relacions socials i comercials amb els nostres germans catalans i valencians.

En efecte, segons la necrològica de l’anterior Temps de Franja digital, les cendres de José Peris Lacasa descansen a Maella,

// Joaquim Torrent

Tota cultura ha de tindre un centre d’irradiació; mireu què els passa a Occitània, sense focus potents d’irradiació cultural urbana –les ciutats estan francesitzades–; en part, malauradament, és el que passa al País Valencià amb el seu “cap i casal”.

En la recent concessió del Premi Pritzker d’Arquitectura a RCR Arquitectes, los guanyadors han manifestat, juntament amb l’alegria pel que es considera el “Nobel” del seu camp, la possibilitat de fer coses grans des de l’àmbit local, allunyat dels grans focus urbans.