A l’hort, un home mort

// Roberto Albiac

Potser és un dels meus primers records d’infància: uns tres anyets, mirant per davall de tomateres emparralades i bellugant fulles d’enciam per a organitzar carreres de caragols. Segurament, d’eixa manera, vaig descobrir què ere un hort. Gràcies a açò, dècades més tard, vaig viure un moment proustià al Parque del Agua-Luis Buñuel de Saragossa: passejava pel “Recorrido de los Alimentos” del jardí botànic quan un xiquet i la seua mare se van aturar davant d’un cartell, en veu de lector inicial vaig escoltar “TO-MA-TE-RA… ¡mamá, eso de ahí es una tomatera!”. “Poques competicions de caragols haurà fet este pobre crio”, vaig pensar.

Un dia, vaig deixar de ser aquell reclutador de caragols i vaig anar passant per diferents estatus hortolans: allargador de plantetes per a sembrar, ajudant de collidor de fato, regador, rascador d’herba… En aquell moment va ser quan vaig entendre aquella sentència del meu iaio aplicada a les sessions estiuenques d’aixada: “a l’hort, un home mort”. I com reviu eixe moribund quan fa el tast d’aquella excelsa tomata tripuda de quilo i mig que passarà a la posteritat ─igual que la de l’any anterior─ escorreguda damunt d’un drap! Acabes lo cicle quan, exercint de plantador, fas sense ajuda un cavalló i apliques los consells (sobre llunes, pol·linitzacions, plagues…) que els teus rebisiaios van transmetre als teus iaios i que els teus pares van heretar. Coses del destí, lo Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya ha volgut que este curs ─jo, llicenciat en les filologies francesa i catalana─ siga corresponsable d’una optativa d’horticultura al meu institut i que puga aplicar tots estos “màsters” cursats a casa.

Observo en tristesa com, de la mateixa manera que els jubilats de la meua vila deixen de ser-ho, molts dels seus bancalets també canvien de vida i, lo que abans eren primentoneres, borraines o pataqueres, ara, de la mà dels seus fills o nets, són presquilleres, ametllers o, simplement, un tros erm. Com pot, una persona que coneix de tota la vida lo gust d’una hortalissa recol·lectada al seu punt de maduració, mossar, per exemple, una d’eixes pilotes de tenis photoshopejades en roig (venudes com a tomates) dels supermercats? Volem que els nostres fills haguen d’anar al “Recorrido de los Alimentos” a descobrir què és una tomatera? Si no cal ni un bancal, és fàcil fer-ho a casa: de la mateixa manera que et creix un gerani al balcó o la terrassa, et pot créixer una alberginera. Hauríem d’aprendre dels veïns tarragonins i introduir també l’assignatura optativa d’horticultura a les nostres escoles i instituts (o fomentar horts socials per als universitaris com los de la URV). O espavilam, o desapareixerà una manera d’entendre la vida i una saviesa ancestral de moltes generacions… de veritat volem perdre una de les formes d’interactuar en l’entorn i en la terra que des de sempre mos ha caracteritzat?

Quilo i mig de tomata tripuda. / Roberto Albiac