Acaba d’eixir el número 147 de Temps de Franja, la “Revista de les comarques catalanoparlants d’Aragó”, tal com es subtitula. Sirà un número especial per celebrar els seus vint anys, des de novembre del 2000. Durant este temps s’ha encarregat de ser la veu de l’anomenada Franja d’Aragó, zona que compartís la llengua autòctona, minoritària i no oficial, i que s’estén per un estret territori a l’est de la comunitat autònoma, mal comunicat entre sí, des dels Pirineus al naixement al riu Matarranya.
Arribe la tardor i en ella el balanç d’este estiu tan diferent als que havíem viscut fins ara. Un estiu poc estiu podríem dir. Un estiu descafeïnat, desconfinat. S’acabe l’estiu i m’envaïx la càlida imatge dels tons taronges que van minjant-se a poc a poc aquell verd estiuenc. Enguany m’ha agarrat a casa. A l’únic puesto de tot lo món al que m’atrevisco a dir-li així. A voltes, ni tan sols la vila sencera és ca meua, tanco el perímetre al carrer de la Torreta, que m’ha vist créixer i volar del niu. Carrers i carredonets que han quedat congelats per una pandèmia que ningú va preveure (bé, no entrarem al debat).
Aquesta era la expressió d’un amic meu, gran amant de totes les arts, quan li proposava visitar palaus o llocs importants de caràcters reial. La RAE proposa tres accepcions de “mariconada”. M’interessa la tercera: “acció u objecte que es té per afectat”. Això ens du a la definició d´afectació: “Extravagància presumptuosa en la manera de ser” o també “Falta de naturalitat i senzillesa”.
Separat de la mimesi clàssica, l’art contemporani inventa, imagina, provoca… Ho fa a les grans metròpolis o també lluny d’elles en zones poc poblades com la comarca del Matarranya. Los arquitectes Christian Bourdais i Eva Albarrán impulsen ací Solo Houses, un interessant projecte a molts kilòmetres de la seua galeria al madrileny barri de Salamanca.
La natura ni és bona ni dolenta, és com és. Podríem dir que és una mena de producte o un fenomen evolutiu on operen les forces terrestres i universals: des d’un virus a un forat negre. L’home, per la seva banda, a vegades pot canviar, frenar o accelerar les forces naturals; sempre, en el ben entès, que la força o l’evolució natural no ultrapassin les dimensions de l’actuació o del poder humans.
Un llibre que cal llegir i divulgar: El aragonès medieval. Lengua y Estado en el reino de Aragón d’en Guillermo Tomás Faci publicat enguany a Saragossa. I per què cal fer-ho? Doncs perquè d’una vegada i per sempre –on sempre vol dir mentre visquem en democràcia, encara que siga prou aigualida– s’hi acaba amb la lingüística ficció del Lapapyp i Lapao, i amb els abusos d’autoritat dels qui declaren que El aragonès es un idioma universal que se llama espanyol o que En Aragón no se ha hablado catalàn, ni se habla ni se hablará, enviant totes aqueixes rampoines a l’infern de la història, d’on mai no haurien d’haver eixit.
Aquests dies s’ha projectat als cinemes la pel·lícula Krabat, en la línia de El senyor dels anells i més de HarryPotter, vist però amb ulls alemanys que, encara que això no corresponga al clixé que en tenim, són més dolços i tendres —Rússia i la seua melangia abans feien frontera amb Alemanya.
L’invent antiu del llibre ha mostrat la seua força en estos temps confinats. Llibreries i editorials los han venut per correu, i el format digital ha continuat escampant-se, inalterable i més fort en les circumstàncies, també accessible en préstec bibliotecari. Dos formats i una mateixa necessitat lectora. Imprès, però, té una presència incontestable i fascinant, que aguanta bé la competència digital.
