Qui pague el preu del turisme?*

// Raquel Llop

A les portes de les vacances d’estiu sento enguany, més que mai, que la gent del meu voltant només necessite descansar. Que allò a que dedicaran les seues vacances serà a no fer res, baixar a la piscina del poble i fer un beure a la nit a molt estirar. I és que viatjar i conèixer llocs nous ja fa uns anys que s’ha convertit en una moda i, com acostume a passar, s’acabe provocant una espècie d’ànsia al voltant de l’última modernor que ens hem inventat, volent arribar als puestos més desconeguts, arriscant més que la resta per “descobrir” indrets amagats i, òbviament, demostrant al món que la teua butxaca t’ho permet. Allò del “desconnectar per a connectar” implique, també, afartar-se a buscar els vols més barats possibles, fer malabars amb els dies de vacances de la faena i programar una logística impecable perquè en aquells quatre dies que te’n vas a les Illes Paradís tingues temps per veure fins l’última pedra d’aquell remot tros de terra que creus que estàs descobrint. Per un altre costat, trobo que també està començant a calar, el menys en part de la nostra societat, això del tourist go home, i és que en som moltes que tot i provindre de les zones rurals, ens ha tocat anar a guanyar-mos los quartos a les grans ciutats que, una volta passe Setmana Santa, es convertixen en parcs temàtics destinats als turistes. La comunitat i la vida al barri han anat desapareixent a poc a poc i ja sol t’envolten opcions d’oci privatives de grans cadenes internacionals que, des del primer moment que van arribar, tu ja pensaves que això no tenie cap sentit a la teua ciutat, però ja veus tu, finals de juny i aquell garito ple i si pretens trobar alguna cosa més genuïna (casolana) val més que t’allunyos del centre, la teua butxaca també ho agrairà. Així és com a poc a poc aquest model turístic infinit i devorador en un planeta que és finit, que té límits, va desplaçant les veïnes dels barris i el sentit comú de les ciutats.

---

Publicat a Diario de Teruel, 22 de juny de 2024