L’exposició ‘Genuino de la tierra’, dedicada al centenari de la mort de Juan Pío Membrado Ejerique (1851-1923) i oberta a Alcanyís, suposa un viatge al passat del Baix Aragó en el pas del segle XIX al XX. En aquell moment es produí un moviment conegut com a regeneracionisme i que va tindre alguns representants de renom a la nostra comarca. Un d’ells fou, sens dubte, Juan Pío Membrado, clau en el despertar d’una nova època.
L’Associació Cultural Sucarrats va presentar el passat 23 d’abril a Mont-roig l’Obra poètica completa de Desideri Lombarte (1937-1989) i el darrer llibre de poemes, Aplec, de Juli Micolau, escriptor, preferentment en vers, de la Freixneda. Va presidir la presentació de les obres l’alcaldessa de la localitat, Gloria Blanc, acompanyada per la de Valljunquera i diputada provincial a Terol, Susana Traver. Va actuar com a mantenidor de l’acte cultural Carlos Marzo, en representació de l’entitat organitzadora, l’Associació Sucarrats.
De menut va fer, entre els masovers, molts amics que sempre va conservar. Tots els dies pujaven a l’escola condeixebles del mas de Mora, del de Sorolla o del de Tinyena, i a la vesprada, després de les classes, enfilaven camí endavant, de tornada a casa, i el xiquet que llavors era José Antonio Carrégalo els acompanyava un parell de quilòmetres per després tornar al trot fins a Mont-roig.
Rebo la fotografia d’un ban, escrit sobre foli blanc i clavat aquest a la paret entre quatre xinxetes. És el manifest del ‘lloc’ sobre el dia de la llengua materna. No porta signatura, no és datat més que en la referència del text al 21 de febrer, tampoc no porta segell i és difícil saber si es ban, pregó municipal o manifest corporatiu d’algun colectiu social o professional. En aualsevol cas, és cartell o pòster anònim sense que ningú no pugui entendre per què aquest tipus de manifests no porten alguna identificació. És que el seu autor o autores s’avergonyessen d’haver-lo escrit i difós?
Raúl Boix Pérez, Premi Extraordinari del Grau en Química 2019, per la Universitat de Saragossa
// Ramón Mur
Ells són el futur. Han eixit de la vila, del medi rural, han acabat els seus estudis, han completat la seua formació en el medi urbà i estan preparats per obrir-se camí en la vida amb la pròpia iniciativa. Raúl Boix Pérez, 22 anys, nascut a Bellmunt de Mesquí, rebé el passat 19 de novembre el Premi Extraordinari del Grau en Química 2019 de mans del rector de la Universitat de Saragossa, José Antonio Mayoral. Raúl no aprengué a llegir a la seua vila perquè quan va haver d’escolaritzar-se ja no hi havia escola a Bellmunt. Així que, abans d’anar a la universitat, va fer tota la seua trajectòria formativa en els centres d’Alcanyís: Juan Lorenzo Palminero, Emilio Díaz i Institut d’Ensenyament Secundari/IES Bajo Aragón. Es rep al Baix Aragó un ensenyament adequant per poder cursar estudis superiors universitaris? Raúl Boix té una resposta ràpida, clara i contundent: “Jo vaig arribar a la universitat molt preparat perquè el nivell de formació en l’IES Bajo Aragón és molt alt, excel·lent”.
Juan José Omella ha viscut sempre a l’alba o al primeríssim començament d’una nova època. Va néixer a Queretes el 1946, en l’alba dolorosa de l’Espanya franquista, després de la Guerra Civil. Va conèixer al seminari la mort de Pius XII, substituït per Joan XXIII, “el papa bo”, que al començament de 1959 va sorprendre el món amb la convocatòria del Concili Vaticà II. L’alba d’una nova època per a l’Església. I Omella hi era.
L’acabat d’elegir president de la Conferència Episcopal Espanyola, no és un prelat progressista sinó més conservador del que pareix. Els bisbes han estat, són i seran conservadors perquè és molt tot el que l’Església ha de conservar i preservar. Omella pot ser tingut com a progressista per haver estat un capellà del Concili, dels quals molt pocs van aconseguir la dignitat episcopal perquè d’ells en van recelar sempre els papes Joan Pau II-Wojtyla i Benet XVI-Ratzinger, sobretot, i fins i tot el propi Pau VI-Montini, que va clausurar el 1965 el Concili inaugurat per Joan XXIII el 1962.
José Ramón Bada publica el seu últim llibre Records per a la pau en castellà i català
// Ramón Mur
José Ramón Bada Panillo, 89 anys, natural de Favara de Matarranya (Baix Aragó-Casp), gaudeix d’una lucidesa mental envejable i des de la seua brillantor intel·lectual, acaba de publicar el seu últim llibre Records per a la pau del que diu que és com “la colom que surt del niu, com a paraula detinguda en el record”. Està editat de forma conjunta per la Fundació del Seminari per a la Pau de Saragossa i la comarca del Baix Aragó-Casp en la col·lecció bilingüe ‘Mangrana’. La versió castellana de l’obra està acompanyada d’una altra en català, traduïda per Carles Terès ja que Bada, que parla un català lluminós de la Franja, assegura amb humilitat “que no ho escric bé”. Des del pis catorze del número catorze de la Plaça de Santo Domingo, Bada contempla, als seus peus, aquest Ebre arrogant de Cap d’Any i més enllà a l’horitzó llunyà, els Pirineus que regnen sobre l’ample mar de terra que és Aragó. En aquest escenari amb llibres sobre Goya, de Filosofia i fins d’alta Teologia, converso amb qui va ser el primer conseller d’Educació i Cultura del Govern Autònom d’Aragó, presidit pel socialista Santiago Marraco.
‘Recuerdos para la Paz’, presentat al Centro Pignatelli de Zaragoza
// Ramón Mur
Recuerdos para la paz, l’últim llibre de José Bada (Favara del Matarranya, 1929), fou presentat el passat 16 de gener al Centre Pignatelli de Saragossa, seu de la Fundación Seminario de Investigación para la paz (SIP). De les paraules de José Alemany, president d’honor de la Fundació, del filòsof Andrés Ortiz Osés i del alcalde de Favara, Francisco Doménech en l’acte de presentació, podem deduir que Bada ha escrit un llibre “provocador”, que pretén provocar la pau.
La nostra web Temps de Franja utilitza cookies pròpies i de tercers per a personalitzar la navegació i millorar els seus serveis. Si continues navegant entenem que n'acceptes el seu ús de conformitat amb la nostra Política de Cookies.TancarVeure més informació
