Gran Recapte 2018
Menús temàtics dela Fàbrica de Solfa

Amb Omella, sempre a l’alba*

// Ramón Mur

Juan José Omella ha viscut sempre a l’alba o al primeríssim començament d’una nova època. Va néixer a Queretes el 1946, en l’alba dolorosa de l’Espanya franquista, després de la Guerra Civil. Va conèixer al seminari la mort de Pius XII, substituït per Joan XXIII, “el papa bo”, que al començament de 1959 va sorprendre el món amb la convocatòria del Concili Vaticà II. L’alba d’una nova època per a l’Església. I Omella hi era.

L’acabat d’elegir president de la Conferència Episcopal Espanyola, no és un prelat progressista sinó més conservador del que pareix. Els bisbes han estat, són i seran conservadors perquè és molt tot el que l’Església ha de conservar i preservar. Omella pot ser tingut com a progressista per haver estat un capellà del Concili, dels quals molt pocs van aconseguir la dignitat episcopal perquè d’ells en van recelar sempre els papes Joan Pau II-Wojtyla i Benet XVI-Ratzinger, sobretot, i fins i tot el propi Pau VI-Montini, que va clausurar el 1965 el Concili inaugurat per Joan XXIII el 1962.

Omella va viure, com a seminarista major, els canvis introduïts en l’Església pel Concili i els que es van produir al món sencer al llarg dels anys seixanta. Es va ordenar sacerdot el 1970, a Saragossa, en plena efervescència postconciliar. Va voler viure l’alba d’una nova etapa de pastoral sacerdotal i va formar equip amb José Alegre i Edilio Mosteo, mort fa uns anys. Els tres vivien en comunitat a Daroca, des d’on atenien diversos pobles. D’aquesta petita fraternitat en tenia cura la mare de n’Edilio que va pronosticar que, d’aquells capellans de vint anys, Omella arribaria a bisbe. Alguns anys després, a la plaça d’Espanya d’Alcanyís, n’Edilio, parafrasejant la seua pròpia mare, afirmaria una mica divertit: “De tots nosaltres, l’únic que té possibilitats d’arribar a bisbe és en Juanjo [Omella]”.

Aquell triumvirat sacerdotal va viure el seu període més prolongat i fructífer al Baix Aragó, amb el centre operatiu i residencial a Alcanyís. Encara recorden Omella a Castellseràs o a l’IES, com a professor de religió. L’equip es va desfer després del seu pas per la Terra Baixa. El rector d’Alcanyís durant gairebé vint anys, José Alegre, va ingressar coma monjo al Monestir de Poblet del qual en va arribar a ser l’abat. Mosteo va ser traslladat a Saragossa, com a director espiritual del seminari diocesà. No va poder reeixir-se’n del seu delicat estat de salut i va morir el 2015, als 69 anys. Mentrestant, Juan José Omella, consagrat bisbe per Elías Yanes per ocupar la plaça d’auxiliar de l’arquebisbat de Saragossa, va anar escalant seus, de bisbat en bisbat, fins a arribar a l’arxidiòcesi de Barcelona i obtenir després el birret cardenalici de mans de papa Francesc.

 

Amic del Papa

 

Pareix que hi ha una gran sintonia i amistat entre el Papa Francesc i el cardenal Omella, fet que hauria significat el seu “pont de plata” per ocupar càrrecs de màxima responsabilitat dins l’Església. Del prelat matarranyenc s’explica que una vegada, essent bisbe de la Rioja a Logronyo, va haver d’atendre una trucada pel mòbil i en acabar-la va dir als que l’acompanyaven: “Era el Papa”. Aquesta proximitat amb l’actual pontífex, a qui certs eclesiàstics tradicionalistes acusen de “revolucionari”, és el que fa que Omella sigui qualificat de prelat “progressista”, com si el Papa també ho fos.

Però en Francesc no és un papa progre perquè el jesuïta argentí Jorge Bergoglio mai ho va ser. Des de molt jove va ocupar càrrecs de govern i de formació de nous jesuïtes dins la Companyia de Jesús. En els temps del Concili, el pare Bergoglio es va alinear entre els contraris a les reformes d’Arrupe, capitanejats a Espanya pel jesuïta ultra-conservador, P. Mendizábal. Algunes de les seues actuacions, com a ministre provincial dels jesuïtes argentins, van ser molt qüestionades i fins i tot objecte d’autèntiques calúmnies. Bergoglio va ser un jesuïta sofrent que va mostrar sens dubte el seu rostre més humà com arquebisbe de Buenos Aires. Mai ha renegat de la Companyia de Jesús però tampoc ha estat partidari d’alguns dels canvis practicats en el seu si.

Francesc va portar Omella a Barcelona perquè sabia que la seua llengua materna era la mateixa que la d’Oriol Junqueras. En l’essència de l’ésser aragonès fins el moll de l’os d’aquest capellà nascut a Queretes, està el fet de parlar català, igual que el torero Nicanor Villalta [Vilalta de naixement] i Serrés (1897-1980). L’idioma català, l’oficialitat del qual no està reconeguda a Aragó, és la llengua vernacla, materna o primera en pobles aragonesos com Queretes i en els altres 17 de la comarca del Matarranya.

Si ara Omella és el nou president de la Conferència Episcopal Espanyola, és també degut a què el Papa ha estat darrere la promoció de la seua candidatura. La CEE és un organisme episcopal creat pel Concili i que existeix a Espanya des de 1966. Omella és el seu novè president darrere de prelats tan diferents com Quiroga, Morcillo, Tarancón, Díaz Merchán, Suquía, Yanes, Rouco Varela i Ricardo Blázquez. Des de 1999, s’han alternat en la presidència de la conferència els ara cardenals Rouco Varela i Ricardo Blázquez. El primer és de marcat caràcter conservador i líder de l’anomenada “església del no”, mentre que el segon s’ha mostrat ambigu o massa condescendent amb les tesis de Rouco.

La veritat és que, a l’episcopat espanyol, les dues últimes dècades no han estat especialment joioses ni esperançadores. Per acabar amb aquesta situació arriba Omella, a punt de fer els 74 anys el 21 d’aquest mateix mes d’abril. És a dir, que com a molt estarà dos anys al capdavant de la institució, abans d’arribar a l’edat assenyalada per a la jubilació dels bisbes. Però pot ser un temps suficient que permeti marcar una orientació cap a una política més aperturista dels bisbes espanyols i, per tant, del conjunt de l’Església a Espanya.

 

Atacs des de la dreta

 

Salta a la vista que monsenyor Omella no és del grat de certa dreta espanyola, generalment ben avinguda amb l’Església Catòlica, almenys amb el seu sector més retrògrad i conservador. A l’arquebisbe aragonès de Barcelona li plouen garrotades i aplaudiments a parts iguals, tant des d’un costat com del contrari. Però crida l’atenció comprovar com són certs sectors de la dreta, tradicionalment catòlics, els més hostils al nou mandatari de l’Església a Espanya.

En temps del nacional-catolicisme franquista era freqüent acusar de “ficar-se en política” a tot clergue que en els seus sermons parlés de qualsevol qüestió humana que no fes referència explícita a Jesucrist, la Mare de Déu i els sants. Doncs ara, en aquesta Espanya democràtica, passa una cosa pareguda. Amb l’agreujant que són alguns mitjans de comunicació els que, en aquest món més secularitzat i laic que mai, estan summament preocupats d’assenyalar a alguns bisbes com si fossin els culpables de tots els mals que ens assetgen. L’espectacle resulta d’allò més grotesc perquè aquests llançaflames espanyols contra l’Església no s’han assabentat que els bisbes són sempre impassibles i qualsevol atac a un prelat —progre o retro— és tan eficaç com llançar pilotades contra la paret. Resignació, paciència i mirar molt al cel és la reacció més comuna dels eclesiàstics davant els atacs de què són víctimes. En el cas d’Omella, cal suposar que, després de cada bronca dialèctica rebuda en els mitjans, farà alguna escapada per visitar la seua mare nonagenària a Casp i fer estació al monestir de Poblet per tal de pregar i parlar amb el seu amic monjo, l’exrector d’Alcanyís, José Alegre.

Els oracles de la dreta rància espanyola senten tal malvolença pel nou capitost dels bisbes, que fa uns dies, el sol esment del seu nom va fer exclamar a un d’ells: “Omella és una persona horrorosa”. Una persona horrorosa capaç de fulminar un desqualificador com aquest amb mitja jaculatòria. Aquests sotscabiscols radiofònics del matí són com aquells antics predicadors “quaresmers” que cridaven tant com podien per atemorir la gent amb les penes de l’infern i, sobretot, per ocultar la seua pròpia i enorme ignorància. Si qualsevol humil capellanet de poble és capaç de dissoldre aquests adoctrinadors de micròfon amb una simple gota d’aigua beneïda!

Però els llançaflames anti-capellà no s’aturen en llur afany de desprestigiar el sector suposadament progressista de l’Església tot enfrontant els eclesiàstics més retrògrads, que és del que es tracta. Els atacs a Omella cal emmarcar-los en la campanya mundial contra el Papa Francesc, un home, segons el mateix arquebisbe de Barcelona, “de gestos, però que els viu”. Potser el Papa Bergoglio diu molt més del que fa i les seues reformes de l’entramat eclesial s’estan fent esperar més del que seria desitjable. L’esmentat Edilio Mosteo, un capellà inequívocament del Concili, deia que “a aquest Papa no li deixen fer tot el que vol, però acabarà fent-ho, no en tinc cap dubte”. El millor d’aquest pontífex és que parla tant que s’equivoca molt i es veu obligat a disculpar-se. Una qualitat humana, la de saber rectificar, poques vegades apreciable en un Papa de l’Església Catòlica, sempre guarnit amb el més que qüestionable dogma de la infal·libilitat pontifícia.

I a Omella, que està en l’onada pontifícia de moment, l’ataquen perquè és vist com el principal representant de Francesc a Espanya i perquè representa l’intent de reformar l’Església espanyola en la línia de l’oblidat Concili Vaticà II. Amb el cap rapat i la pell colrada pel sol, com si fos un olivarer o veremador de Queretes a jornal, a Juan José Omella li queden uns intensos anys d’activitat episcopal entre Madrid-Barcelona i Roma. Els seus màxims detractors tindran molta feina.

Juan José Omella cantant jotes amb los queretans a la Ciutat del Vaticà 
quan va ser investit cardenal (28 de juny de 2017). / Juan Luis Camps

 

 


*Article publicat originalment en castellà a Compromiso y Cultura, n. 64, abril 2020

Vols compartirShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

Tags:

Trackback des del seu lloc.

Comentaris (1)

Els comentaris estan tancats

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: