Gran Recapte 2018
Menús temàtics dela Fàbrica de Solfa
  • Inici
  • A fons
  • Entrevista
  • «Vaig arribar a la universitat molt preparat perquè el nivell de l’IES Bajo Aragón és excel·lent»*

«Vaig arribar a la universitat molt preparat perquè el nivell de l’IES Bajo Aragón és excel·lent»*

Raúl Boix Pérez, Premi Extraordinari del Grau en Química 2019, per la Universitat de Saragossa

// Ramón Mur

Ells són el futur. Han eixit de la vila, del medi rural, han acabat els seus estudis, han completat la seua formació en el medi urbà i estan preparats per obrir-se camí en la vida amb la pròpia iniciativa. Raúl Boix Pérez, 22 anys, nascut a Bellmunt de Mesquí, rebé el passat 19 de novembre el Premi Extraordinari del Grau en Química 2019 de mans del rector de la Universitat de Saragossa, José Antonio Mayoral. Raúl no aprengué a llegir a la seua vila perquè quan va haver d’escolaritzar-se ja no hi havia escola a Bellmunt. Així que, abans d’anar a la universitat, va fer tota la seua trajectòria formativa en els centres d’Alcanyís: Juan Lorenzo Palminero, Emilio Díaz i Institut d’Ensenyament Secundari/IES Bajo Aragón. Es rep al Baix Aragó un ensenyament adequant per poder cursar estudis superiors universitaris? Raúl Boix té una resposta ràpida, clara i contundent: “Jo vaig arribar a la universitat molt preparat perquè el nivell de formació en l’IES Bajo Aragón és molt alt, excel·lent”.

 

El rector de la Universitat de Saragossa en el moment de lliurar el premi de Grau en Química 2019 a en Raúl Boix. / Arxiu familiar

 

Quantes persones t’han dit que el premi és un orgull per a Bellmunt?

La veritat és que moltes. M’han felicitat tant al carrer com a través de Facebook i m’han dit, això, que era un orgull per a tots ells. Estic molt agraït per totes les felicitacions rebudes.

 

De Bellmunt han eixit molts titulats universitaris, però no sé si hi ha molts casos com el teu…

La veritat és que no sé si hi ha hagut altres que aconseguiren el premi extraordinari final de carrera. Encara que en Química, suposo que no.

 

Personalment, què t’ha suposat este premi?

Evidentment que és un reconeixement a l’esforç realitzat en estos anys de treball dur. Però, de moment, no implica res més que el reconeixement. La veritat és que jo no he estudiat per aconseguir cap premi. Sempre que he fet un examen he pensat que anava ben preparat per aprovar. En acabat, quan havia vist que havia fet bé la prova, sí que esperava una bona qualificació. Però jo no he treballat, no he estudiat per aconseguir altre premi que el títol que acredités una convenient formació acadèmica. Per això m’he esforçat tot el que he pogut.

 

Eixe esforç ha sigut compartit, no?

Sí, clar, ha sigut un esforç compartit perquè l’oportunitat de poder anar a Saragossa a estudiar una carrera universitària ha exigit un gran sacrifici per als meus pares, a qui no volia decebre. Com ja hem comentat, a casa sense tindre de tot, mai ens ha faltat de res, a ma germana i a mi. Eixa és una gran veritat i no decebre els meus pares ha sigut la principal motivació tots estos anys.

 

Per què animaries a altres xics i xiques de les viles del Mesquí, com la teua, a passar a la universitat?

Bé, jo el primer que els hi diria és que si no estan molt segurs de voler anar a la universitat, és millor fer els cursos de formació professional que el batxillerat, que és el camí per poder accedir a la universitat. El que s’ha de tindre clar és d’estar convençut que vols fer una carrera superior perquè conec companys a qui els seus pares els hi han obligat a fer una carrera superior sense ganes i això no em pareix bé. L’etapa universitària és molt bonica perquè s’aprèn molt i et dóna una formació integral i t’omple més que cap altra. Però, sobretot, s’ha d’arribar a la facultat universitària molt convençut. Perquè si no és així es pot fer un grau mitjà de FP, que després també dóna l’oportunitat d’arribar a la universitat. Però és fonamental arribar a la universitat amb la voluntat de treballar al cent per cent.

 

El procés d’educació i formació que has aconseguit a Alcanyís ha d’envejar res al que han seguit altres companys teus de la universitat?

Doncs… pitjor, segur que no ha sigut el nivell que jo vaig rebre a Alcanyís. El nivell amb que ixen els alumnes de l’institut d’Alcanyís és molt bo. Jo vaig arribar molt preparat, de veritat. El percentatge d’aprovats en la selectivitat d’Alcanyís és del cent per cent. Eixa és una experiència molt personal que no puc amagar.

 

Tu no vas anar a l’escola de Bellmunt perquè ja no n’hi havia, tot ho has fet a Alcanyís…

Així va ser. Vaig fer infantil al Palmireno, la primària a l’Emilio Díaz i l’ESO i el batxillerat, a l’institut.

 

Els alumnes de les viles se senten discriminats en l’IES d’Alcanyís?

Gens. Jo mai m’he sentit assenyalat per ser de poble. Entre els alumnes pot ser que aparega alguna diferència per raó de la llengua que es parla en algunes viles, per exemple, però no es pot generalitzar. I els professors no fan diferències entre l’alumnat per la seua procedència.

 

Com has dut la teua vida a cavall entre Bellmunt i Alcanyís?

La veritat és que molt bé. Des de menut em vaig acostumar a passar els dies d’escola a Alcanyís i els caps de setmana i les vacances a la vila. Jo em séntigo sobretot de Bellmunt. A Alcanyís sempre m’he sentit i em séntigo molt bé. Però el meu sentiment està a Bellmunt.

 

Suposo que a la universitat tampoc t’hauràs sentit com un alumne de poble…

Bé, la universitat és un altre món. Aquí hi ha de tot i de tot arreu, inclús estrangers. Mai m’he sentit assenyalat o marginat per res.

 

La teua titulació acadèmica oficial és…?

Graduat en Química. Abans eren llicenciatures, però ara són graus i després màster, que és l’equivalent a les llicenciatures d’altres èpoques. El màster que estic fent ara és en Química Industrial. I em plantejo fer el doctorat ja, perquè si no el faig ara, quan estiga en actiu, crec que em costarà més. I com que m’agrada la investigació, preferisco preparar la tesi doctoral.

 

Fins on penses arribar en la teua especialització professional?

Uf! Doncs… no ho sé. Perquè hi ha moltes possibilitats i no rebutjo res. M’agrada la branca de les tecnologies relacionades amb el medi ambient. Ara mateix, als matins treballo al Instituto de Nanociencia de Aragón, amb una beca, en un projecte mixte del Consejo Superior de Investigaciones Científicas/CSIC, i m’agrada. Però, de cara al futur, les possibilitats són múltiples i molt variades.

 

Esperes poder desenvolupar la professió al Baix Aragó algun dia?

Quan vaig eixir a estudiar, la idea era eixa: tornar al Baix Aragó per a desenvolupar la professió a la meua terra. Ara veig les coses d’una altra manera perquè he d’admetre que no és una zona amb potencial per a un químic. No ho veig possible. Encara que jo sempre que puga tornaré i la Terra Baixa sempre serà el meu lloc de referència. És veritat que en qüestions de control de qualitat, avui totes les empreses necessiten químics i també pot ser que això passi amb alguna empresa baixaragonesa. Però la indústria química pròpiament dita, n’hi ha alguna a Saragossa, però poc més. On hi predomina és, sobretot, a Tarragona.

 

Cap on creus que va el Baix Aragó, quin és el futur de la nostra terra?

Uf! A veure, este tema em preocupa molt i em dol perquè a poc a poc les viles es queden sense gent perquè si no s’inverteix en noves indústries, si no es genera un creixement econòmic consistent i continuat la gent no pot viure als pobles i se’n va a les ciutats. Això fa que el futur del món rural siga molt incert. La veritat és que actualment el panorama està bastant negre perquè als pobles menuts, sobretot, l’únic estímul econòmic és l’agricultura i la ramaderia. Estaria bé que hi arribara la indústria però per això s’hauria de crear infraestructures, com carreteres, que avui per avui són insuficients.

 

Què és el que més i el que menys t’agrada d’una vila com Bellmunt?

El què més m’agrada? Moltes coses i jo diria que quasi tot. Veure a l’estiu el poble amb gent, ple de sagals, tornar a veure els amics i comprovar que la vila és com una gran família. Això és molt bonic. I el que menys m’agrada, les rancúnies entre la gent i que no tothom col·labora en les activitats comuns perquè sempre són les mateixes persones les que més col·laboren.

 

I el que més i menys t’agrada dels jóvens de la teua generació?

Vaja! És una cosa que no m’havia plantejat massa. Jo crec que el millor que tenim és que som una generació bastant preparada i més formada que en etapes anteriors. El que menys m’agrada és que no sabem valorar prou el llegat dels nostres avantpassats i el seu esforç per aconseguir el nivell de progrés i el desenvolupament que ara tenim.

 

Foto de família: d’esquerra a dreta, Carmen Guiral, Raúl Boix Pérez, Ana Mari Pérez Guiral, 
Manuel Boix Guardiola i Silvia Boix Pérez. / A. F.

 

I dels grans, dels adults?

Doncs el que menys m’agrada és que molts no han volgut progressar, que viuen dins d’una bombolla tant en idees com en tecnologia, i pareix com si no volgueren canviar res per progressar. I el que més m’agrada, com ja he dit abans, són les oportunitats que ens han donat i ens segueixen donant als jóvens perquè progressem. El que som, ho som gràcies a ells.

 

Has tingut molts professors de premi extraordinari?

En general, estic bastant satisfet dels professors que he tingut. Sempre n’hi ha qui ho haguera pogut fer millor. Però, tant a l’institut com a la universitat, he tingut sort de tindre bons professors. Tal vegada en l’ensenyament secundari com en el batxillerat el tracte amb el professorat és més proper perquè han d’estar més alerta perquè t’esforcis al màxim. Mentre que a la universitat l’alumne ha de saber que ha d’organitzar-se ell mateix i en lloc que el professor et vingui a buscar és l’alumne qui ha de buscar el professor. En l’ensenyament superior, sobretot en els primers cursos, quan a cada classe hi ha no menys de vuitanta alumnes, el tracte amb el professor és més distant o, almenys, ho pareix. Ara, en canvi, en el màster que estic fent, com som grups més reduïts, l’apropament entre professor i alumne és més gran, sens dubte. Estem tots com en família.

 

Quina diferència hi ha entre viure en un poble o en una ciutat? Creus que encara existeix un gran desequilibri entre la població urbana i la rural?

És difícil d’explicar, encara que al mateix temps, és ben evident. Són com dos mons contraposats i completament diferents. Encara que he de dir que jo he aprés a viure igual de bé als dos. I això que jo fins arribar a Saragossa mai havia viscut en una gran ciutat, no havia passat d’Alcanyís que, al final, és també un poble gran. El poble és casa teua i fas les coses amb una llibertat que aquí, a la ciutat, no es poden fer. Per exemple, a Bellmunt ixes del bar amb un got de cervesa a la mà i dones una volta pel carrer així i ningú et diu res. Aquí s’ha de guardar certa correcció en molts aspectes que allà no s’exigeix. Al poble, no tens molts serveis però, en canvi, no tens les limitacions que et trobes a les grans ciutats. En fi, que són dos mons molt diferents i que, per descomptat, encara no existeix l’equilibri desitjable entre la població rural i urbana. Encara que, insisteixo, jo em trobo tan còmode a Bellmunt com a Saragossa.

 

En qualsevol cas, t’ha modificat la teua forma de ser l’haver passat d’un poble a una ciutat?

Si miro enrere, segur que he canviat en l’aspecte personal, però tampoc sabria especificar en què i com m’ha influenciat perquè, com ja dic, tot m’ha vingut rodat i em trobo igual d’integrat en estos dos mons tan diferents. Però clar que ha hagut d’influir en la meua personalitat perquè és canviar d’un estil de vida o un altre diferent.

 

Creus, de veritat, que els jóvens d’avui esteu formats com correspon?

Doncs… sempre hi ha un grau de millora i és possible que els jóvens d’avui hagen de millorar en molts aspectes, però crec que avui estem molt ben formats. El que crec és que la formació i l’educació han de canviar al ritme de l’evolució de la societat. Els jóvens s’han d’educar i formar per a sortir al carrer i adaptar-se als nous temps.

 

T’agrada l’Espanya actual?

Sí que m’agrada. Però he de dir que sempre es pot millorar. Actualment, gaudim d’un sistema democràtic i de llibertats que ha costat molt arribar a Espanya. Crec que és un bon lloc per viure. Sí que espanta la possibilitat que puga anar enrere. Però si mires enrere en la història d’Espanya, no és pot dir que tot és perfecte, però la nostra situació és clarament millor que en altres èpoques i no crec que es puga trobar un temps superior en general al que avui ens ha tocat viure. En la meua opinió, des de la meua perspectiva, hem anat clarament a millor.

 

Com i on et veus l’any 2075?

Bé, si no aconsegueixo veure com serà la meua vida d’ací cinc anys, com vols que siga capaç de pronosticar com serà la meua forma de vida, ja jubilat, quan en tinga 78? És una cosa que ara no en plantejo perquè la vida dóna tantes voltes que no em veig capaç de vaticinar res. Encara que si m’obligues a pensar o somiar, doncs tal vegada m’agradaria veure’m, al 2075, a Bellmunt perquè significaria que la vila seguiria progressant, ja que la seua supervivència em preocupa. Doncs, mira, si que m’agradaria veure’m sentaet al pedrís del carrer de les Quatre Esquines, enfront de casa de la iaia.

 

Amb la colla de Bellmunt: d’esquerra a dreta, Laura Jáuregui, Jorge i Ignacio Celma, 
Meritxel Gracia i Raúl Boix. / A. F.

 

 


*Article publicat originalment en castellà a Compromiso y Cultura, n. 63, març 2020

 

Vols compartirShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

Tags:

Trackback des del seu lloc.

Comentaris (1)

  • Avatar

    Des de Maella

    |

    Molt bona entrevista! Un jove molt preparat també humanament.

    Respondre

Deixa un comentari

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: