Avui els meus pensaments són Ciència-ficció. Parlar per parlar. La nit passada vaig tenir un mal somni. Inacabable. Veia la III Guerra Mundial, una guerra freda entre dos blocs: els Estats Units i la Xina. El primer tenia els millors laboratoris científics del món i el segon la tecnologia digital més avançada i, a més a més, posseïa el domini de molts països a causa de la dependència del deute extern d’aquells.
Totes les cultures tenen els seus rituals d’enterrament: egípcia, índica, xinesa, hebrea, islàmica… El funeral és un ritu que canalitza la nostra manera de reaccionar davant la mort i un tret diferencial amb la resta d’éssers vius. Ja els neandertals tenien un comportament col·lectiu i enterraven els morts de forma ritual.
Estam vivim la pitjor crisi des de la II Guerra Mundial, en paraules del secretari general de l’ONU, amb mesures excepcionals en tots els sentits. Però les classes per als xiquets, xiquetes i adolescents han de continuar per a donar una aparença de normalitat, avaluació inclosa.
A mesura que em faig gran em costa més assimilar els canvis sociològics, entendre les respostes actuals a les preguntes inherents a l’ésser humà: Qui sóc? Quina és la finalitat de la vida? Què fem aquí? Etcètera. El sociòleg Zygmunt Bauman parla de la Modernitat líquida. Abans les decisions es prenien segon uns patrons preestablerts, en l’actualitat tot és canviant i té data de caducitat ràpida.
Vint-i-tres de gener, tercer dia de reclusió a casa per un constipat molest. Connecto l’ordinador per tal de buscar una informació, em disposo a entrar a Google i un desplegable de notícies, que no m’interessen gens ni mica, omplen la pantalla del meu ordinador.
Fernando Albiac, impulsor de la 1a Trobada Cultural del Matarranya
// M. Llop
Fernando té una memòria d’elefant. Cada Trobada Cultural del Matarranya que coincidim (la majoria) no mos cansam de parlar i parlar de la nostra cultura, de la gent, de la terra… M’ha costat convèncer-lo de preparar una entrevista sobre l’organització de la Primera Trobada Cultural del Matarranya, el 26 i 27 de setembre de 1987. Fernando rebutja qualsevol classe de protagonisme, no obstant això, és un maellà, un franjolí que viatja per tot el món i sempre parla en la seua llengua materna allà on té l’oportunitat de fer-ho. Moltes voltes troba algú de la nostra terra que en sentir-lo se li apropa per preguntar-li: Escolta, tu d’on ets?
Estem tan acostumats a visualitzar imatges que duren segons en la pantalla de la tele i també en el cine d’acció que ens resulta difícil trobar la calma per a sentir emocions davant la lectura d’un llibre o simplement de contemplar amb calma una fotografia artística més enllà de les fotos de familiars o d’amics.
Els nenets són un poble indígena minoritari del nord de Rússia que viuen als districtes autònoms de Nenètsia i Iamàlia on l’hivern dura nou mesos. Es dediquen a la pesca i al pasturatge nòmada de rens, cacen animals i aprofiten la seua pell. Parlen nenet, una de les llengües samoiedes, família de llengües parlada als dos vessants dels Urals a la part més septentrional d’Euràsia. S’estima que els seus parlants són unes 30.000 persones.