Som del segle passat

// Marina d’Algars

Avui m’ha trucat la meua amiga Maria. Ho fa sempre que està molt cabrejada; diu que jo l’escolto sense jutjar-la. I es calma. Serà perquè avui és dimarts i tretze que no m’ix una de dreta, em diu. Mira que m’ha passat. Matino, em prenc un cafè carregadet i deliciós per tal de tindre energia ja que he d’emprendre un llistat de gestions burocràtiques desagradables. És el Sistema. Trampes de control i dominació. Amb bon ànim i voluntat començo amb la més urgent: sol·licitar el carnet europeu de vacunació COVID. Com soc funcionària de l’Estat, això vol dir que els canals d’internet disponibles tenen uns camins diferents; cosa que no acabo de comprendre, l’Agència Tributària no em considera diferent per reclutar impostos, s’entén, per a altres gestions sí. Entro amb clau, no la reconeix, després em demana el pin… cap combinació és vàlida. Ho intento una altra volta, dos, tres i quatre. Finalment agafo el telèfon. Marco el 061, que, oh sorpresa! Ho saps? No és gratuït! Ja tinc assumit que trucar a qualsevol administració és com fer meditació transcendental (mitja hora i més). Com el sistema automàtic no té codificada la resposta a la meua pregunta, aguardo després d’escoltar el reguitzell de propostes. Quan ha passat massa temps i comença el pi, pi, pi… penjo, respiro profundament i torno a trucar. Passat un temps, puc parlar amb alguna veu humana. I ja no sé què fer quan la veu, humana, m’indica exactament el procediment que he de seguir a través de la pàgina Web. Li explico que ja ho he fet, que soc funcionària… i aquesta veu humana considera que soc jo qui no fa les coses correctament perquè el sistema mai no s’equivoca. Total, que a hores d’ara no he aconseguit saber com punyetes he d’aconseguir el passaport, carnet, o jo què sé! Ah!… I la web de MUFACE té el telèfon d’abans de la COVID perquè sona i sona fins que es talla la comunicació. Tu penses que és normal?… No és per competir amb ella, però li diria que jo m’he passat quatre hores entre la web i el telèfon per tal de gestionar un assumpte del cadastre. I que finalment, hauré d’anar a l’oficina perquè tampoc he pogut resoldre l’assumpte que volia. Després de parlar amb la Maria, tornaré a entrar a la web de l’administració pública. Però, abans agafaré la llibreta on guardo anotades (amb el llapis de tota la vida) les diferents claus d’accés a xarxes, plataformes i altres espècimens que em sobrepassen, i intentaré seguir els camins extraterrestres per aconseguir una “cita prèvia” presencial. I com ella, respiraré conscientment per tal de no creure’m que soc jo qui s’equivoca. O potser sí. Ma iaia no entenia que fos veritat allò que vèiem l’any 1969 a la tele de ca la tia Carme, en blanc i negre, de matinada, que aquells astronautes eren homes de veritat i que van calcigar per primera volta la lluna. Maria, li dic, nantres som del segle passat. I a molta honra!