Tatuatge*

// Marina d’Algars

L’últim pont de desembre el vaig passar en una platja d’Almeria. Com no volia conduir hi vaig anar en tren i en bus. De tornada, havia d’agafar el tren a les set del matí. En arribar a l’estació m’adono que porto la motxilla oberta i no tinc ni la cartera ni el mòbil. Ja està, quan m’he aturat a preguntar a aquell senyor que quasi trepitja amb mi, m’ho ha robat tot! Busco els guàrdies de seguretat: «Mire nosotros no podemos hacer nada». En els seients de la sala hi havia mitja dotzena de persones amb cara de son. «M’han robat la cartera i el mòbil, em pot deixar fer una trucada?» Un girament de cara per resposta. Ningú en va fer cas. Atordida em vaig asseure xuclant les llàgrimes sota les mans. Una veu càlida em va demanar: «Què necessites?» Tot d’una vaig posar-me dreta amb l’ensurt de la imatge d’una serp al llarg d’aquell braç ple de tatuatges. Los meus prejudicis em feien dubtar d’una noia amb aquell aspecte: tatuada de coll a peus, pírcing a les orelles i al nas amb rastes en els cabells que semblaven les cordes d’un sac mal cosit sobre els seus ulls. Però aquella “criatura” despentinada em va deixar el seu mòbil per bloquejar la targeta bancària i fer altres gestions, em va convidar a un cafè, em va donar menjar i em va pagar el bitllet per tornar a casa, les dues anàvem a Saragossa. «Em dic Marta, treballo en un estudi de tatuatges, i tu?… La gent és recelosa, no et cabregis, això que t’ha passat no t’ha de fer perdre la confiança amb les persones, sempre trobes algú que t’ajuda…» Després de vuit hores de conversa, jo era una altra persona. En arribar a casa estava agraïda d’aquell viatge; a la meua agenda cultural tenia altres músiques, altres lectures, altres pel·lícules. I el més important: una amiga jove diferent que m’havia fet pensar en altres respostes a les preguntes eternes. Ara, a més de la vivència, tinc dos agronetes davant la clavícula esquerra que la Marta m’ha tatuat. I era cert que no feia mal!

---

*Publicat a Temps de Franja n. 156, gener de 2023