Carícies neuronals*

// Marina d’Algars

Fa temps vaig llegir una entrevista sobre Rita Lévi-Montalcini i des de llavors, de tant en tant, busco algun llibre seu i refresco la memòria. També li vaig dedicar una columna a TdF en l’anterior secció “Dones”. Rita Lévi-Montalcini fou una neuròloga italiana, premi Nobel de Fisiologia o Medicina l’any 1986. A més de l’admiració per la seua personalitat, em va enganxar la teoria sobre les connexions neuronals, les molècules vinculades i el món que envolta les seues investigacions. De tot allò, algunes idees se’m van quedar a la ment: les neurones no envelleixen; moren, naixen, es poden activar, etc. Més endavant, ho vaig vincular amb les aportacions de la neurociència, però això és un altre tema per a una altra columna. En resposta a la pregunta sobre el sentit de la vida, allò que podem fer per a viure molts anys feliços i amb salut (ella morí als 103 anys amb perfecta activitat mental) va respondre: «fer coses desinteressadament per als altres, participar en activitats solidàries». «Ves per on —em vaig dir—una persona amb la seua autoritat posa nom a una cosa que algunes persones practiquem i què alguns ens diuen “tontos” per això». Fer les coses de manera altruista perquè sí, perquè ens dona satisfacció no està ben vist algunes voltes. El que no sabia és que això alimenta les neurones i allarga la vida. Des de llavors, la meua percepció de qui diu «quina manera de perdre el temps» o coses similars, ha canviat. No parlo de donar diners a una organització per activitats voluntàries, que ja està bé, especialment en moments puntuals per situacions de desastres naturals, guerres, etc. Parlo del tresor més gran que podem regalar: ‘Temps’. Sí, la presència real (és a dir, no virtual), l’acompanyament, la participació en activitats per motivació humana no mercantilista, regalar el nostre temps, resulta que beneficia més o tant a qui ho fa com a qui ho rep. Moltes voltes recordo la iaia i la mare quan anaven de visita als parents o a les veïnes que tenien necessitat per malaltia o per ser grans. Fer companyia era habitual en la meua família i al meu poble.

Ara, que visc lluny d’aquell paisatge, d’aquells carrers, d’aquelles cases, quan em sento cansada per col·laborar en diferents activitats i algun amic em diu: «Per això t’has jubilat?», penso: guanyo en salut, diria la senyora Rita! De qualsevol manera, no està malament donar-nos unes carícies neuronals.