Gran Recapte 2018
Chelats Sarrate

Nit de pluja*

// Marina d’Algars

Avui la meua escriptura és trista. Per què? Melancolia. Visc fora del meu poble, com altres oriünds. Els pares ja no hi són, ni ells ni la gent que em trobava a l’estiu a la fresca, però, de tant en tant, necessito visitar l’ermita, passejar per les pinyeres i per alguns carrers significatius. La darrera volta que hi vaig anar plovia suaument; l’olor de terra humida en va despertar tots els sentits mentre pensava que la pluja és un regal que mos sorprèn (la pluja natural s’ha convertit en un fenomen estrany, malauradament). Fa uns anys, quan anava al poble i encara vivien els meus pares, tenia el cap ple de feines i pensaments mentre contemplava la Punta Alta o el Castellet de Faió des de la carretera. Era un temps de cures, de xarrades amb les tietes, amb homes que anaven de retir a senar o amb alguna veïna. Tardes de calor a la terrassa dels bars acompanyada d’una amiga mentre fèiem la xarrada davant d’una cervesa ben freda. La meua malenconia avui em porta a veure una xiqueta que juga al carrer, que corre cap a casa quan es fa de nit amb temor pel renec de sa iaia perquè és massa tard. Passo pel Carreró i recordo el dia del bateig de mon germà quan vaig ser la primera en tirar caramels des del balcó mentre a baix cantaven: «Aquí, allà, si no tirau, se morirà». Em busco al forn, ja tancat, a la tenda de la tia Irene on aprenia a cosir, al patí dels estudis jugant als ossets… Veig la fusteria amb bocois a la porta, al ferrer posant les ferradures a una mula al carrer. Sento l’olor de la llet de cabra dintre de la lletera acabada d’omplir i al pastor que retira lo ramat quan lo dia esdevé obscur. Contemplo l’estació, los Vilars, la Múria, lo Matarranya quasi sec. I em pregunto: On són els tolls, aquell croac croac de les granotes en els nostres rius? Passejo pel meu poble i no em reconec en els rètols estandarditzats d’uns establiments nous en parets de sempre; ni en el paisatge humà. Potser ha estat el compromís d’escriure la columna de TdF el que m’ha fet discórrer. El paisatge el portem a dins. Jo no em reconec en el paisatge, però, el paisatge tampoc em reconeix a mi perquè jo també he canviat. Com la pluja.


*Publicat a Temps de Franja, n. 154, juliol 2022

Tags:

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

 


Membre de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal

Logo ACPC blanc 150 px

 

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Sagrat Cor, 33. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: