Gran Recapte 2018
Chelats Sarrate

La Núria i l’Home dels Nassos*

// Merxe Llop Alfonso

La Fundació «Amics de Nonasp» fa una feina extraordinària per la cultura del poble. Es poden seguir les seues activitats a les diferents plataformes a través d’Internet. Han recopilat costums, oficis d’abans, han enregistrat entrevistes a persones que ja no hi són, sobre com es vivia en el seu temps, etc.

Avui  m’aturaré en una tradició que es feia l’últim dia de l’any, L’Home dels nassos i en faré una reflexió: les xiques i els xics amb deficiències mentals o físiques (els coneguts sempre per ximplets, amb tot el respecte cap a ells, perquè  considero que tothom és diferent). ¿Per què aquesta associació entre dues coses aparentment desvinculades? Tractaré d’explicar-ho.

La Núria amb l’Home dels Nassos, a Nonasp. / Amics de Nonasp

Quan era petita, el dia 31 de desembre venia l’Home dels nassos. Pares, mares i iaios, ja ho anaven anunciant uns dies abans. Una de les coses que jo més esperada al Nadal era anar a Plegar Cap d’Any; un ritual del rader dia de l’any que consistia en que les xiquetes i els xiquets corríem pels carrers i ens aturàvem a les portes dels familiars, trucàvem des de baix al pany o a la porta i cantàvem: Tia, vinc a Plegar Cap d’Any, si no em donau res, us prendré la clau del pany. Com ja ho sabien, baixaven per donar-nos unes llaminadures i, a voltes, alguns dinerets. Jo sempre hi anava amb la meua amiga i companya de pupitre a l’escola, la Núria, que era cinc anys més petita  (l’escola era unitària i hi estàvem juntes xiquetes de diferents edats). M’agafava a la seua mà perquè caminava i corria amb temor de trobar-me el misteriós Home dels nassos. Ella em donava seguretat.

La Núria té la síndrome de Down, a més d’un problema psíquic que li fa patir una fòbia estranya quan es troba sola a llocs i ambients desconeguts; sempre ha viscut amb els seus pares i no té cap germà. Recordo que m’impressionava la relació tan entranyable entre els seus pares i l’afecte amb què la tractaven. Aquest any, he anat al poble (visc a fora). Feia temps que no veia la Núria i en tenia ganes de saludar-la. Ja s’ha fet una dona i no participa de la festa, em diu Isabel, una cosina. A més a més, t’he de contar un panorama que tenen a casa que Déu n’hi do! La curiositat em va dominar de tal manera que esperava amb ganes la xarrada al bar per tal de saber què era allò que li passava a la meua amiga d’infància. La cara que va posar la Isabel quan m’ho deia no em va agradar gens.

El comentari de s’ha fet dona, em va fer pensar en aquell temps d’estudi, amb els tres deficients mentals que venien a l’escola a més d’una xiqueta coixa per un atac de poliomielitis. Tots hi anàvem junts, separats els xics de les xiques, jugàvem al pati, i tot era normal. No hi havia els recursos d’ara ni les catalogacions de l’alumnat segons les seues capacitats intel·lectuals. L’escola no tenia ni psicòlegs, ni logopeda, ni terapeutes. La integració era essencialment emocional i es vivia com una situació de normalitat dintre de les diferències. Al llarg de la meua vida professional com a mestra sempre he recordat aquell ambient amb una melancolia d’enyorança i respecte. També he sentit l’impacte que em provocava veure els meus alumnes tancats al centre escolar des de les vuit del matí fins a les sis de la tarda perquè els seus pares necessitaven treballar i no podien estar sols. Per sort, als pobles, la gent gran que va i ve de la compra, al bar… és un referent de confiança quan la canalla juga als carrers de manera que hi ha un control que provoca seguretat, principalment als pares, però també a les criatures.

Aquells companys d’estudi s’han fet grans, com jo, com tots. D’aquell temps d’infància recordo el Casulet, un boig gran d’edat i d’estatura, que sempre corria pels carrers cridant paraulotes; els petits ens apartàvem i ell corria i corria sense fer mal a ningú. També la Pinseta, que parlava sola i et demanava llaminadures. Un altre jove anava sempre agafat a la mà de sa iaia perquè tenia una altres carències; era com un xiquet, però gran. Aquells adults deficients vivien amb els pares i quan ells morien algun familiar se’n feia càrrec.

Acaba l’espectacle a la plaça, l’Home dels nassos es retira; ja ha repartit llaminadures a la canalla i tothom que ho ha volgut té la foto de record amb ell a l’arbre de la plaça. Anem al bar a fer el vermut i a xarrar. La Isabel em comenta que la Núria té cinquanta anys i els seus pares vuitanta i vuitanta-quatre. El pare va tindre un ictus i s’ha quedat sense poder caminar. La mare té la salut molt fluixa pel cor. No poden pagar una cuidadora interna. Han trobat lloc a una residència de Casp per als dos, però no per a la seua filla. S’han de separar, però la Núria no pot viure sola i la mare tampoc pot anar a la residència amb el seu home perquè és la tutora legal de la filla, i mentre aquesta no estigui en un centre tutelat no la pot deixar.

La resta de la conversa no té gaire importància; els pensaments i el sentiment d’impotència que em vaig emportar a casa, sí. Davant d’una situació com aquesta, l’estat, el govern, algú se’n fa càrrec? Hi ha institucions per acollir les persones que es queden soles o necessiten atenció mèdica, o d’habitatge per la solitud, i en el cas de la Núria, per la seua deficiència. Però em va dir ma cosina que hauran de portar la Núria a Terol o a Sòria. I jo penso: la Núria morirà si la desvinculen dels seus referents emocionals. El seu pare morirà si no acaben junts. La mare no pot, ni vol, viure sense estar al costat de l’home i de la seua filla. Desconec el procediment legal per resoldre situacions com aquesta. Però no es tracta de donar allotjament, menjar, higiene, atenció mèdica solament quan s’acullen vells a les residències i  joves en situació de vulnerabilitat. Es tracta de no trencar vincles emocionals i humans en situacions com la de la Núria i els seus pares. Penso que és urgent trobar una solució per estar els tres junts fins que aniran marxant del món. No puc imaginar-me la Núria desplaçada, empresonada, en un centre allunada dels seus pares, fora del seu ambient rural. Solament em puc fer preguntes: Quina qualitat de vida tindrà la Núria desvinculada dels seus referents de paisatge, de cultura, de parla? Podrà adaptar-se a passar els dies en un lloc desconegut on serà alimentada i cuidada, però qui o què alimentarà les seues emocions?

Potser és una reflexió fútil, però la falta de neu a l’hivern i la sequera dels rius em condueix a un estat anímic molt catastròfic. Quan els iaios del poble jugaven a fer-nos creure que l’Home dels nassos havia passat pel carrer on anaven a Plegar Cap d’Any, era feliç agafada a la mà de la Núria. En aquell temps no podia pensar que la vida ens portaria per camins tan inesperats. No puc pensar que no trobaran una solució. La vida no pot acabar-se d’una manera tan despietada.


*Publicat a Compromiso y Cultura, n. 98, febrer 2023

Tags:

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

 


Membre de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal

Logo ACPC blanc 150 px

 

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Sagrat Cor, 33. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: