Ma iaia*

// Marina d’Algars

Recordo que quan era petita acompanyava ma iaia a collir cireres, a buscar caragols per la síquia o pels bancals, també herbes entre les pedres del riu per condimentar les olives. Una cosa que m’emocionava especialment era aquell espectacle quan ella matava una gallina, la desplomava, la trossejava i fregia la sang per tastar-la. He d’admetre que he canviat; ara no sóc capaç ni de pensar com funciona un escorxador. Abans, a les cases, es criaven animals, vivien al corral. M’agradava veure com corrien los conillets petits i uns pollets acabats de nàixer que es posaven dins d’una capsa de cartó al costat del foc amb una bombeta fins que tenien una mida per passar-los al corral. Era «normal» criar animals per menjar, ho vivíem com quelcom natural.

Ma iaia Francisca era qui tallava el bacallà; tenia autoritat i era molt bona persona. Per a mi va estar un model de dona a imitar. Quan va nàixer lo meu germà, jo vaig passar de l’habitació de mons pares a dormir amb ella. Mai no em vaig plantejar que, velleta i malalta, no visqués a casa amb tota la família (lo meu iaio va morir d’apendicitis abans de nàixer jo). Serà per això que em costa entendre com aquell procés natural, «normal», ara s’ha capgirat. Les residències per a la gent gran han substituït aquell model familiar: los vells molesten a casa. Això em fa pensar en los vincles emocionals, en el fet de sentir-se estimat pels iaios que suavitzen les normes dels pares; la protecció i seguretat que transmet la seua mirada, fins i tot en els renys, quan observen les criatures que juguen pels carrers o la plaça i comenten com la genètica reflectida en els rostres dona evidència de la seua arrel. Es nota el seu goig en contemplar els xiquets i xiquetes des d’un banc on el sol suavitza la frescor de l’hivern quan l’energia ja no acompanya la vitalitat dels seus pensaments. Traure els vells de casa significa privar els néts d’un aprenentatge sobre el camí de la vida, els canvis de l’edat i sobre l’evidència de la mort: tot allò que educa sense paraules ni manuals. Les experiències de la infància marquen l’itinerari vital, moltes de les nostres actuacions adultes són projeccions d’allò que hem rebut, que hem «mamat». Ma iaia va nàixer i va morir en el seu llit. I ma mare. He estat afortunada!

*Publicat a Temps de Franja n.148, gener 2021