No voldria acabar l’Anno Domini de 2021 sense fer esment al naixement, just ara fa un segle, de Georges Brassens a Seta, la localitat occitana on cinquanta anys abans, el 1871, havia nascut Paul Valéry, un altre poeta fonamental en el panorama de la literatura francesa del segle XX. L’un, el primer que he esmentat, va estar el poeta popular —acompanyat de la guitarra— més destacat d’allò que es podria qualificar de poesia prenyada de crítica a tots els estaments de la societat burgesa i de l’autoritat establerta, un poeta que també va saber expressar amb simpatia, tendresa, humor i d’amor a contracorrent de les classes populars.
En la col·laboració que en Ramon Sistac va publicar al número 149 d’aquesta revista reivindicava, gastronòmicament parlant, la ingesta de la galera —crustaci “més lleig que pegar un pare i ben difícil de menjar, però que recompensa l’esforç amb un gust exquisit”. Totalment d’acord amb l’opinió de l’amic, perquè l’arròs amb galeres no em sembla que tinga gaire cosa a envejar a l’arròs més prestigiat de la nostra cuina: l’arròs caldós de llamàntol.
Carme Junyent (Masquefa, 1955) es va de llicenciar en filologia a la Universitat de Barcelona, i encabat va completar la seua formació a Alemanya i als Estats Units. Professora de lingüística general a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona, és autora d’una àmplia obra sobre la diversitat i la situació de les llengües al món.
En alguna ocasió ja m’he manifestat a propòsit de l’ús que fan els parlants catalans d’alguns mots amb formes allunyades de les que trobem en la resta de llengües occidentals, com és el cas de ‘masclisme’ versus ‘matxisme’. Al meu entendre, una cosa semblant passa amb el mot d’origen italià fascismo, —adaptat a gairebé totes les llengües com a fascisme (esclar, amb multiples variants ortogràfiques i fonètiques)—, mentre que en català la grafia d’aquest mot que s’ha generalizat és feixisme, si més no en els àmbits més formals.
Aquest any de confinament al bell mig de l’Eixample barceloní m’han permès establir contacte visual amb diferents passavolants vertebrats alats i emplomats. De sempre —com aquell que diu— a la terrasseta d’Aribau em visiten de manera insistent exemplars —sempre en solitari— de la inconfusible Erithacus rubecula, coneguda com ‘papadeta roja’ o ‘papa-roget’ en el parlar del Poble —i en català estàndard ‘pit-roig’—, un moixó discret que desperta simpatia entre els humans. També tradicionalment visiten la terrasseta exemplars de Pica pica, la coneguda arreu del domini del català com a ‘garsa’, un moixó que odio profundament perquè a la recerca de cucs i cuquets em deixa, sense cap mena de consideració, a l’enterra de la terrassa una empipadora escampadissa de detritus remoguts.
En el capítol de memòries —una part d’allò que ara diuen ‘literatura del jo’— en castellà (i ocasionalment en català) d’autors nascuts en el segle XX a les terres aragoneses de llengua catalana i ambientades d’alguna manera en aqueixos territoris cal destacar, pel que sabem, al Baix Cinca l’obra La verdad sobre Mauthausen (1995) del fragatí José de Dios Amill (1919-2002); a la Llitera Un ball per la República (2010) de l’alcampellà José Enjuanes Pena (1915-2010), en edició a càrrec d’en Pep Espluga Trenc; i a la Ribagorça, en català en traducció de l’original castellà, l’obra Batalló de càstig. Memòries d’un vell lluitador d’origen pagès (1999) del benavarrí Manuel Pac Vivas (1919-2016).
En el transcurs d’una atenta i detallada lectura de la versió catalana de l’excel·lent peça de literatura memorialística Crist s’ha aturat a Èboli (1945) —obra del pintor i escriptor italià Carlo Levi— que publicà el 1964 l’historiador i periodista mequinensà Edmon Vallès, amb la pretesa intenció de detectar l’ús de mots i expressions del català nord-occidental —en concret, del de Mequinensa— que hi fa aquest traductor mequinensà, em vaig trobar amb dos breus textos narratius que recullen, d’una manera o d’una altra, llegendes o tradicions pròpies de la cultura oral i popular. La primera té a veure amb les relacions que en temps ancestrals mantenien l’home i el llop. Es tracta d’una
Tal com vam destacar en l’entrevista publicada al número 126 (gener de 2016) de Temps de Franja, Josep Mauri i Gràcia, nascut a Barcelona el 1932, va viure part de la infantesa —de 1936, en esclatar la guerra civil, a 1940— al poble ribagorçà dels seus progenitors, Casserres del Castell. D’aleshores ençà s’ha sentit compromès amb aquesta població ribagorçana, deshabitada de fa dècades.
El 8 de desembre, vam visitar el domicili de Josep Mauri, a Sant Just Desvern, per fer-li lliurament del guardó que els acredita —a ell i al seu fill Francesc— com a mereixedors del Premi Franja Cultura i Territori de 2013 que els atorgà Iniciativa Cultural de la Franja. Es va aprofitar l’avinentesa per fer-li una breu entrevista.
La nostra web Temps de Franja utilitza cookies pròpies i de tercers per a personalitzar la navegació i millorar els seus serveis. Si continues navegant entenem que n'acceptes el seu ús de conformitat amb la nostra Política de Cookies.TancarVeure més informació
