Tal com vam destacar en l’entrevista publicada al número 126 (gener de 2016) de Temps de Franja, Josep Mauri i Gràcia, nascut a Barcelona el 1932, va viure part de la infantesa —de 1936, en esclatar la guerra civil, a 1940— al poble ribagorçà dels seus progenitors, Casserres del Castell. D’aleshores ençà s’ha sentit compromès amb aquesta població ribagorçana, deshabitada de fa dècades.
El 8 de desembre, vam visitar el domicili de Josep Mauri, a Sant Just Desvern, per fer-li lliurament del guardó que els acredita —a ell i al seu fill Francesc— com a mereixedors del Premi Franja Cultura i Territori de 2013 que els atorgà Iniciativa Cultural de la Franja. Es va aprofitar l’avinentesa per fer-li una breu entrevista.
Just a l’inici del confinament motivat per la COVID-19, l’entranyable amic Alfonso Maíllo Oliver em proposà, a suggeriment del jove advocat mequinensà Iñaki Esteve Molina, que indaguessa a propòsit de la paraula bolletí —amb el significat de “taca d’excrement en la roba interior”, allò que en castellà col·loquial se’n diu palomino—, per si formava part del lèxic ‘endèmic’ del parlar del Poble.
El dimarts 7 d’abril moria a Barcelona Jordi Estruga i Estruga als 85 anys víctima de la COVID-19; havia nascut el 1934 a l’exvila de Gràcia del Pla de Barcelona, plena llavors de mequinensans, com ara sos pares.
Als inicis de la Guerra Civil, en Jordi, amb dos anys, i la mare van anar a viure a Mequinensa, però el 1938 van haver de retornar a Gràcia. A partir dels darrers anys de la dècada de 1940 i en els primers de la de 1950, hi va estudiar peritatge i professorat mercantil. Amb catorze anys ja feia classes de matemàtiques als pàrvuls i als quinze va entrar a treballar en una empresa gràfica, on va iniciar-se en l’estimació pel món de l’edició i del llibre.
Edmon Vallès Perdrix naix a Mequinensa el 9 d’agost de 1920 —ara fa cent anys— i mor a Barcelona el 7 d’octubre de 1980. El 1929 la família Vallès-Perdrix, per motius laborals del pare, es trasllada a Tarragona, però conserven els lligams amb la vila. A Tarragona, Edmon Vallès continua la formació acadèmica fins que amb motiu de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) s’incorpora, sense haver complert els devuit anys, a la denominada Quinta del Biberó de l’Exercit Popular de la República. Amb la victòria de l’Exèrcit Nacional franquista s’exilia, durant un període d’uns sis mesos a Marsella, a casa d’uns parents. Retorna a Catalunya l’agost de 1939. Fruit d’aquest convuls període, és el breu text memorialístic Dietari de guerra (1938-1939), publicat el 1980, en què a les notes escrites com a jove soldat republicà E. Vallès hi afegeix, 40 anys més tard, breus comentaris redactats per l’historiador madur en què s’havia convertit.
Enclaustrat (relativament, ¡encara puc visitar l’estanc de la cantonada per abastir-me de tabac i pòlisses!) i a poques jornades del meu aniversari, no puc deixar de pensar en com, al llarg de la història de l’alimentació humana, diversos ingredients, condiments i conservants que en molts moments tingueren una importància capital, a hores d’ara no en tenen mica, o gairebé gens, d’importància.
Obituari. El dimecres 8 d’abril va morir a Barcelona Jordi Estruga i Estruga als 85 anys víctima del coronavirus Covid-19. Nascut el 1934 a Barcelona, al barri de Gràcia —una exvila plena llavors de mequinensans, com ara els seus pares. En esclatar la Guerra Civil, en Jordi, amb dos anys, i la mare van anar a viure a Mequinensa, però el 1938 retornaren a Gràcia on, en la dècada de 1940 i en els primers anys de la de 1950, va continuar formant-se i hi va estudiar el peritatge i el professorat mercantil.
Per a bona part del sector masculí de la meua generació rural —i, encara més, en infinitat de generacions pretèrites—, una de les activitats predilectes dels adolescents d’aquells temps (anys seixanta del segle passat) consistia —així que entrava la primavera—, en ‘anar a follar nius’ de moixons (verderols, gafarrons i, especialment, cardalines; mai aurinetes, perquè resulta impossible nodrir en captivitat els ocells insectívors) per a criar-los engabiats i alimentar-los a casa amb una massa massegada de pa i aumetlles i, si sobrevivien al procés de criança, gaudir dels seus cants cautius).
Ja fa set anys que el meu entranyable amic Berenguer de Mussots —sempre atent al passat islàmic del país— em va fer a mans el compendi antològic de poesia àrab Llibre de La Frontera, de Musa ibn al-Tubbi, en edició a cura del poeta i crític lleidatà Jaume Pont (Edicions Proa, Barcelona, 2000).
